Cinema

Hülya Uurur Tanriverver

Acadèmica experta en les sèries de televisió turques i la indústria del cinema

“Les sèries turques són un mirall deformat de la societat”

Han esdevingut un fenomen internacional i han arribat a ser la segona indústria exportadora del món, després de la dels EUA

“Als públics el que els agrada és el seu realisme. Les sèries turques són versemblants, però això no vol dir que siguin reals”

Hi ha col·lectius que no es veuen mai. Si surt un personatge homosexual, sempre és secundari
Sobretot des de la dècada del 2010, a les sèries s’hi troben aspectes de glamur, d’ostentació
A diferència d’una sèrie americana, les sèries turques són més barates i es fragmenten

Les sèries tur­ques, cone­gu­des com a dizi, s’han con­ver­tit en un èxit mun­dial. S’han emès als cinc con­ti­nents i han arri­bat a ser la segona indústria expor­ta­dora del món, després de la dels Estats Units. Des dels anys 2000, la popu­la­ri­tat de les sèries ha esde­vin­gut un feno­men inter­na­ci­o­nal, i ha dei­xat el cinema turc, molt popu­lar a mit­jan segle XX, en un segon pla.

Les ‘dizi‘, que és el nom que reben les sèries tur­ques, es poden con­si­de­rar un gènere únic?
El dizi és un gènere quan es con­si­de­ren les par­ti­cu­la­ri­tats tècni­ques i de gènere. No es poden clas­si­fi­car sota una tipo­lo­gia con­creta. La prova és que en turc tenim un sol terme que es diu dizi, però en anglès tenim sèries i seri­als. Men­tre que en les sèries tur­ques, des del punt de vista nar­ra­tiu, és una bar­reja de tots dos. És a dir, nor­mal­ment hi ha una història que con­ti­nua fide­lit­zant el públic. Però també, dins de cada epi­sodi, hi ha una o dues peti­tes anècdo­tes que poden començar i aca­bar. Em diran: “Pot­ser també passa en altres sèries con­cre­tes.” Això és una altra cosa, perquè sé que això sem­pre ha estat així a Tur­quia. Una altra carac­terística és que hi ha una bar­reja de gèneres. I, de fet, molts dra­mes turcs són el que ano­me­nem en el cinema dramèdies, és a dir, una bar­reja de dra­mes i comèdies. Des del punt de vista tècnic, de totes mane­res, en cap altre lloc exis­tei­xen sèries els epi­so­dis de les quals durin dues hores o dues hores i mitja. Això, fran­ca­ment, és turc, turc.
Es pot dir que hi ha una ins­pi­ració amb la Yesil­cam, l’època dau­rada de les pel·lícules –entre els 50 i els 70– a Tur­quia?
Les sèries tenen el lle­gat del cinema popu­lar clàssic turc. Així que per a tots han for­mat de la nos­tra vida quo­ti­di­ana, sobre­tot per a la gent de la meva gene­ració. Pràcti­ca­ment tenien les matei­xes sen­si­bi­li­tats que les sèries d’ara. Mal­grat els can­vis de repre­sen­tació, perquè efec­ti­va­ment can­vien en el temps, hi ha mol­tes coses –com les rela­ci­ons huma­nes– que encara fan referència a aques­tes bones pel·lícules de Yesil­cam que la gent con­ti­nua esti­mant.
És per aquesta sen­si­bi­li­tat que han acon­se­guit un èxit mun­dial?
Hi ha diver­ses raons, algu­nes de les quals total­ment indus­tri­als. Per exem­ple, el fet que un epi­sodi duri més de dues hores vol dir que quan es ven a un país on els epi­so­dis nor­mals només duren 40 o 50 minuts, es ven un epi­sodi que es talla en tres i això és més econòmic. Per tant, les sèries tur­ques han estat des del prin­cipi molt com­pe­ti­ti­ves. Men­tre que una sèrie ame­ri­cana era venuda a tants mili­ons de dòlars, les tur­ques són més bara­tes i, a més, es frag­men­ten. No només això, sinó també la gran millora tècnica i estètica de les sèries tur­ques. Vaig lle­gir una recerca d’un estudi fet als països àrabs. I la gent esmen­tava, entre els pri­mers fac­tors, les músiques, per exem­ple.
Es pot dir que les sèries tur­ques són un mirall de la soci­e­tat turca, o hi ha més una homo­geneïtzació de la soci­e­tat?
