Em gua­nyo la vida escri­vint. Per tant, escrip­tor. Si ho desitja, escrip­tor i his­to­ri­a­dor. En tot cas, a la política soc un mili­tant de base com qual­se­vol altre. No em puc defi­nir com a polític. Si de cas seria un ex.

De fet, no és ficció. És com una d’aques­tes docusèries que fan els britànics. Es tracta de nar­rar de manera que l’espec­ta­dor gai­rebé s’hi trobi una mica. En aquest cas, volia que entengués com trans­corre la Renai­xença de la llen­gua i la lite­ra­tura cata­lana al segle XIX; bàsica­ment, durant la segona mei­tat del XIX. Per tant, és com fer un The Crown però de la llen­gua i la lite­ra­tura cata­la­nes. I això em sem­bla que podia ser espe­ci­al­ment ade­quat perquè mai ens ho han expli­cat així, com si fos el que real­ment va ser. És una història de per­so­nes huma­nes amb carn i ossos, amb les seves vir­tuts i els seus vicis. Ningú ens ha expli­cat que van acon­se­guir una cosa mera­ve­llosa, increïble, ini­ma­gi­na­ble, que cap altre idi­oma sense estat va acon­se­guir, i que a més ho van fer bara­llant-se com el gat i el gos.

Hi ha coses molt dife­rents, però també hi ha paral·lelis­mes. Un d’aquests és que hi havia molt pes­si­misme res­pecte a la llen­gua cata­lana. Si lle­gei­xes el que diuen els espe­ci­a­lis­tes, els cata­lanòfils d’abans de la Renai­xença, és que aquest idi­oma està con­dem­nat a morir. De fet, quan deci­dei­xen recu­pe­rar els Jocs Flo­rals medi­e­vals ho fan amb la intenció de fer-li un enter­ra­ment digne. Això ho diu clara­ment el Manuel Milà i Fon­ta­nals quan parla de la idea de fer un museu “perquè ningú pugui dir de nosal­tres, els pre­ser­va­dors d’aque­lla llen­gua que vam mamar del pit de les nos­tres mares, que no hem fet tot el pos­si­ble perquè es pre­servi la memòria d’aquest idi­oma de tan­tes glòries pas­sa­des”. Tots estan con­vençuts que el català s’està morint. I, en canvi, el recu­pe­ren. I ho fan com a idi­oma de pri­mera divisió, que és el més impor­tant. No tenim tan­tes bones notícies per obli­dar aquesta.

En aquell moment, el català era una llen­gua molt par­lada però de poc pres­tigi. Molt del car­rer, gens literària. En aquest moment ens tro­bem en una situ­ació inversa, en la qual el català té rang ofi­cial, ja tenim tots els dic­ci­o­na­ris i gramàtiques del món i no hem de patir per l’estàndard. Però en ter­mes per­cen­tu­als cada cop es parla menys. Hi ha molta més gent que el parla però, com que hem cres­cut molt, en pro­porció som menys els que uti­lit­zem el català. En tot cas, també tenim el repte de revi­far-lo, de res­sus­ci­tar-lo. I això té un clar com­po­nent polític. A finals del segle XIX i prin­ci­pis del XX la recu­pe­ració del català anava de bra­cet del cata­la­nisme, i ara també. Tots els idi­o­mes tenen un com­po­nent polític. Tots.

Que hem de ser rabi­o­sa­ment moderns. Per exem­ple, actu­a­ven molt des de Bar­ce­lona, perquè Bar­ce­lona era la gran metròpoli que es tro­bava en plena revo­lució indus­trial. Per això, quan comen­cen els dia­ris o les ràdios, el català s’hi va ficant, perquè és la moder­ni­tat més galo­pant. Avui en dia la moder­ni­tat vol dir una altra cosa, i tenim altres eines, però també hem de ser rabi­o­sa­ment moderns. I rabi­o­sa­ment bar­ce­lo­nins. Si per­dem Bar­ce­lona, estem fotuts. Si a Bar­ce­lona es deixa de par­lar català, pro­nos­tico un des­as­tre per a la llen­gua.

Les lleis són necessàries i ara tenim la legis­lació molt més a favor que a mit­jans del segle XIX. Però amb això no n’hi ha prou. Tu no pots extin­gir una llen­gua per decret, neces­si­tes altres eines d’extinció. Però, per la mateixa regla, no la revi­faràs només per decret. O la soci­e­tat en gene­ral es con­jura i tots ple­gats ens hi posem, o no ho acon­se­gui­rem. A prin­ci­pis del segle XX a cada casa hi havia un dic­ci­o­nari de Pom­peu Fabra. Aquest tipus de militància lingüística quo­ti­di­ana no la podem per­dre. Al con­trari, l’hem de mul­ti­pli­car, l’hem de fer grossa, perquè al final la llen­gua se salva amb noms i cognoms. A cada família sabem qui va aju­dar a sal­var la llen­gua. Ho sabem perquè ho hem mamat des de petits o perquè ens ho han expli­cat. Sabem aquell mes­tre que va ser repre­sa­liat per haver par­lat en català, sabem aquell que va posar diners perquè es pogués fer una revista infan­til. No podem dele­gar el futur del nos­tre idi­oma només en les ins­ti­tu­ci­ons, perquè no n’hi ha prou.

