Gerard Oms: Per mi, és una pel·lícula que se sosté en un dubte constant i nosaltres acompanyem el personatge en aquest dubte. Una periodista fa un parell de dies em va dir una cosa que em va agradar: no és una pel·lícula que expliqui moltes coses, sinó que acompanya algú que està patint, que té dubtes, que fa passos endavant i passos enrere, i com que l’espectador està molt enganxat al personatge, doncs viatja amb ell en aquest dubte. I això m’agrada, en un món en què tots són titulars, tots són clickbaits, tot és blanc o negre i costa tant anar als grisos per matisar, sostenir-se en el dubte... I aquesta és una història que se sosté en un dubte, i en el dubte es pot matisar i en el dubte jo crec que hi ha respostes també.

Mario Casas: Sí, va ser sempre la idea de Gerard. Gerard no volia fer una pel·lícula explicativa, amb moltes respostes. El cinema que a ell li ha agradat sempre és així, que tu facis el viatge i treguis les teves pròpies conclusions, com les pel·lícules dels Dardenne. Un altre tipus de cinema, social a més, amb uns temes que toquen de manera diferent a cadascú, segons el teu viatge personal o les referències vitals. Nosaltres hem creat molts personatges junts, ell com a acting coach, abans de fer la pel·lícula, i sempre evitem crear personatges que siguin molt explicatius.Quan treballem els guions dels personatges, el primer que fem és començar a treure tot allò explicatiu. Després els directors et deixen o no.

G.O.: I en aquest cas era important no subratllar, perquè al final és la història d’una persona que ha callat durant molts anys, que ha mantingut un silenci tota la vida, i no m’imaginava que aquesta persona de cop i volta comencés a explicar el que li passa. Era una persona que havia de sostenir des del silenci. Ell comença en un lloc de molt soroll, però quan arriba al silenci, hi ha molt silenci a la pel·lícula, és on ell pot pensar, reflexionar, anar endins, observar. És un personatge que s’ha deixat emportar pel corrent tota la vida, que ha adoptat l’ideal que s’esperava d’ell o el que ha heretat o el que es pensava que havia de ser per encaixar en un grup. I en el moment en què es desprèn d’aquest grup, d’aquest soroll, hi ha l’opció de començar a veure des d’un altre lloc.

G.O.: Sí, per això la pel·lícula comença en el futbol, perquè té una cosa molt de tribu, molt de pertànyer, que d’altra banda és preciosa. Ell comença la pel·lícula amb tota la disfressa posada, pintat. Emmarcar-lo en aquest món tan de pertinença era interessant per treure’l d’aquí i per començar a crear un arc encara més gran, no només treure’l d’aquest grup, sinó també d’un marc tan heteronormatiu. Per tant, el punt de partida del personatge, per desxifrar-lo bé, era aquest, i així el viatge era més èpic per explicar bé la història.

M.C.: Sí, hi ha alguna cosa de sortir. Vitalment, crec que és important sortir de la zona de confort. A mi, per exemple, em va passar amb 18 anys, jo vivia aquí, a Barcelona, estic molt arrelat a la família, sobretot als meus pares, a la meva mare, és una figura molt important per a mi, i amb 17, gairebé 18 anys, me’n vaig anar a estudiar interpretació a Madrid i a sortir completament de la zona de confort. Marxar i obrir-me al món sent tan jove em va canviar la vida per complet. Comences a pensar per tu mateix, i més en aquesta edat. Aleshores, jo crec que moments puntuals de la teva vida, crec que has d’apartar-te i sortir de la zona de confort i obrir-te al món, jo crec que és part de la vida.

M.C.: No, al final el català és en mi. He viscut aquí des dels quatre als divuit anys, la meva àvia viu aquí, els meus millors amics de la infància són aquí, llavors... Jo crec que ha estat tornar a casa, tornar a la meva infància, a aquesta adolescència que de vegades parlem, i tornar al meu lloc, a la meva segona casa. Aleshores, al revés, en tenia ganes.

