“A Turquia no hi ha llei, no hi ha justícia, no hi ha democràcia”

El sistema presidencialista ha neutralitzat el Parlament. Les decisions del Tribunal Constitucional i del Tribunal Europeu de Drets Humans no s’apliquen. Estructures com el Tribunal de Comptes, el Consell d’Estat i el Consell de Supervisió de l’Estat han quedat disfuncionals o s’han convertit en institucions que compleixen les ordres del govern mitjançant nomenaments. Pas a pas, s’ha anat aplanant el camí cap a la dictadura d’Erdogan i discursos sobre la justícia, la democràcia, els drets humans i la tolerància zero amb la tortura han anat perdent sentit. Així, al llarg dels anys, el país ha estat dominat per un règim dictatorial despietat, agressiu, que oprimeix els seus oponents, socialitza la misèria per protegir els interessos del gran capital, al qual representa i al qual mai no se li demanen comptes.

Erdogan ha estat defensant els seus interessos i els de la seva família des del principi, i al llarg del seu govern ha comès tants crims i ha incorregut en tanta corrupció que sap molt bé que no té més remei que mantenir-se en el poder. Però, sobretot, el gran capital que representa s’ha enriquit més que mai durant el seu govern. La diferència d’ingressos entre les classes socials s’ha ampliat fins a un punt sense precedents. Aquest ha estat el cas no sols dels nou-rics de l’era de l’AKP, sinó també del gran capital tradicional. En totes les grans crisis, l’AKP ha anteposat els interessos del capital. Ha pres mesures calculant com protegir la seva riquesa.

Per exemple, va obtenir grans beneficis del conflicte contra els kurds. No és casualitat que el seu gendre Selçuk Bayraktar i el seu germà Haluk Bayraktar entressin a la llista Forbes de multimilionaris en dòlars amb la riquesa que van adquirir entre el 2019 i el 2025, i que ja tinguin una fortuna de 3.400 milions de dòlars. Els propietaris de hòldings que eren partidaris de l’AKP i que es van enriquir amb licitacions estatals, també van multiplicar les seves fortunes durant aquest període.

El govern d’Erdogan, igual que la junta de Kenan Evren, que va prendre el poder mitjançant un cop d’estat el 1980, ha conduït a la despolitització social. S’ha generalitzat la percepció que “em passarà alguna cosa si parlo” i ha prevalgut un estat general de silenci en la societat. Pot ser que tota la societat no se sotmeti a la dictadura, però no troben la força per resistir-s’hi. Encara que les classes oprimides són conscients de les greus condicions de misèria en què viuen, no poden alçar la veu ni reaccionar. Una part considerable de la societat, malgrat totes les condicions miserables en què viu, s’ha enganyat per l’ús que la dictadura d’Erdogan fa de la religió com a arma de propaganda política. En altres paraules, el clima de por que s’ha estès a l’esfera social i l’estat de silenci associat, així com els qui s’empassen la retòrica del govern, han afeblit la mà de l’oposició.

La desocupació i la pobresa han arribat a nivells inimaginables, la qual cosa ha provocat un sentiment d’inutilitat, especialment entre els intel·lectuals. Amb el temps, aquest sentiment s’ha generalitzat entre els joves. Perquè fins i tot les engrunes de l’autonomia científica en les universitats han estat abolides pel sistema. Les administracions universitàries que han mostrat resistència s’han destruït i substituït per nous nomenaments entre els quadres de l’AKP. Tots aquests esdeveniments han fet que viatjar a l’estranger sigui una font d’esperança per als qui tenen una professió i senten que aquest país no promet cap futur. Metges, enginyers, programadors informàtics, acadèmics, han marxat d’un en un i continuen fent-ho. No és difícil predir que la fuga de cervells augmentarà cada any que passi. Per aquesta mateixa raó, sembla inevitable que Turquia es converteixi en un desert en molts camps, des de la cultura fins a la ciència i la tecnologia, en un futur no gaire llunyà.

No obstant això, no hem d’ignorar el potencial d’un gran grup de persones el futur de les quals ha estat destruït pel govern de l’AKP però que no tenen cap possibilitat d’abandonar aquest país. Aquest potencial definitivament trobarà i desenvoluparà formes i mètodes per continuar la lluita de manera obstinada i persistent.

