La posició d’ERC és molt clara aquí: cadascú ha de ser responsable d’allò que té la capacitat de controlar. És a dir, si tens el comandament sobre les vies, els trens, les estacions o el personal has de ser responsable a tots els efectes. I quan no tens el control de tot això i, per tant no et correspon a tu, la teva responsabilitat ve més condicionada pel paper que jugues. En aquest cas, ERC va plantejar la reprovació pel fet que la consellera Paneque permanentment fa el paper de para-xocs de Renfe, d’Adif i del govern espanyol. Els hem dit moltes vegades que han de triar entre Catalunya i Espanya, i s’acostumen a equivocar. Sempre acaben triant Espanya. Els he recordat també que ells són el govern de Catalunya, no són el govern de l’Estat. Que assumeixin per tant les responsabilitats que els pertoqui, però no les que no els pertoquin i, en tot cas, que assenyalin i exigeixin als que tenen la responsabilitat real que facin el que toca fer.

Jo crec que no la destituirà.

El govern hauria de tenir un nivell d’exigència altíssim per al compliment i el desplegament del full de ruta que hi havia dissenyat per tal que el traspàs de Rodalies fos efectiu. Fruit de l’acord vam crear una comissió política i una de més tècnica de què penjaven una sèrie de grups de treball que vam començar a desplegar i en què es va avançar en el traspàs sobre diferents aspectes: infraestructures, documents jurídics, personal, ja que hi havia un grup amb els sindicats... I també en una cosa que era fora de l’acord d’investidura de Sánchez, l’R16, ja que formaven part de l’acord del novembre del 2023 l’R1, l’R2, l’R3 i començar a treballar l’R4. Per tant, quan diem que és un traspàs integral amb la voluntat de traspassar el que es diu en el document però avançar més enllà, és veritat. No hi ha altres interpretacions.

Jo crec que no van al ritme que toca.

Ho hem dit moltes vegades i ho vaig dir també a l’inici del debat monogràfic. Hem posat al centre, i per això ho vam acordar, el traspàs de Rodalies. I si això no passa, hi haurà conseqüències, perquè els acords hi són per complir-se. I si no es compleixen, no n’hi haurà de nous. Nosaltres som aquí perquè quan acordes es compleixin les coses, perquè quan acordem ho fem en benefici de l’interès general, no per mantenir quotes de poder.

Però temporalment. Es fa així per poder fer el traspàs necessari. Primer, necessites saber tot el que tens a disposició: trens, vies, personal, dèficit d’explotació... Has de tenir la radiografia real. Comencem ara l’empresa mixta amb aquesta mínima participació de més de la part de l’Estat, però la transició té a veure necessàriament amb les llicències que necessites per operar, que vol dir llicències de les vies, però també dels trens. Perquè ens entengui tothom: quan diu algú “traspàs imminent”, si ara mateix et traspassessin vies, trens i estacions, tu l’endemà no podries fer anar ni els trens ni les vies, perquè la titularitat la té encara qui la té. I aquest canvi en les titularitats, perquè Europa t’autoritzi per qüestions de seguretat, etcètera, no és imminent. Segueix uns tràmits i uns passos que s’han de complir, vulguis o no. També has de tenir una agència de seguretat pròpia i hi ha més coses que s’han de fer, i això no s’improvisa. A banda, mentrestant hi ha una part important que no és menor, que és qui controla el consell d’administració, qui el presideix, qui nomena les persones que hauran de portar les regnes de l’empresa pública...

Efectivament, i la Generalitat és qui tindrà la capacitat de prendre les decisions i, per tant, posar-hi la força necessària perquè el traspàs sigui realitat. En el benentès que arribarà el moment que es reverteixi l’accionariat i hi haurà una empresa que serà 100% pública catalana.

Sí, el termini de dos anys és perquè el govern de Catalunya hi tingui la majoria. Després hauràs de fer les passes necessàries per assolir el 100%, però això anirà en funció d’altres qüestions que tenen a veure amb la teva capacitat d’assumir-ho tot. Com deia, són terminis que van compassats amb la capacitat de poder tenir ja la titularitat, en el benentès que estem parlant de moltes coses alhora. Per exemple, de trens que han de venir, de trens que són obsolets. Per tant, comencem a plantejar que hi ha d’haver més trens nous, no únicament els que arribaran ara de forma progressiva. Perquè això tampoc s’improvisa. Tu no vas a una botiga i dius ‘vull, aquesta màquina de tren, i tots aquests vagons. Això té un procés de construcció que és llarg i ha de després seguir una sèrie d’homologacions, permisos, etc.

