“Els espectadors demanen un cinema de temàtiques socials”

El director ha triomfat a França i va guanyar el premi del Públic del Festival de Sant Sebastià amb el film ‘Por todo lo alto’

“Al llarg de la vida solem tenir diferents famílies: la que ens ve d’on naixem i, en el meu cas, una família artística”

Emmanuel Courcol va guanyar el premi del Públic al Festival de Sant Sebastià CAROLE BETHUEL.

La idea va ser connectar la música clàssica elitista i les bandes obreres a través de la música

Bernat Salvà - Donostia

Per fer-se a la idea de l’èxit que ha tingut a França Por todo lo alto , va bé fer una ullada a la taquilla: 15 milions d’euros només a França. El 47 frega els 4 milions a l’Estat espanyol i ja el considerem un gran èxit. La bona acollida s’ha fet extensiva en altres països europeus, i ha anat acompanyada de bones crítiques i d’un guardó molt apreciat al Festival de Sant Sebastià, el premi del Públic. Està protagonitzada per dos germans bessons separats de petits (els actors Benjamin Lavernhe i Pierre Lottin) que han estat adoptats per famílies de classes socials molt diferents. Un pateix leucèmia i la recerca d’un donant els fa retrobar-se. La música, per a la qual tenen un talent heretat genèticament, servirà per unir-los, però també els pot separar.

Parla d’una comunitat que troba en la música la solidaritat, la força de la unió. L’art, d’alguna manera, ens pot alliberar?

En una regió com aquesta, a Lille, al nord de França, que està assolada per la crisi econòmica i l’atur, la música és l’únic que els queda. Vam veure un documental sobre les bandes de música que hi ha i un home exclamava: “Si ens treuen això, què ens queda?” És el que els uneix socialment, i per a ells és una manera d’acostar-se, de tocar quelcom bell. Els permet transcendir, anar més enllà. És una qüestió gairebé de supervivència per a ells.

La pel·lícula posa en contacte el món elitista de la música clàssica amb les bandes d’obrers en lluita.

Sí, la idea va ser connectar aquests dos mons, la música clàssica elitista i les bandes obreres, a través de la música. Però dins d’aquests dos mons també hi ha moltes diferències, no es redueix a l’elit i la classe obrera. Interpretar junts el Bolero de Ravel té un efecte sorprenent, perquè és el que fa que s’amalgamin, que combreguin tots aquests mons. Ravel es va inspirar en el soroll de les fàbriques, de les màquines, i permet unir aquests dos mons. Quan ens documentàvem, vam descobrir un vídeo d’una coral basca, del País Basc francès, que interpretaven el Bolero només amb veus, en una fàbrica. És al·lucinant, molt maco. Es troba a YouTube . Canten i se sent de fons el soroll de les màquines.

Quin futur té a Europa un cinema com el seu, amb l’avenç de les plataformes?

Crec que és un cinema amb futur, que respon a una necessitat. Els espectadors demanen un cinema de temàtiques socials. Ja ho vam veure a França, per exemple, amb la comèdia Un p’tit truc en plus, que ha venut gairebé 11 milions d’entrades. Es necessita a tot Europa. A França tenim l’avantatge que hi ha una xarxa enorme de pantalles, la gent va molt al cinema.

Descobrir un germà que no sabies que tenies és un carrusel d’emocions.

En part ve de la meva història personal. Vinc d’una família que no té res a veure amb el que faig. Cap dels meus germans no és artista. Ells es van mantenir a prop de les nostres arrels burgeses i catòliques, mentre que jo me’n vaig anar per una altra banda. Això passa: tots seguim camins diferents. A més, al llarg de la vida solem tenir diferents famílies: on naixem i, almenys en el meu cas, una família artística que he aconseguit construir en el camí, quan vaig decidir fer pel·lícules.

Hi ha diversos temes que surten a la pel·lícula i estan tots molt ben documentats: la malaltia del protagonista, el tema de l’adopció, la música...

La guionista, Irène Muscari, i jo tenim tendència a documentar-nos moltíssim abans de fer qualsevol cosa. Ens vam documentar en tots els aspectes abordats al film. Per exemple, interpretar un director d’orquestra és realment difícil. Benjamin Lavernhe va estudiar tres mesos amb un director d’orquestra jove, perquè és molt complicat. I alguns directors d’orquestra ens van dir que pensaven que dirigia de veritat. Ens hem preocupat que tot sigui absolutament creïble.