Cinema
Hülya Uurur Tanriverver
Acadèmica experta en les sèries de televisió turques i la indústria del cinema
“Les sèries turques són un mirall deformat de la societat”
Han esdevingut un fenomen internacional i han arribat a ser la segona indústria exportadora del món, després de la dels EUA
“Als públics el que els agrada és el seu realisme. Les sèries turques són versemblants, però això no vol dir que siguin reals”
Hi ha col·lectius que no es veuen mai. Si surt un personatge homosexual, sempre és secundari
Sobretot des de la dècada del 2010, a les sèries s’hi troben aspectes de glamur, d’ostentació
A diferència d’una sèrie americana, les sèries turques són més barates i es fragmenten
Les sèries turques, conegudes com a dizi, s’han convertit en un èxit mundial. S’han emès als cinc continents i han arribat a ser la segona indústria exportadora del món, després de la dels Estats Units. Des dels anys 2000, la popularitat de les sèries ha esdevingut un fenomen internacional, i ha deixat el cinema turc, molt popular a mitjan segle XX, en un segon pla.
Les ‘dizi‘, que és el nom que reben les sèries turques, es poden considerar un gènere únic?
El dizi és un gènere quan es consideren les particularitats tècniques i de gènere. No es poden classificar sota una tipologia concreta. La prova és que en turc tenim un sol terme que es diu dizi, però en anglès tenim sèries i serials. Mentre que en les sèries turques, des del punt de vista narratiu, és una barreja de tots dos. És a dir, normalment hi ha una història que continua fidelitzant el públic. Però també, dins de cada episodi, hi ha una o dues petites anècdotes que poden començar i acabar. Em diran: “Potser també passa en altres sèries concretes.” Això és una altra cosa, perquè sé que això sempre ha estat així a Turquia. Una altra característica és que hi ha una barreja de gèneres. I, de fet, molts drames turcs són el que anomenem en el cinema dramèdies, és a dir, una barreja de drames i comèdies. Des del punt de vista tècnic, de totes maneres, en cap altre lloc existeixen sèries els episodis de les quals durin dues hores o dues hores i mitja. Això, francament, és turc, turc.
Es pot dir que hi ha una inspiració amb la Yesilcam, l’època daurada de les pel·lícules –entre els 50 i els 70– a Turquia?
Les sèries tenen el llegat del cinema popular clàssic turc. Així que per a tots han format de la nostra vida quotidiana, sobretot per a la gent de la meva generació. Pràcticament tenien les mateixes sensibilitats que les sèries d’ara. Malgrat els canvis de representació, perquè efectivament canvien en el temps, hi ha moltes coses –com les relacions humanes– que encara fan referència a aquestes bones pel·lícules de Yesilcam que la gent continua estimant.
És per aquesta sensibilitat que han aconseguit un èxit mundial?
Hi ha diverses raons, algunes de les quals totalment industrials. Per exemple, el fet que un episodi duri més de dues hores vol dir que quan es ven a un país on els episodis normals només duren 40 o 50 minuts, es ven un episodi que es talla en tres i això és més econòmic. Per tant, les sèries turques han estat des del principi molt competitives. Mentre que una sèrie americana era venuda a tants milions de dòlars, les turques són més barates i, a més, es fragmenten. No només això, sinó també la gran millora tècnica i estètica de les sèries turques. Vaig llegir una recerca d’un estudi fet als països àrabs. I la gent esmentava, entre els primers factors, les músiques, per exemple.
Es pot dir que les sèries turques són un mirall de la societat turca, o hi ha més una homogeneïtzació de la societat?
Es pot dir per a totes les sèries, ja es tracti de turques, de franceses, d’espanyols o tot el que es vulgui. Es poden considerar el mirall, entre cometes, de la societat, però un mirall deformat. És a dir, és evident que quan una sèrie tracta d’un tema o d’un problema és en relació amb la societat on ha estat produïda, en general. L’art és universal i etern, per descomptat. Però que s’adapti a les condicions dels països, als problemes dels països, vull dir, és molt lògic. Als públics, però, el que els agrada de les sèries turques és el seu realisme. Quan es diu realisme, les sèries turques són versemblants, però això no vol dir que siguin reals. Vaig fer un article que era un intent de llegir la història política de Turquia a través de les sèries. És a dir, agafava les sèries i reflexionava dient-me per què als anys 80 hi havia tal tipus de sèries. Això ens dona tots els indicis sobre la situació sociopolítica de Turquia. No és una casualitat, per exemple, que en la primera dècada dels 2000 hi hagués més un tipus de sèries que altres.