Sí, i a l’acord que tenen ells amb els sindicats també s’hi preveu, i es diu d’una forma molt clara que l’accionariat canviarà.

El que han de buscar si cal és els diners de sota les pedres Aquí hi ha uns responsables molt clars dels retards, la mala execució de les obres... i els hem apuntat de fa temps. Tenen una responsabilitat per la qual no han pagat mai, de fet infinitat de responsabilitats, i d’alguna manera n’han de respondre. I al final vull fer una reflexió: Rodalies i Regionals, a pesar que alguns d’aquestes modalitats són gratuïtes al 100% per les persones que ho utilitzen de forma recurrent, invariablement es mantenen en el temps, és l’únic mitjà de transport que no creix en usuaris, a diferència del que passa amb el transport de viatgers per carretera, els tramvies, els Ferrocarrils de la Generalitat, el metro... Això és una reflexió que poso sobre la taula. El que s’ha de fer és que el servei públic funcioni. Que els trens arribin a l’hora. I després parlem del cost i qui té dret i qui no a accedir a la gratuïtat. Però, en tot cas, és un servei públic que no funciona; per tant, és evident que no el pots cobrar mentre no funcioni.

Entenc que no és un pressupost a l’ombra, perquè un pressupost clarifica exactament ingressos i despeses i ajusta on hi ha les partides i on prioritzes. És molt diferent. En tot cas, nosaltres jugarem partida a partida. I el primer suplement de crèdit incorpora un element que no és menor, la rebaixa de l’IRPF, que afecta més del 70% de la població. I veurem, perquè hi ha més coses que no ens acaben d’agradar, com la taxa turística. Una cosa és Barcelona, la capital, i l’altra el país sencer, on no pots aplicar els mateixos criteris. A Barcelona no hi ha estacionalitat dels hotels perquè permanentment és temporada alta, però en funció de les parts del país, les temporades turístiques es limiten a uns mesos de l’any. Per tant, hem de fer un equilibri. Quan nosaltres parlem de pensar en la Catalunya sencera i en el país sencer, estem pensant que tu has de garantir l’equitat, has de permetre que a tot arreu hi hagi capacitat de generar progrés econòmic, i quan fem coses només mirant des de la capital ens allunyem molt del reequilibri, l’equitat i la Catalunya sencera.

Esperem que en breu comencin a presentar el model i també com el desplegaran, perquè necessiten més empenta i més ambició, els ho hem dit moltes vegades. Hem de posar la sisena per poder arribar a fer la campanya de la renda de l’any que ve. Que hi posin més ganes.

Ja ho hem viscut abans, no ens ve de nou. A cada traspàs hi ha hagut reticències, però l’Agència Tributària de Catalunya ja té una estructura, i es tracta de reforçar-la, fer-la més gran i començar a treballar perquè sigui la que recapti tots els impostos que es paguen a Catalunya.

Aquestes carpetes dels acords d’investidura que anomenem de fi de la repressió per començar a treballar en la resolució del conflicte polític van en paral·lel, a l’Estat i aquí. Hi ha un element que no és menor en aquests moments, que és que encara no tenim el comptador de la repressió a zero, i la llei d’amnistia no s’ha aplicat encara als màxim dirigents polítics de l’1-O per la reticència dels tribunals. I la normalitat no existeix; hi serà en el moment que hi hagi igualtat de condicions de totes les parts. I tu has de poder dialogar, negociar i pactar quan estàs en igualtat de condicions. Aquest gran diàleg de país hauria de ser possible en el moment que la repressió estigui ja a zero.

Podríem començar a parlar de coses, haurem d’anar avançant, però és evident que és un element que ho distorsiona. I també els tempos dels partits condicionen la possibilitat d’iniciar el procés. Hi ha de voler ser la majoria del país en aquest diàleg, també les forces polítiques democràtiques que volen avançar per resoldre el conflicte polític.

