‘‘Pequín és qui pren la majoria de les decisions a Hong Kong’’

És molt trist perquè molts dels meus amics i membres del meu partit són a la presó des de fa tres o quatre anys, alguns ni tan sols han estat declarats culpables i han estat empresonats durant tres anys, amb les seves famílies i amics molt angoixats. D’altra banda, la societat civil s’ha desintegrat perquè molts mitjans i alguns periodistes han marxat a l’estranger, alguns són a la presó, i molts no s’atreveixen a informar perquè tenen por de ser arrestats... Em sento molt trista perquè aquest no és el Hong Kong que teníem, quan era molt lliure, segur i la gent podia gaudir de la llibertat de reunió, de manifestació, de premsa... de tot tipus de llibertats. I ara sembla que moltes han desaparegut.

Alguns d’aquests canvis eren requerits per la Llei Bàsica, que és la nostra miniconstitució, i hauríem d’haver-la promulgat, però durant molts anys no ho vam fer perquè la gent tenia por. Si es tracta simplement de promulgar el que és a la Constitució, no hi tinc cap problema, però per fer-ho s’hauria de consultar la població i arribar a un consens, i ho van fer molt de pressa. Recordo que quan estaven tramitant la llei, la BBC va fer un reportatge sobre aquest procés i em van entrevistar a mi i també van sortir al carrer a entrevistar la gent, però ningú no volia parlar. Hong Kong no era així abans, perquè la gent sempre tenia moltes coses a dir, però ara no: simplement tenen molta por de parlar, i això és autocensura; se censuren a si mateixos per evitar problemes. És terrible.

Bé… Jo encara estic parlant amb vostè; així que, si fos cert que tothom té por, jo no estaria parlant amb vostè. No crec que es pugui fer una entrevista així a la Xina continental, no és possible. Així que aquí encara hi ha certes coses que són possibles aquí, però allà no. Però és cert que la diferència és cada cop menor i crec que algunes persones diran que el punt d’inflexió va ser el 2019, quan hi va haver caos i violència als carrers perquè la gent es va mobilitzar per lluitar contra la llei d’extradició, una llei que permetria a les autoritats enviar persones a la Xina continental per ser jutjades, i la gent tenia molta por. Mai vaig donar suport a aquest tipus de comportament i algunes persones, incloses les del bàndol pro Pequín, estaven molt espantades i el govern aquí no va poder fer res. Algunes persones van anar a Pequín i els van demanar que fessin alguna cosa, fins i tot van demanar que enviessin l’exèrcit, però mai no el van enviar: en canvi, ens van imposar la llei de seguretat nacional, així que aquest va ser el punt d’inflexió.

Aquest moviment va ocupar els carrers durant moltes setmanes i va atraure molts joves a sortir, però al final no es va aconseguir res. Suposo que algunes de les persones, especialment els joves, que eren molt optimistes i proactius —cosa que està bé—, no sabien gaire sobre la història xinesa ni sobre el Partit Comunista. Durant molts anys abans i després del 1997, la gent de Hong Kong va gaudir de llibertats, drets humans, seguretat personal i d’un estat de dret. Totes aquestes coses les vam gaudir i valorar, i el nivell d’aquestes coses que vam tenir era molt més alt que en molts països que tenen eleccions periòdiques. Aquestes coses que vam aconseguir no van caure del cel: van ser els esforços —no només del meu partit— sinó de milions de persones de Hong Kong. No vam aconseguir la democràcia plena, però vam aconseguir totes aquestes coses, les característiques de la democràcia. Nosaltres sabíem els límits, però aquests nois no: pensaven que podrien guanyar i, quan les coses van anar molt malament, per descomptat, alguns van ser arrestats i altres van fugir a l’estranger, i després ens van culpar. Jo encara estic asseguda aquí esperant que la Policia de Seguretat Nacional m’arresti: sé què és possible i què no; potser no estan d’acord amb mi, i està bé, però no haurien de culpar-nos dient que vam causar el problema.