G.O.: Jo des del principi li vaig dir: “Si escric alguna cosa serà un personatge en català”, i em va dir: “Endavant!”

M.C.: Sí, és clar. Quan un surt d’on està segur i on té xarxa, aquesta xarxa desapareix i fa molta por. Era molt jove en el meu cas. Em vaig buscar la vida en una empresa, trucant per telèfon, en una empresa de neteja, venent productes... Em vaig posar a buscar pis, no en trobava, vaig coincidir al mateix pis amb dues persones que en buscaven i vam decidir buscar-ne junts, quan ens acabàvem de conèixer. Sergio té molt aquesta cosa que no es conforma, aquest ímpetu de tirar endavant. Si no tens una insistència o un ímpetu, el món et menja, t’engoleix. Vaig aprendre això, a evitar que el món m’engolís.

G.O.: Té a veure amb la passió, també. És evident que hi ha una passió allà, i la passió empeny. A pesar que el personatge ho passa malament, crec que és una pel·lícula de molta llum. Té molt d’humor. Per mi és un cant a la vida. Era important retratar l’humor i la llum també a la classe treballadora, sense romantitzar-la. Mostrar que la classe treballadora també riu, també s’ho passa bé. Jo vinc de classe treballadora, la meva mare ha treballat en una fàbrica tota la vida, i jo havia vist poc al cine retrats de la classe treballadora des d’un lloc de llum. La vida empeny, sempre hi havia una mirada molt condescendent cap a la classe treballadora, com mirant la víctima, una mirada molt elevada, i jo volia una mirada molt horitzontal, i crec que això hi és a la pel·lícula, i em fa feliç.

G.O.: No, és ficció. Realment, l’inici és l’única part ficcionada de la pel·lícula. Jo no vaig anar a Holanda per un partit de futbol, vaig anar-hi en tren i punt, i quan vaig arribar allà, vaig donar explicacions.

G.O.: El meu pare és molt perico, per tant, m’he sentit de l’Espanyol tota la vida. El meu avi era del Barça, també he sigut culer, convisc amb els dos clubs. És rar, és una dualitat molt difícil de portar, però realment existeix. Però des que el personatge es queda als Països Baixos, pràcticament tot el que li passa té a veure amb la meva vida, amb el meu viatge personal. El Mario no té la voluntat d’imitar-me a mi, d’interpretar-me, però les coses que li passen al personatge són molt el que em va passar a mi, la gran majoria. Fins i tot vam estar rodant als mateixos llocs on jo vaig rentar plats, als mateixos barris on jo vaig viure, l’alberg de l’inici on passa la pel·lícula és on jo vaig dormir, hi vaig viure un mes i mig, l’Institut Cervantes és el lloc on anava a passar menys fred, em donaven cafè gratis, podia llegir La Vanguardia i El País, parlava en espanyol... Jo vaig arribar a Holanda un mes de setembre o octubre, en època de pluges, i era molt dolent el clima, plovia cada dia, feia molt fred, no tenia feina, no tenia lloc on viure, era molt hostil... I això a la pel·lícula hi és, és exactament el que em va passar a mi.

M.C.: Nosaltres ens vam conèixer fa gairebé 6 anys a No matarás, Gerard em feia d’acting coach. A partir d’aquí ens fem col·legues inseparables, també en la vida personal. A la feina, he seguit preparant tots els meus personatges dels últims anys amb ell. Quan vam preparar No matarás, feia un mes que el coneixia i li vaig dir que té tota la fusta de ser un director, i un molt bon director, a part de director d’actors. Ell tenia una visió sobre el tipus de cinema que li agradava, el dels Dardenne, un cinema autoral. Llavors li vaig dir que si escrivia alguna cosa en el futur, jo la faria, interpretaria el personatge i faríem el viatge junts. I així ha estat. Volia compartir amb ell un viatge cap a la direcció, el viatge de fer la seva primera pel·lícula. Som amics, i a mi també va acompanyar-me quan vaig dirigir Mi soledad tiene alas. Som amics, ens respectem molt, ens estimem, hi ha alguna cosa en comú entre nosaltres.