Un, el PSC, necessita tenir ambició i no en té. Ambició i voluntat de governar Catalunya, d’entendre que governa pels ciutadans d’aquest país, tot i que puc entendre que no té la mateixa visió que nosaltres del que és l’autogovern. I els altres, Junts, s’han de sumar als grans acords de país, és igual qui els lideri, per avançar en la resolució del conflicte polític, i també en allò essencial com els trens, l’habitatge, la llengua, i tantes i tantes coses. A vegades està bé que un estiri més que altres, però ens necessitem i sense la suma de tots no avançarem. Per tant, visquem com a pròpies les victòries de cadascú de nosaltres. Quan Junts, per exemple, acorda la delegació de competències en matèria d’immigració, nosaltres, com que és una assumpció de més responsabilitats per al país, no posem pals a les rodes. En tot cas, diem que cal garantir els drets fonamentals de les persones i avançar en l’exercici de sobiranies.

Diria que alguns dirigents tot el dia tenim la mà estesa, començant pel president d’ERC i la secretària general. Demanem que ens acompanyin, tornant al ple de Rodalies, per fer més forta la posició del país davant del govern de l’Estat, que és renuent. Tampoc cal que ens enganyem, els estem arrencant un queixal. És a dir, que ells acorden, però després els costa avançar.

Doncs hauríem d’avançar perquè després fan la seva feina els tribunals renuents a què s’apliquin les normes que aproven els parlaments, i s’erigeixen en una altra cambra parlamentària.

Veurem què diu el Tribunal Constitucional, però és una norma que va ser aprovada pel Parlament de Catalunya i va passar tots els sedassos. Entenem que no hauria de ser modificada perquè, a més a més, hi ha unes majories parlamentàries molt clares. El TC hauria de fer una lectura eixampladora de la voluntat de la Constitució i de reconèixer les llengües oficials. I el català és oficial.

Un dels acords d’investidura també era la reconstrucció, el reforçament de la nació amb tot allò que la representa, com la llengua. Hi ha una dotació pressupostària del govern important per reforçar la llengua i totes les estructures de l’administració de la Generalitat, també en l’educació i la difusió, com el suport a la Bressola. Ja sabem que al president Illa no li podem fer dir el que volem que digui des de la nostra posició independentista. El president Illa no és independentista. Per tant, nosaltres hem de defensar que cal avançar més enllà, conquerir sobiranies, sabent que qui governa en aquests moments Catalunya no és un partit independentista i no entén l’autogovern de la mateixa manera.

Nosaltres no ens resignem mai, Esquerra Republicana no és un partit que es resigni passi el que passi. Tenen marge per rectificar moltes coses i és evident que Catalunya Nord és Catalunya Nord malgrat que alguns s’hi refereixen com a “aquella zona, aquell territori”... Però és el que és i s’hi parla català. Per més que no li vulguin dir Catalunya Nord, forma part del que és la Catalunya sencera.

Bé, hi ha hagut davallades electorals però també assumpcions de responsabilitats –com el president, Pere Aragonès, per la part que toca a eleccions catalanes–, canvis a les estructures del partit, nou full de ruta... I hem d’avançar també en la defensa de les banderes a aixecar, que són el reforç de la nació, posar l’accent en els drets i llibertats de les persones, que passen per l’habitatge, garantir el dret a la mobilitat i tants altres drets que hem defensat sempre. Ara no perdem sinó que remuntem, i per tant ho hem de veure com una bona notícia.

El congrés s’ha tancat amb acords majoritaris, amb la ponència d’estatuts, la política i l’Horitzó 2031 aprovades amb majories aclaparadores. Ara hem de tornar a nous lideratges, endreçar-nos com a organització política, plantejar fulls de ruta per avançar cap a l’objectiu, que no és altre que un dia puguem decidir sobre el nostre futur, i per tant per la independència... ERC ha tingut molts alts i baixos des que va néixer i sempre hem sabut trobar els camins de confluència entre la seva pròpia diversitat. A la ponència d’estatuts es tenen en compte els corrents, una demanda històrica, i canalitzem les maneres diferents que té de veure el país.

Per mi és un tema tancat, i com que no hi tinc cap capacitat de control ho deixo aquí. Tanquem-ho aquí. Les coses tenen uns òrgans per on passen, i en aquest cas hi havia un acord del Consell Nacional pel qual s’havia de constituir un òrgan per dirimir certes qüestions.

ERC ha funcionat sempre d’una manera determinada, i ara volen aplicar models que no ens són propis... Tothom mira cap al PNB, però el seu model està pensat molt per a un partit que és en una nació diferent.