Sí, jo era periodista, i la primera vegada que vam tenir eleccions a petita escala va ser el 1991, així que vaig decidir abandonar el periodisme i entrar en política. Em vaig presentar a unes eleccions directes, tot i que la majoria dels membres de la legislatura no van ser elegits per la gent. Així que vam començar així: sabíem que hi havia límits. El nostre principal objectiu era lluitar pel sufragi universal i, encara que fos una meta llunyana, estava inclòs en la Llei Bàsica. La Llei Bàsica deia que finalment podríem tenir-lo, així que vam intentar lluitar per això, però també vam lluitar per la llibertat, la seguretat i l’estat de dret.

No, realment no: crec que ho vaig fer tan bé com vaig poder. Per descomptat, vam entrar en discussions amb el govern central sobre el sufragi universal, sobre la reforma política a instàncies del president de la Xina, Hu Jintao. De fet, va demanar a algunes persones a Hong Kong que es posessin en contacte amb el meu partit i ens van demanar que enviéssim una carta al president per explicar-li què en pensàvem d’una reforma política, i ho vam fer. En aquell moment van organitzar reunions amb funcionaris xinesos aquí i vam tenir una discussió. Finalment, van presentar un paquet de reformes polítiques, que no era bo. No el volíem acceptar perquè era molt poc ambiciós, però més tard el vam esmenar i el van acceptar, així que vam fer un pas endavant. Però només pel fet d’anar a l’Oficina d’Enllaç del Govern Central, que és un edifici del Districte Occidental, moltes persones mai ens ho van perdonar. Estaven molt enfadades amb nosaltres per haver acceptat entrar-hi, però en realitat no érem els únics que hi vam anar; hi havia diferents grups que també van participar en les negociacions, però com que el Partit Democràtic era l’objectiu més gran, només ens recorden a nosaltres i no als altres, per descomptat. La meva posició sempre ha estat a favor de les negociacions i sé que en política cal arribar a acords: no sempre pots tenir-ho tot com vols, així que mai diré que vaig cometre un error o que “mai negociaré, mai parlaré”. La democràcia és discutir, negociar i comprometre’s, arribar a un consens amb diferents actors: això és la democràcia.

Ara Pequín és qui pren la majoria de les decisions; qualsevol govern que tinguem aquí haurà de seguir el que Pequín decideixi. No sé si se senten frustrats o no, ja que mai he parlat amb ells, però crec que ho estan: només volen assegurar-se que segueixen les ordres de Pequín. Actualment la situació s’ha calmat i dubto que hi hagi una gran amenaça a la seguretat nacional, per la qual cosa el govern central hauria d’ajustar la política de Hong Kong per no ser tan sever i per no exercir un control tan estricte. Haurien de deixar que la gent respirés més lliurement, que sortís a manifestar-se, a marxar i a fer algunes de les coses que fèiem abans del 2019. Així es recuperaria el Hong Kong lliure, segur i feliç.

No ho sé: per descomptat, molta gent diu que no ho faran, però jo ho he de dir, no puc saber què pensen. Crec que molts hongkonguesos estan d’acord amb mi, però el problema és que no s’atreveixen a dir-ho perquè pensen que si ho diuen tindran problemes, especialment si fan negocis. No crec que pel fet de dir-ho s’estigui infringint la llei de seguretat nacional: els estic demanant que facin totes les coses que estan sota el principi d’“un país, dos sistemes”, i totes les coses que podíem fer abans.

No estic dient definitivament que ho aconseguirem, no; però crec que ho intentarem. I crec que ens ho devem a nosaltres mateixos i a la pròxima generació, fer tot el possible per intentar-ho. El que estem fent està dins de la Constitució: no estem infringint la llei, així que ho intentarem, encara que sigui difícil: jo encara soc aquí, no he fugit de Hong Kong i encara parlo amb estrangers, així que farem el possible.

Ja som part de la Xina, ara.

Jo no seré aquí el 2047, és massa lluny: fem-ho pas a pas, potser els pròxims tres o cinc anys, però no parlem del 2047.