Sempre han estat infrafinançats, és una constant històrica que, a més, ni els canvis de govern ni de partits polítics al govern de la Generalitat, ni al de l’Estat, han resolt. Tot i que la competència és de l’Estat, la Generalitat hi té poc a veure quant a les bases del règim local. Els ajuntaments són l’administració més propera al ciutadà i, en canvi, és la que disposa de menys recursos per resoldre les seves necessitats.

A mitjà termini, hi haurà algun govern de l’Estat espanyol que s’haurà de plantejar un nou finançament, perquè, cada vegada, les necessitats són més punyents i més properes i calen recursos.

L’estructura bàsica del finançament dels ajuntaments són els imports anuals que rebem i hem de buscar les alternatives en altres administracions, especialment en la Diputació. És un equilibri difícil de mantenir i, a més, dona molt poc marge de maniobra als equips municipals per treballar.

A Besalú, de l’Estat, amb els increments que hi ha hagut en els últims dos anys com a conseqüència de les liquidacions positives, ens toquen uns 650.000 euros anuals.

No arribem als dos milions d’euros. És un tant per cent que, a més, per calcular-lo, utilitzen diferents factors, l’extensió territorial del terme municipal, els nuclis agregats...

Sí, estem especialment penalitzats pel fet que tenim una superfície molt petita, però no tenen en compte l’alta densitat poblacional que hi ha. Estem doblement penalitzats.

El fons de la Generalitat no és especialment generós i haurà de fer un esforç els pròxims anys per incrementar-lo. No pot ser que la solució sigui sempre apel·lar a la responsabilitat fiscal dels ciutadans o a la responsabilitat dels ajuntaments.

Més enllà de l’eficiència del servei, totes les taxes tenen un límit. El que està passant amb les deixalles ho trobo francament injust. Ara, l’Estat obliga a cobrir necessàriament amb la taxa els costos del servei, però els costos de la recollida s’han apujat molt. No pot ser que s’apugin un 70% els costos de la recollida en els últims quatre anys i, en canvi, pràcticament ens estan pagant el residu separat i el reciclat a preus de fa vuit anys.

El tema del finançament local no és només que ens donin més diners cada any, per aquests criteris que ells posen i que no han canviat des de fa molts anys. És molt paradigmàtic el tema de l’escolarització de l’etapa de 0 a 3 anys. És una competència que no ens correspon i que hem anat assumint els ajuntaments, perquè hem hagut de donar resposta a les inquietuds dels pares i a la necessitat d’aquesta educació.

Amb aquesta mena de proposta que hi havia de finançament a terços, que ara ha canviat perquè la Generalitat ha incrementat lleugerament aquest finançament, continuem en situacions de dèficit. Fins i tot amb la subvenció que dona la Generalitat, es generen situacions deficitàries parcialment en aquests àmbits. Ara, a més, amb la gratuïtat, el cert és que és gratuït per als pares, però per als ajuntaments, no. Per tant, les hauria d’assumir la Generalitat o traspassar les competències amb el finançament adequat.

Als municipis de menys de 10.000 habitants, fer inversió, si no hi hagués la Diputació, seria impossible. No hi ha alternativa, perquè el Consell Comarcal només presta serveis, però els té delegats per part del govern de la Generalitat amb l’oportú finançament i no té marge de maniobra per donar ajuts.

Ho fa en funció dels habitants i d’altres paràmetres similars al del finançament dels ajuntaments. Són, però, entitats ben finançades. Es calculen les liquidacions que cada any fa l’Estat i els increments dels darrers anys dels ajuntaments la Diputació els ha tingut multiplicats per molt. Tornant als ajuntaments, hauran de millorar la dotació dels fons i arreglar el tema de l’IVA.

Que ara es pot fer repercutir en molt pocs àmbits i en molt poques obres, bàsicament, en temes d’aigua. Paguem un IVA que, al final, va a parar a l’Estat i que, si el poguéssim compensar d’alguna manera o fer repercutir, sortiria a compte. I també s’hauria d’aplicar algun criteri que tingués a veure amb l’especificitat de cada municipi.

Sí. Caldria tenir en compte els serveis impropis que alguns ajuntaments desenvolupem. A Besalú, hi ha tot el tema que té a veure amb el turisme. Els municipis turístics, i no només els de costa, haurien de tenir un reconeixement propi i poder desenvolupar una proposta que comporti una compensació de les moltes despeses públiques que genera el turisme, perquè el desequilibri és gran.

Soc partidari de fer-ho més enllà dels consells comarcals, per exemple, hi ha molts serveis que dona l’Ajuntament de Besalú i que beneficien els ajuntaments propers. És una dinàmica de mancomunar més i algunes vegades sacrificar una mica el concepte que tens del teu municipi més enllà de la seva estructura i atendre més la demanda social i la situació més actual, crec que aniria molt millor. En són un bon exemple els fons Next Generation.

Que als municipis grans els han anat molt bé, però els petits no hem tingut ni la meitat de les oportunitats que els grans, bàsicament per un problema d’estructura. Hi hauria d’haver organismes que tinguessin mentalment una estructura de treball supramunicipal.

La gent té dret a queixar-se, perquè els privats tenen dificultats d’accés a l’administració i perquè sigui eficient. Per a les mateixes administracions amb altres administracions, això també s’ha complicat moltíssim. És molt més farragós, hi ha molta més paperassa i, entre que t’atorguen una subvenció i l’acabes cobrant, a vegades passen anys. Els ajuntament necessitem finançament i s’haurien de potenciar més les bestretes. Amb la tramitació electrònica, tot això hauria d’anar una mica més ràpid, però el canvi ha comportat també més justificacions i més papers. A més, la confiança entre l’administració i els ciutadans hauria de ser recíproca.