Es pot dir per a totes les sèries, ja es tracti de tur­ques, de fran­ce­ses, d’espa­nyols o tot el que es vul­gui. Es poden con­si­de­rar el mirall, entre come­tes, de la soci­e­tat, però un mirall defor­mat. És a dir, és evi­dent que quan una sèrie tracta d’un tema o d’un pro­blema és en relació amb la soci­e­tat on ha estat produïda, en gene­ral. L’art és uni­ver­sal i etern, per des­comp­tat. Però que s’adapti a les con­di­ci­ons dels països, als pro­ble­mes dels països, vull dir, és molt lògic. Als públics, però, el que els agrada de les sèries tur­ques és el seu rea­lisme. Quan es diu rea­lisme, les sèries tur­ques són ver­sem­blants, però això no vol dir que siguin reals. Vaig fer un arti­cle que era un intent de lle­gir la història política de Tur­quia a través de les sèries. És a dir, aga­fava les sèries i refle­xi­o­nava dient-me per què als anys 80 hi havia tal tipus de sèries. Això ens dona tots els indi­cis sobre la situ­ació soci­o­política de Tur­quia. No és una casu­a­li­tat, per exem­ple, que en la pri­mera dècada dels 2000 hi hagués més un tipus de sèries que altres.
Les sèries que es dis­tri­bu­ei­xen són les matei­xes que s’eme­ten al país?
Nor­mal­ment són les matei­xes. De totes mane­res, en l’àmbit de les pla­ta­for­mes, Net­flix Tur­quia pren la decisió de fer o no fer en funció de les regles del govern turc. Hi havia una sèrie que es va pro­duir per a Net­flix Tur­quia. La guio­nista era molt cone­guda, ja havia escrit diver­ses sèries d’alta qua­li­tat i molt popu­lars. Havien sig­nat un con­veni. Van començar el rodatge. Pràcti­ca­ment, al cap d’una o dues set­ma­nes del rodatge, Net­flix Tur­quia va dir: “Des­gra­ci­a­da­ment, atu­ra­rem aquest tre­ball.” Per què? Perquè entre els pro­ta­go­nis­tes i els per­so­nat­ges hi havia un gai. Saps què ha fet la guio­nista? Ella va dir d’acord. La guio­nista de cop va ven­dre el pro­jecte i la història a Net­flix Espa­nya. La sèrie es diu Si lo hubi­era sabido, a Espa­nya.
Par­lant sobre la comu­ni­tat homo­se­xual, hi ha una sèrie de col·lec­tius invi­si­bi­lit­zats a les sèries tur­ques?
Hi ha papers que sem­pre han apa­re­gut, però, per con­tra, hi ha el col·lec­tiu que no es veu mai. I si es veu, per exem­ple, una per­sona homo­se­xual, és sem­pre un per­so­natge secun­dari, com un noi que és una mica femení. Seguei­xen uns clixés. Són per­so­nat­ges còmics, sem­pre secun­da­ris. Però des de fa una desena d’anys, és el con­sell de regu­lació de la UTC qui exer­ceix el con­trol. Sí, és una pro­hi­bició total. No tenim dret, no podem. En aquest cas, hi ha impos­tos, hi ha san­ci­ons. Per tant, tot el que podem fer és fer-ho sobre­entès. Hi ha una sèrie de Net­flix Tur­quia que he tro­bat bas­tant interes­sant, ja que és el pri­mer cop en una sèrie turca del gènere poli­cial que hi ha una comissària en cap. El seu equip està for­mat per cinc o sis per­so­nes i demana com a con­dició tre­ba­llar amb la Sofia. Veiem que Sofi està cons­truïda d’una manera deter­mi­nada, amb el seu físic i els seus ges­tos. De fet, ende­vi­na­rem que és les­bi­ana, pro­ba­ble­ment, però només ho ende­vi­na­rem, és clar, no hi ha res més. Només poden fer-ho d’aquesta manera, no més evi­dent.
Hi ha altres col·lec­tius que també cos­ten de veure?
Molt rara­ment, per exem­ple, excepte en dues sèries molt específiques –com Bir Baska­dir– que trac­ten una mica d’aques­tes qüesti­ons, es veuen prou dones amb el hijab. A Tur­quia, en la vida diària, quan vas a l’hos­pi­tal, per exem­ple, hi ha dones, hi ha met­ges­ses i infer­me­res que no tenen el cap cobert i n’hi ha d’altres que por­ten el moca­dor. I en les sèries no es veu aquesta repre­sen­tació. Tam­poc no es veuen gaire les pràcti­ques reli­gi­o­ses.
Però és estrany, perquè mol­tes d’aques­tes sèries es dis­tri­bu­ei­xen a països de tra­dició musul­mana.
És així, però les audiències allà –que estan cons­tituïdes sobre­tot per dones– no volen veure-ho. I per a elles, Tur­quia i les dones tur­ques cons­ti­tu­ei­xen d’alguna manera models de moder­ni­tat, al mateix temps que musul­ma­nes.
I les mino­ries i les per­so­nes migrants com es repre­sen­ten?