Hi ha dos punts principals de distinció. En primer lloc, com vam veure durant les protestes de Gezi el 2013, la qüestió kurda ha tornat a entrar en l’escenari. Les masses, que s’han sentit alliberades de la càrrega de la qüestió kurda, han pogut mobilitzar-se amb més facilitat pensant que estaven lliures de les etiquetes del govern com a “separatistes”, “terroristes”. D’altra banda, la creixent agressivitat del govern de l’AKP en nom de la “fortificació del front intern”, detenint a qualsevol que s’oposés o sotmetent-lo a arrest domiciliari, ha estat eficaç per intensificar les reaccions. El factor més important ha estat el sentiment generalitzat de no tenir futur en l’àmbit social. Els que s’adonaven que ni tan sols els diplomes que rebrien de les universitats sota el govern de l’AKP estaven garantits, els que veien que la voluntat que havien expressat en les urnes era fàcilment usurpada, i una enorme massa de persones sotmeses en una gran desesperació per la desocupació i la misèria, malden per recuperar el que han perdut. La detenció d’Imamoglu ha mobilitzat especialment les masses del CHP. Però és clar que el moviment no es limita a això i té una dinàmica que va molt més allà.

La crisi econòmica té un impacte considerable en la mobilització de l’oposició social. No hi ha llei, no hi ha justícia, no hi ha democràcia, no es respecten els drets humans, les taules són cada dia més petites, la gent se salta menjars, ni tan sols poden alimentar-se, no poden pagar el lloguer, les factures o els préstecs. D’altra banda, a causa del govern de l’AKP, el nombre de multimilionaris en dòlars augmenta cada any. Les masses ja no estan disposades a acceptar res pitjor del que es mereixen i han perdut en gran manera la creença que aquesta situació pot resoldre’s mitjançant eleccions. Tothom sap que el coratge és tan contagiós com la por. El futur d’aquest moviment social creat pel coratge que sorgeix a mesura que se supera el mur de la por, vindrà determinat pel nivell de persistència i determinació en les reivindicacions que han de basar-se en la igualtat, la llibertat i la pau.

L’AKP ja fa anys que gestiona la diplomàcia d’acord amb els seus propis interessos. En diplomàcia no hi ha encerts ni errors, ni amics ni enemics. Sigui quin sigui el discurs, la diplomàcia està totalment determinada pels interessos. El govern de l’AKP ha entès molt bé això i és capaç de prendre mesures per protegir els seus propis interessos. És molt conscient que la diplomàcia està modelada per interessos mutus, i això es manifesta en el fet que fins i tot la Unió Europea, que se suposa que té molts valors, s’equilibra mitjançant relacions comercials. Fa anys, Erdogan parlava de dirigir el país com una empresa. Així és exactament com funciona la diplomàcia internacional. Per exemple, mentre brama contra l’atac d’Israel a Gaza, d’altra banda continua les seves activitats comercials. O quan França fa un comentari desfavorable, immediatament encarrega una flota d’avions. Aquest panorama ens demostra també que el silenci de la comunitat internacional, especialment de la Unió Europea, contra el govern de l’AKP té un sentit, i que no n’hem d’esperar gran cosa.

Encara que sigui similar en alguns aspectes, aquest moviment no és com Gezi. L’únic punt en comú dels participants és la destitució del govern de l’AKP. No obstant això, aquest moviment no té l’esperit comú de Gezi, i la meva predicció és que no es donen les condicions perquè això passi. Mentre que a Gezi destacava la tendència a unir-se i actuar junts, aquí sobresurt la tendència a dividir-se per l’enemistat kurda. Per exemple, els militants del partit feixista Zafer participen en aquestes protestes. Aquest partit, que ha triat el racisme, l’odi i la discriminació com a punt de partida i no té més idees que l’hostilitat cap als refugiats, també està en el front d’oposició de l’AKP. El fet que aquest partit i els que s’autodenominen kemalistes, que constitueixen una força significativa, intentin dibuixar l’últim moviment social sobre la base de l’hostilitat kurda, traça una gruixuda línia entre aquest moviment i Gezi. A més, és important no ignorar el fet que el CHP és la força més organitzada dins d’aquest moviment social i inclou tendències diverses, des de l’esquerra fins a la dreta. Quant temps podrà romandre el CHP, que forma part del sistema, dins d’un moviment que desafiarà el sistema, és bastant incert.