Les sèries que es distribueixen són les mateixes que s’emeten al país?
Normalment són les mateixes. De totes maneres, en l’àmbit de les plataformes, Netflix Turquia pren la decisió de fer o no fer en funció de les regles del govern turc. Hi havia una sèrie que es va produir per a Netflix Turquia. La guionista era molt coneguda, ja havia escrit diverses sèries d’alta qualitat i molt populars. Havien signat un conveni. Van començar el rodatge. Pràcticament, al cap d’una o dues setmanes del rodatge, Netflix Turquia va dir: “Desgraciadament, aturarem aquest treball.” Per què? Perquè entre els protagonistes i els personatges hi havia un gai. Saps què ha fet la guionista? Ella va dir d’acord. La guionista de cop va vendre el projecte i la història a Netflix Espanya. La sèrie es diu Si lo hubiera sabido, a Espanya.
Parlant sobre la comunitat homosexual, hi ha una sèrie de col·lectius invisibilitzats a les sèries turques?
Hi ha papers que sempre han aparegut, però, per contra, hi ha el col·lectiu que no es veu mai. I si es veu, per exemple, una persona homosexual, és sempre un personatge secundari, com un noi que és una mica femení. Segueixen uns clixés. Són personatges còmics, sempre secundaris. Però des de fa una desena d’anys, és el consell de regulació de la UTC qui exerceix el control. Sí, és una prohibició total. No tenim dret, no podem. En aquest cas, hi ha impostos, hi ha sancions. Per tant, tot el que podem fer és fer-ho sobreentès. Hi ha una sèrie de Netflix Turquia que he trobat bastant interessant, ja que és el primer cop en una sèrie turca del gènere policial que hi ha una comissària en cap. El seu equip està format per cinc o sis persones i demana com a condició treballar amb la Sofia. Veiem que Sofi està construïda d’una manera determinada, amb el seu físic i els seus gestos. De fet, endevinarem que és lesbiana, probablement, però només ho endevinarem, és clar, no hi ha res més. Només poden fer-ho d’aquesta manera, no més evident.
Hi ha altres col·lectius que també costen de veure?
Molt rarament, per exemple, excepte en dues sèries molt específiques –com Bir Baskadir– que tracten una mica d’aquestes qüestions, es veuen prou dones amb el hijab. A Turquia, en la vida diària, quan vas a l’hospital, per exemple, hi ha dones, hi ha metgesses i infermeres que no tenen el cap cobert i n’hi ha d’altres que porten el mocador. I en les sèries no es veu aquesta representació. Tampoc no es veuen gaire les pràctiques religioses.
Però és estrany, perquè moltes d’aquestes sèries es distribueixen a països de tradició musulmana.
És així, però les audiències allà –que estan constituïdes sobretot per dones– no volen veure-ho. I per a elles, Turquia i les dones turques constitueixen d’alguna manera models de modernitat, al mateix temps que musulmanes.
I les minories i les persones migrants com es representen?
Els kurds han estat molt, molt poc representats, per descomptat. Hi ha hagut un moment que s’han vist, malgrat tot, alguns diàlegs en kurd, però a part d’això són sempre molt subrepresentats. Evidentment, els immigrants, siguin sirians o africans. Llavors, a algunes minories –per exemple, països d’Àsia central, com el Turkmenistan– se les veu, es veuen algunes dones en els papers de mestresses de casa. Molt sovint la gent ho accepta com a realisme, dient que efectivament hi ha moltes dones que treballen a casa cuidant o netejant. Sí, però no és, finalment, realisme, sabem molt bé que, a diferència del periodisme, a les sèries la realitat la tries, agafes el que t’interessa i deixes la resta.
I els escenaris es repeteixen?
Gairebé mai no s’ha vist algú que està elaborant la seva tesi doctoral. Per descomptat que tenim un munt d’estudiants en algunes sèries, però en general es tracta d’estudiants en universitats privades. Mai no es veu com fan classe. No es veuen aquestes realitats, igual que, per exemple, no es veuen mai fàbriques. És més la vida privada, la vida urbana. Hi ha sèries, per descomptat, que passen a províncies, però el que s’hi explica sempre és el mateix, la història dels grans propietaris de terres.