G.O.: Perquè hem de col·locar la pel·lícula d’alguna manera al mapa. No està escrita des d’aquest lloc. Quan l’has vista, sense tenir-ne ni idea, saps perfectament que és una cosa que es va desgranant a la pel·lícula. Però penso que està bé també posar-la al mapa, que la gent pugui ubicar d’alguna manera la pel·lícula. També ho hem explicat perquè no és l’únic tema de la pel·lícula. Crec que s’obre a altres llocs, més universals. Hi ha una crisi d’identitat sexual del personatge, però al final la història per sobre de tot parla d’algú que està patint i que necessita apartar-se per deixar de patir, mirar-se des d’un altre lloc. I és una pel·lícula absolutament travessada per allò social, per la classe, per la consciència de classe, per l’experiència de migrar. Molta gent se’ns ha apropat i ha compartit experiències de migració. Experiències més dures, evidentment, perquè n’hi ha de molt doloroses, i experiències més properes a les del Sergio. Espanyols o catalans que van emigrar al nord d’Europa a la crisi del 2008 per buscar una feina millor. La pel·lícula és generacional, parla d’una generació, està emmarcada en aquest moment per una raó històrica. I també és una pel·lícula d’una generació, que és la meva, que en aquest tema de la identitat sexual, vam començar a tenir les primeres relacions sexuals i afectives a vegades en llocs perillosos, d’amagat, lluny de casa, amb gent desconeguda, i això té a veure amb la falta de visibilitat. Aquesta és la raó perquè jo he fet aquesta pel·lícula. S’ha de posar llum a totes les zones fosques. Prou d’amagar-se. I també hi ha alguna cosa política de dir que la pel·lícula va d’això, ja prou d’amagar-se. Aleshores, m’agradaria dir-ho al món també, fer-ho visible, i que molta gent pugui veure una persona com Mario també en aquest rol. Ell té un altaveu, és un actor molt conegut i admirat, i que ell faci un paper així com han fet altres grans actors de la història del cine, Bardem, Banderas, Jake Gyllenhaal, Heath Ledger... Em fa molt feliç que hagi sigut ell qui hagi fet la pel·lícula.

M.C.: És un personatge que al final el prepares igual que qualsevol altre, però és veritat que està tractat d’un lloc que a mi m’agrada molt. El tema, aquest descobriment o aquesta acceptació, no és una acceptació només de la sexualitat o de qui és la seva identitat, és més qui soc realment. Jo crec que és el que m’agrada de com Gerard tracta el personatge. És una culminació de moltes altres coses que acaben en això tan important que és la sexualitat, però fins a arribar-hi ha hagut de passar per moltes altres coses, d’acceptació des d’altres llocs.

G.O.: Sí, ho apunta molt, jo penso. Mira, jo quan vaig arribar allà, i és el que li passa al Sergio també, la gent que més em va ajudar va ser la que estava als marges, la gent que no tenia certs privilegis. I es van portar molt bé amb mi. Em van donar feina, em van acompanyar, em van donar una casa, em van deixar pagar més tard... Crec que sí, la gent és bona. Jo crec que el món és més bo que dolent. Si no fos així, ens hauríem extingit, segur, com a espècie. I crec que parlar de la bondat, i aquesta pel·lícula ho fa, és important, enfront al discurs de l’odi, a certes polítiques tan perilloses que estan a l’aguait. Crec que és bonic fer una pel·lícula per combatre això, que advoca pel respecte, la bondat, mirar l’altre amb amor, amb empatia... I mirar-se un mateix també des d’un lloc més bonic, més d’amor.

M.C.: Quan fas aquests viatges dels que parla la pel·lícula, ens ha passat a tots els que l’hem fet, jo crec que un aprèn a respectar. I això per a mi és de les coses més importants, i el primer que es perd. Amb aquests viatges et veus en llocs que aprens a respectar.