Els kurds han estat molt, molt poc repre­sen­tats, per des­comp­tat. Hi ha hagut un moment que s’han vist, mal­grat tot, alguns diàlegs en kurd, però a part d’això són sem­pre molt subre­pre­sen­tats. Evi­dent­ment, els immi­grants, siguin siri­ans o afri­cans. Lla­vors, a algu­nes mino­ries –per exem­ple, països d’Àsia cen­tral, com el Turk­me­nis­tan– se les veu, es veuen algu­nes dones en els papers de mes­tres­ses de casa. Molt sovint la gent ho accepta com a rea­lisme, dient que efec­ti­va­ment hi ha mol­tes dones que tre­ba­llen a casa cui­dant o nete­jant. Sí, però no és, final­ment, rea­lisme, sabem molt bé que, a diferència del peri­o­disme, a les sèries la rea­li­tat la tries, aga­fes el que t’interessa i dei­xes la resta.
I els esce­na­ris es repe­tei­xen?
Gai­rebé mai no s’ha vist algú que està ela­bo­rant la seva tesi doc­to­ral. Per des­comp­tat que tenim un munt d’estu­di­ants en algu­nes sèries, però en gene­ral es tracta d’estu­di­ants en uni­ver­si­tats pri­va­des. Mai no es veu com fan classe. No es veuen aques­tes rea­li­tats, igual que, per exem­ple, no es veuen mai fàbri­ques. És més la vida pri­vada, la vida urbana. Hi ha sèries, per des­comp­tat, que pas­sen a províncies, però el que s’hi explica sem­pre és el mateix, la història dels grans pro­pi­e­ta­ris de ter­res.
Per tant, les sèries fan referència sobre­tot a la vida per­fecta, a l’osten­tació?
Des dels anys 2000, sobre­tot des de la dècada del 2010, efec­ti­va­ment, hi ha aquest aspecte, com diria, de gla­mur en anglès, d’osten­tació. En una con­ferència en què ho vaig dir, la gent va riure molt. Vaig dir: “Quan mireu sèries tur­ques, sobre­tot en aque­lla època –ara hi ha una mica més de vari­e­tat–, et dius a tu mateix: «Les dones tur­ques fan 1.80 m d’alçada, pesen 50 qui­los, tenen un nas per­fecte, una boca mol­suda i ben defi­nida, uns cabells llargs i molt bonics, sovint ros­sos, i els turcs són tan mus­cu­lo­sos...»” I et dius: «Els turcs són per­so­nes ros­ses, amb ulls blaus, inclo­sos els nens.» Però a la rea­li­tat no hi ha gai­res nens que tin­guin els ulls blaus.”
Tot i això, les pla­ta­for­mes digi­tals han permès trac­tar temes més diver­si­fi­cats, com per exem­ple en la sèrie ‘Bir Baska­dir’.
Són coses impor­tants que no hauríem vist fa 15 anys. És gràcies a les pla­ta­for­mes digi­tals, aquesta diver­si­tat, perquè hi ha un per­fil una mica més espe­cial, però també pot­ser és gràcies a l’exigència de les audiències que tenen cada vegada més l’hàbit de mirar sèries una mica més sofis­ti­ca­des, amb relats una mica més sofis­ti­cats, inclo­ent-hi l’estètica cine­ma­togràfica més tre­ba­llada, més cui­dada. I hem tin­gut també exem­ples en què hi ha repre­sen­ta­ci­ons que fins ales­ho­res no havien exis­tit mai. Vull par­lar, per exem­ple, de la sèrie de Net­flix que es deia Kulüp, el per­so­natge prin­ci­pal de la qual és una dona jueva. Per tant, tota la història recent de Tur­quia d’alguna manera s’ha reflec­tit gràcies a aquesta sèrie. Les per­so­nes que s’han interes­sat i l’han mirat han après coses que no s’escri­uen en els lli­bres d’història turcs, i tot això a través d’una història ben feta, al meu enten­dre. I en aques­tes sèries fins i tot hi havia un per­so­natge queer, el can­tant. Això és molt impor­tant. A més, hi havia esce­nes en jude­o­es­pa­nyol.
Com fun­ci­ona la indústria de les sèries?
Es pot par­lar d’un oli­go­poli, d’alguna manera; pot­ser no de mono­poli, sinó d’un oli­go­poli en l’àmbit de la pro­ducció, cada vegada més. Fa una dot­zena o una quin­zena d’anys, era molt més variat. Hi havia molts petits pro­duc­tors que produïen. Però és cert que ara són algu­nes pro­duc­to­res les que domi­nen el sec­tor. I és un cer­cle viciós, perquè com més domi­nen, més pro­du­ei­xen i més fan coses de gran qua­li­tat. Els altres tenen difi­cul­tats per com­pe­tir amb ells. Per tant, la indústria, al meu enten­dre, s’ha de divi­dir en dues parts, d’alguna manera. D’una banda, les cases de pro­ducció i les cade­nes de tele­visió que són pro­go­ver­na­men­tals; aques­tes són secun­da­des direc­ta­ment pel govern. En canvi, n’hi ha d’altres que són grans cade­nes que tam­poc fan coses revo­lu­cionàries ni molt opo­sa­des, però que no estan direc­ta­ment rela­ci­o­na­des amb les polítiques gover­na­men­tals. I de tant en tant, hi ha una petita pro­duc­tora una mica menys impor­tant.