En rea­li­tat no he tor­nat. Si ho dius per la can­di­da­tura de Foc Nou, vaig tenir molt clar des del pri­mer moment que no lide­ra­ria aquesta opció. I no ho vaig fer perquè crec que s’ha de fer relleu, que hi ha gent nova que és molt potent i que ens ha de per­me­tre girar full. Hem d’entrar en una fase dife­rent, que serà una fase com­ba­tiva, com gai­rebé sem­pre, però en què hem d’anar ja de remun­tada. Tot el que ha estat el Procés, el post Procés i la repressió, ho hem de superar. Reco­nei­xem els mèrits de tot­hom, que són enor­mes, però superem-ho. Superem-ho als par­tits polítics, al car­rer. A tot arreu. Dei­xem pas a nova gent que té idees clares, que té una ener­gia nova. Ara mateix hi ha una opció reno­va­dora a Bar­ce­lona. I jo els he pre­gun­tat quin pic i quina pala he d’aga­far. Els experts en borsa et diuen que s’ha d’inver­tir quan la borsa va de baixa. I crec que en política, que no va de diners però sí que va d’inver­tir esforços, emoció i espe­rança, ERC ha de tenir-hi un paper clau. ERC d’alguna manera fa de camàlic del Procés, empeny el carro. És el paper que m’agrada perquè és el que fa can­viar les coses. Crec que aquest és el millor moment per pre­pa­rar els can­vis del demà.

No, de cap manera. Jo soc d’aque­lla Esquerra Repu­bli­cana que creu en la democràcia i en l’assem­ble­a­risme. Jo no el vull obli­dar, el nos­tre ADN. Vull que ERC sigui un par­tit de molt debat, de molta dis­cussió; i que, si hi ha unes primàries, s’hi pre­senti tanta gent com cal­gui i vul­gui. Per tant, no entenc aquesta afir­mació. Sem­pre és bo que hi hagi plu­ra­li­tat, en gene­ral i també dins d’un par­tit polític. Això no és Corea del Nord! Algú vol que sigui Corea del Nord? Jo no. Per tant, jo crec que sem­pre és el moment de la plu­ra­li­tat, de la dis­crepància, del debat i de les can­di­da­tu­res. Sem­pre. No ho hem de per­dre mai.

Jo crec que en això no ens enga­nyen gaire. És a dir, no veig quin és el seu pla per por­tar-nos a la República cata­lana. Crec que no és una pre­gunta secundària ni mar­gi­nal per a un par­tit català repu­blicà. Com ens por­ta­ran l’Oriol Jun­que­ras i l’Eli­senda Ala­many a la República cata­lana? No m’ho han expli­cat. Des de Foc Nou vam fer l’esforç de fer el “pla Foc Nou”, que expli­cava una sèrie de pas­ses que s’havien de com­plir i una sèrie de línies estratègiques que s’havien de seguir. Segu­ra­ment algu­nes són molt encer­ta­des i altres pot­ser no tant, però hi havia un pla, hi havia un pro­jecte. Quin és el pro­jecte ara mateix? No el veig. El que m’importa més no és qui hi ha al davant del par­tit o si s’agru­pen així o d’una altra manera. El que m’interessa saber és què pensa fer ERC per al país, perquè aquest país no arri­barà a la inde­pendència ara mateix. Aquest país no arri­barà a la inde­pendència si ERC no s’hi posa. Quan Esquerra Repu­bli­cana s’ha posat al cap­da­vant ha estat quan més hem avançat.

De nou es tracta d’una cosa molt ele­men­tal, que és el pri­mer pas que cal com­plir a Bar­ce­lona, i que és que no podem dei­xar de ser demòcra­tes. Avui mateix [l’entre­vista es va fer dijous] he vist un anunci, que no sé si era de l’Eli­senda Ala­many o d’alguna altra per­sona de la direcció de Bar­ce­lona, dient que no entra­rem al govern de Jaume Coll­boni. Però no havíem que­dat que es vota­ria? Hi ha gent que vol que no entrem i gent que vol que entrem, però hi ha una cosa molt més ele­men­tal, i és que això ho han de deci­dir els mili­tants, que són els que paguen per pren­dre aques­tes deci­si­ons. A part de pagar i engan­xar car­tells, són a Esquerra Repu­bli­cana i van al Casal, i s’esfor­cen i fan feina i tal, perquè volen par­ti­ci­par en les deci­si­ons polítiques. La militància és això. És gent que vol pren­dre part en les grans deci­si­ons. I aquesta és una gran decisió. Tot ple­gat és sur­re­a­lista: tan­quen un pacte, l’anun­cien a la premsa, a cor­re­cuita con­vo­quen una assem­blea per votar-lo, llo­guen una sala que només pot aco­mo­dar el 25% de la militància de Bar­ce­lona, es tro­ben lògica­ment que l’espai es des­borda i lla­vors deci­dei­xen sus­pen­dre-la. Fa més d’un any que no s’ha con­vo­cat i ara sur­ten dient que ja ho han deci­dit. Qui ho ha deci­dit? Per què ho ha deci­dit? I els mili­tants, on són? Ara mateix, a Bar­ce­lona el més urgent és que ERC recu­peri la democràcia.