Per tant, les sèries fan referència sobretot a la vida perfecta, a l’ostentació?
Des dels anys 2000, sobretot des de la dècada del 2010, efectivament, hi ha aquest aspecte, com diria, de glamur en anglès, d’ostentació. En una conferència en què ho vaig dir, la gent va riure molt. Vaig dir: “Quan mireu sèries turques, sobretot en aquella època –ara hi ha una mica més de varietat–, et dius a tu mateix: «Les dones turques fan 1.80 m d’alçada, pesen 50 quilos, tenen un nas perfecte, una boca molsuda i ben definida, uns cabells llargs i molt bonics, sovint rossos, i els turcs són tan musculosos...»” I et dius: «Els turcs són persones rosses, amb ulls blaus, inclosos els nens.» Però a la realitat no hi ha gaires nens que tinguin els ulls blaus.”
Tot i això, les plataformes digitals han permès tractar temes més diversificats, com per exemple en la sèrie ‘Bir Baskadir’.
Són coses importants que no hauríem vist fa 15 anys. És gràcies a les plataformes digitals, aquesta diversitat, perquè hi ha un perfil una mica més especial, però també potser és gràcies a l’exigència de les audiències que tenen cada vegada més l’hàbit de mirar sèries una mica més sofisticades, amb relats una mica més sofisticats, incloent-hi l’estètica cinematogràfica més treballada, més cuidada. I hem tingut també exemples en què hi ha representacions que fins aleshores no havien existit mai. Vull parlar, per exemple, de la sèrie de Netflix que es deia Kulüp, el personatge principal de la qual és una dona jueva. Per tant, tota la història recent de Turquia d’alguna manera s’ha reflectit gràcies a aquesta sèrie. Les persones que s’han interessat i l’han mirat han après coses que no s’escriuen en els llibres d’història turcs, i tot això a través d’una història ben feta, al meu entendre. I en aquestes sèries fins i tot hi havia un personatge queer, el cantant. Això és molt important. A més, hi havia escenes en judeoespanyol.
Com funciona la indústria de les sèries?
Es pot parlar d’un oligopoli, d’alguna manera; potser no de monopoli, sinó d’un oligopoli en l’àmbit de la producció, cada vegada més. Fa una dotzena o una quinzena d’anys, era molt més variat. Hi havia molts petits productors que produïen. Però és cert que ara són algunes productores les que dominen el sector. I és un cercle viciós, perquè com més dominen, més produeixen i més fan coses de gran qualitat. Els altres tenen dificultats per competir amb ells. Per tant, la indústria, al meu entendre, s’ha de dividir en dues parts, d’alguna manera. D’una banda, les cases de producció i les cadenes de televisió que són progovernamentals; aquestes són secundades directament pel govern. En canvi, n’hi ha d’altres que són grans cadenes que tampoc fan coses revolucionàries ni molt oposades, però que no estan directament relacionades amb les polítiques governamentals. I de tant en tant, hi ha una petita productora una mica menys important.
El perfil
Sociòloga del cinema
Hülya Uurur Tanriverver va néixer a Istanbul el 1955. És professora emèrita de la Universitat francòfona Galatasaray d’Istanbul i de la Universitat de Giresun, a la regió del mar Negre. Ha fet de professora en assignatures de ràdio, televisió i cinema. A la Universitat de Giresun, a més, va ser presidenta de la Càtedra Unesco sobre la millora de la igualtat de gènere i l’emancipació de les dones. Va cursar estudis de ciència i sociologia política a París i un doctorat en sociologia a Montpeller. Va treballar en el sector privat (en la recerca, la premsa i l’edició) abans d’exercir a la universitat. És especialista en sociologia del cinema i dels mitjans de comunicació, així com en estudis de gènere. Ha publicat nombrosos articles en diferents revistes i publicacions científiques, dedicades a analitzar la recepció de les sèries de televisió turques i la indústria del cinema. També ha publicat articles sobre qüestions de gènere, més en concret sobre feminicidis i, més en general, sobre el gènere al cinema i als mitjans de comunicació. És també consellera del Festival de Pel·lícules Internacional de Dones Filmmor, que se celebra a Istanbul des de fa 18 edicions, i vicepresidenta del comitè de direcció de Türsav (Fundació del Cinema Turc).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.