El perfil

Sociòloga del cinema

Hülya Uurur Tanriverver va néixer a Istanbul el 1955. És professora emèrita de la Universitat francòfona Galatasaray d’Istanbul i de la Universitat de Giresun, a la regió del mar Negre. Ha fet de professora en assignatures de ràdio, televisió i cinema. A la Universitat de Giresun, a més, va ser presidenta de la Càtedra Unesco sobre la millora de la igualtat de gènere i l’emancipació de les dones. Va cursar estudis de ciència i sociologia política a París i un doctorat en sociologia a Montpeller. Va treballar en el sector privat (en la recerca, la premsa i l’edició) abans d’exercir a la universitat. És especialista en sociologia del cinema i dels mitjans de comunicació, així com en estudis de gènere. Ha publicat nombrosos articles en diferents revistes i publicacions científiques, dedicades a analitzar la recepció de les sèries de televisió turques i la indústria del cinema. També ha publicat articles sobre qüestions de gènere, més en concret sobre feminicidis i, més en general, sobre el gènere al cinema i als mitjans de comunicació. És també consellera del Festival de Pel·lícules Internacional de Dones Filmmor, que se celebra a Istanbul des de fa 18 edicions, i vicepresidenta del comitè de direcció de Türsav (Fundació del Cinema Turc).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.