Un període llarg de dos anys en què el sistema sanitari va estar molt condicionat per una malaltia nova, desconeguda, greu en molts casos, i que es comportava produint onades epidemiològiques successives que ens van generar una certa sensació de fatalisme.

Les primeres notícies que es tenen de la covid venien de la Xina. Les mesures dràstiques de confinaments i construcció d’estructures exprés que van prendre cridaven l’atenció, però des d’Occident ens ho miràvem de lluny. Poc després, un primer gran brot al nord d’Itàlia. I, al cap de pocs dies, el tsunami de la covid va arribar a tot Europa i, per descomptat, a Girona. Sabíem el que venia, però potser no la intensitat del fenomen.

Quan has portat una vida laboral intensa, sempre hi ha aspectes de la teva feina que recordes amb nostàlgia. Ara mateix, però, presideixo els consells rectors del Consorci Sanitari del Maresme i de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, amb responsabilitats estatutàries de direcció estratègica i control de la gestió, juntament amb els meus companys dels consells. Per tant, encara estic molt vinculat al sector sanitari intentant aportar valor afegit des d’aquesta posició en un territori, el Maresme i la Selva Marítima, que conec prou bé perquè hi he treballat i amb el qual em sento emocionalment vinculat.

Eren dies intensos de treballar molt i dormir més aviat poc, i tot l’equip de direcció de les dues institucions es va orientar a trobar els mitjans, escassos i buscats a causa del trencament internacional d’estocs, per al personal sanitari que feia l’atenció directa als pacients, i també per al no sanitari, especialment els equips a càrrec del manteniment, els subministraments i la millora i adaptació de les infraestructures a les noves circumstàncies.

No hi vàrem ser lluny en punts àlgids, sobretot durant la primera onada i la segona. Girona era i és encara la demarcació amb menys llits de pacients crítics per habitant. Això era quelcom conegut i previ a la pandèmia. Per sort, vàrem tenir l’encert de proposar al Servei Català de la Salut de Girona posar en marxa una nova UCI al Santa Caterina pocs mesos abans de la pandèmia, amb la creació d’un equip assistencial amb capacitat i coneixements per atendre pacients crítics. En el moment de la pandèmia, òbviament el Trueta va portar el pes principal, però el Santa Caterina va atendre aproximadament un 25% dels pacients que varen requerir ventilació mecànica invasiva, que no és poc. Aquesta iniciativa d’ampliar el nombre de llits d’UCI al Santa Caterina va ser crucial i penso que ens va salvar d’un desastre.

El Trueta i en general tots els centres sanitaris de la demarcació es varen reconvertir en pocs dies en centres pràcticament monogràfics covid. En el cas del Trueta, però també del Santa Caterina, i en general de la resta de centres de la demarcació, es varen haver d’improvisar àrees d’atenció a pacients crítics i semicrítics covid. Recordo bé que anàvem creant nous espais d’UCI cada tres o quatre dies, a mesura que el nombre de pacients no parava de créixer. Tothom va donar el millor de si mateix, però cal destacar sens dubte la tasca exemplar del personal assistencial. Metges, farmacèutics, infermeres, TCAI, tècnics de laboratori, psicòlegs, religiosos, zeladors, personal de neteja... Tots varen fer el do de pit. Voldria destacar algunes especialitats que van ser gairebé heroiques. Parlo d’internistes, intensivistes, anestesistes, urgenciòlegs, pneumòlegs, cardiòlegs, neonatòlegs i, òbviament, tot el col·lectiu d’infermeria, que va ser crucial i el més exposat. També vull fer una menció especial a la tasca dels equips d’atenció primària.

Efectivament, l’atenció primària va portar el pes dels pacients covid que no tenien criteri d’ingrés, es varen fer càrrec de moltes residències geriàtriques que necessitaven ajut i ho van fer molt bé, penso. Van ser els protagonistes d’un programa massiu de vacunacions sense precedents, amb unes vacunes que tenien un conjunt de condicionants en la seva logística que va ser tot un repte. També les institucions de recerca del territori, com l’Idibgi, donant suport al laboratori, i la Fundació Gol i Gurina, que ens feia les previsions epidemiològiques dia a dia per poder preparar-nos amb certa antelació als pics de demanda assistencial, van ser de gran ajuda.

Fa de mal dir, sempre hi ha coses que es podrien haver fet millor. Però déu-n’hi-do el que es va fer. En general, penso que les decisions que es varen prendre des de la conselleria i en tots els centres van ser positives. El fet d’estar obligat per les circumstàncies a ser centres quasi monogràfics anticovid i d’urgències, perquè els ictus, els infarts i els parts continuaven arribant, va fer que no es pogués actuar amb la intensitat necessària en patologies no covid i, sobretot, en la cirurgia programada menys urgent i en els programes preventius com els cribratges de mama, còlon o cèrvix, i això va tenir les seves conseqüències no desitjables. Per a futures situacions de crisi, aquesta experiència s’ha de tenir molt en compte.

En les primeres onades, vam patir molt l’escassetat de materials, fruit d’un increment exponencial i generalitzat de les necessitats i el trencament dels estocs. Estem parlant bàsicament d’equips de protecció individual per protegir el personal sanitari directament exposat, monitors, respiradors, reactius per fer les PCR o fungibles. A poc a poc, la cadena de subministraments es va anar normalitzant. No sé si hem après que una excessiva dependència exterior ens afebleix...

Veure la llista creixent de personal sanitari que s’infectava era la nostra principal preocupació i ocupació. Vam tenir professionals greument afectats ingressats a les UCI, i això és el que portava més malament amb diferència. La col·laboració dels agents socials també va ser clau en tota aquesta crisi.

Quan estàvem tenint dificultats en les primeres onades, vam girar la nostra mirada cap als veïns i institucions que teníem al voltant i molta gent ens va ajudar, donant o facilitant materials. Empreses, entitats, fundacions, administració local, centres sanitaris privats, veterinaris, voluntaris..., tothom volia col·laborar. Realment vam rebre una allau de solidaritat que vam agrair moltíssim. Recordo bé l’esforç econòmic altruista que va fer el sector carni de la demarcació, amb subministrament important, gairebé diria que massiu, d’equips de protecció per als professionals, i la inoblidable col·laboració també altruista que vam tenir d’Hipra, la nostra multinacional farmacèutica d’Amer, que va ser durant un temps el nostre laboratori de PCR. Potser fruit d’aquest contacte amb el sistema sanitari, Hipra és ara mateix productor acreditat per la Unió Europea per a la fabricació de vacunes contra la covid.

Que davant d’una crisi hi ha la necessitat de cercar la cooperació amb tots els actors i que la cooperació entre institucions sanitàries, administracions i també amb el sector privat és sempre necessària i positiva, sigui en situacions de crisi o no.

En un primer moment no va ser així, tothom estava preocupat per l’evolució de la pandèmia i en general la mentalitat era constructiva. La crisi va ser llarga i òbviament hi va començar a haver discrepàncies sobre la intensitat de les restriccions en la mobilitat, que s’entenen, però val a dir que, quan les restriccions s’amorosien, als centres sanitaris ja fèiem càlculs de quan començaria la propera onada, amb la consegüent corba ascendent de morts i pacients greus i personal sanitari infectat.

No ho sabem, i el que digui que ho sap tampoc ho sap. Com i quan serà la propera pandèmia produïda per un nou germen? Esperem que vagi per llarg!

El nou Campus de Salut de Girona és un projecte coral que depassa amb escreix la trajectòria del gerent de torn. Òbviament he estat partícip en la decisió del Campus de Salut, que és un projecte necessari, imprescindible i important, i seria un greu error no culminar-lo amb una certa celeritat. L’edifici actual del Trueta ja no dona més de si i és urgent cercar un recanvi. Que aquest recanvi pugui fer possible un campus de salut on es combini assistència de primera categoria, docència i recerca és una oportunitat única i les institucions de Girona, tant de l’espectre polític i administratiu com sindical i professional, han d’anar a l’una i sense fissures, perquè, si no, els recursos per fer aquest projecte no arribaran a Girona i es quedaran en altres zones, entre el Besòs i el Llobregat.