La primera paraula és malson, perquè realment va ser una experiència molt potent per a tots els que vam estar a primera línia, i llavors estàvem al centre de tot. Al començament també parlaria de certa por, d’enfrontar-nos a una situació d’incertesa, i això ens creava molt de neguit. Però també et queda un record positiu de la solidaritat que es va despertar entre tothom, entre tots nosaltres, a l’hospital i a fora. Per tant, és una definició agredolça: per una banda, por, però, per l’altra, companyonia i solidaritat.

I tant, jo crec que tothom. Fins i tot els mateixos epidemiòlegs del Clínic, en les primeres declaracions, deien que allò era una grip i no tindria més importància. Només cal mirar les hemeroteques d’aquells dies. Realment ens vam començar a preocupar quan el virus va arribar a Itàlia. Qui més qui menys tenia algun company allà i ens deien que tot plegat era un caos. Va ser a partir de llavors que vam començar a creure’ns-ho i a preparar-nos.

En l’aspecte assistencial, els casos arribaven amb comptagotes, en comparació amb la magnitud del que va venir després. Però sí que recordo el primer cas que vam tenir, el d’una noia italiana, que era molt lleu i que mesos després gairebé no l’hauríem ni visitat. Però en aquell moment vam fer tot un gran protocol. La vam ingressar a la unitat d’alt aïllament, que és el que fèiem amb possibles casos d’Ebola. Era una gran parafernàlia. I això que no tenia cap tipus de gravetat ni de complicació. També recordo un segon cas, al cap de poc, d’un company de l’hospital que es va contaminar en un congrés a Madrid. Ens va trucar i ens va dir que era positiu i que estava venint amb AVE cap a Barcelona, i vaig pensar: “Ja tenim tot l’AVE amb positius.” I també la preocupació perquè començaven a caure els primers companys. Es començava a instaurar la sensació d’una situació molt complicada que teníem poc controlada i que no sabíem quina evolució tindria realment. I la tercera anècdota que em ve al cap d’aquests primers moments és quan ens van recomanar que tota persona d’origen asiàtic que vingués a urgències l’atenguéssim a part. Es van formar unes cues brutals. Repeteixo que són anècdotes, perquè tot el que va venir després sí que va ser un veritable malson, però en aquells primers moments no sabíem ben bé a què ens enfrontàvem ni el seu posterior abast.

Era una situació també molt complexa per al personal sanitari. Molts no tornaven a casa, sinó que vam habilitar uns hotels perquè la gent pogués anar a dormir allà i no contagiar la seva família. En les altres onades es va veure que segurament era massa excessiu i que no era necessari, però en aquell moment hi havia por, com deia abans. Jo no vaig anar a un hotel, però recordo que en arribar a casa ens descalçàvem a fora, ens rentàvem les mans... Els primers dies o setmanes segurament no quedava molt clar quin era el protocol que s’havia de seguir per tenir unes conductes segures. També recordo tota la paperassa que s’havia de fer a l’hora de rebre les analítiques a través del sistema de vigilància. Era el procediment que utilitzàvem abans de la covid amb les malalties contagioses, però això va durar tres dies. Vam decidir canviar el sistema per anar més ràpid perquè, si no, encara avui estaríem analitzant mostres.

Hi va haver un parell o tres de dies que quan marxava cap a casa pensava que l’endemà no podríem acollir més malalts. Que la demanda superaria l’oferta i l’hospital col·lapsaria, perquè semblava que les necessitats anaven molt per sobre de la nostra capacitat de poder obrir dispositius. Per sort, però, no vam col·lapsar i sempre teníem algun recurs addicional per crear més espai per als malalts. Pensa que el Clínic va arribar a tenir dues terceres parts de pacients de covid.

Probablement tindríem més capacitat d’anticipació, perquè el fet d’haver habilitat espais concrets ens ha fet conèixer molt més bé l’hospital i veure quina és la part que té més cabuda. Això, en aquell moment, ho vam haver d’improvisar. Ara ja hi ha espais que estan habilitats perquè, en el cas que fos necessari, podríem tornar a posar-hi un llit de crítics, com a mínim. Sabem on anar-ho fent. Un altre exemple: en aquells moments els respiradors eren molt limitats i ara en tenim de reserva. Per tant, si poguéssim tornar enrere, faríem aquesta previsió, i és una lliçó que la crisi ens va fer aprendre.

Crec que sí, tant tecnològicament com de recursos, com logísticament i de mentalitat. Deixa’m posar-te un exemple que, malauradament, també ens va tocar a nosaltres, el del ciberatac que vam tenir l’any 2023. En aquell cas, vam adoptar gran part de la logística del que havíem après amb la covid i de la manera d’organitzar-nos. En aquest sentit, una cosa de la qual ens sentim orgullosos va ser que l’endemà del primer cas de covid vam constituir el gabinet de crisi, una cosa que mai havia passat a l’hospital. Aquest gabinet va funcionar de manera ininterrompuda fins a gairebé un any i estàvem molt ben organitzats. I això mateix vam reproduir amb el ciberatac.

És bastant inevitable que la política es posi a dintre, perquè, al cap i a la fi, són gent que els hem votat nosaltres i assumeixen una responsabilitat. Al començament feien la tasca que els pertocava, però segurament més tard, quan el Parlament prenia decisions de caire operatiu i que s’havien de sotmetre a consensos, tot plegat era més dificultós. Crec, però, que era bastant inevitable que passés tota aquesta situació.

És més probable que sí que no pas que no. No vull dir si d’aquí a deu, quinze o vint anys, però segurament sí que hi haurà una pandèmia d’aquí a un temps. El món cada vegada està més poblat, continua havent-hi inequitats territorials entre països rics i pobres i tenim molta facilitat per moure’ns. Ja vam veure amb la covid que tancar fronteres servia de ben poc, perquè la gent continuava viatjant i el virus t’entrava per una porta o per l’altra. Jo soc optimista de mena, no pensis que ho dic perquè soc pessimista, però crec que hi ha tota una sèrie de circumstàncies que probablement poden afavorir una altra pandèmia, que potser no serà per un virus, potser serà per un bacteri o un germen multiresistent.

Els records positius sempre pesen més que els negatius i el fet d’haver superat aquella situació és un reforç important per a la societat i també per al nostre col·lectiu professional, una millora de la nostra autoestima. En circumstàncies difícils la gent realment ho va donar tot i a vegades va anteposar el servei als altres a la seva pròpia seguretat. És el record que un pot tenir i que pot explicar als seus nets. En algun article, he escrit que va ser la pandèmia dels valors, dels sentiments de la solidaritat, de la generositat, de la gratitud, de la confiança en la gent que ens en sortiríem. Tots aquests aspectes, que ara poden semblar una mica naïfs, realment en aquells moments ens van ajudar molt a tirar endavant. Recordo que en la primera onada, que va ser la més crítica, cada diumenge escrivia un petit correu i l’enviàvem a tota l’organització per alinear-nos i per donar ànims. Ara en parlo amb una certa nostàlgia, però realment és una cosa que probablement sempre més me’n recordaré.

Això també és veritat, però una cosa no treu l’altra. La realitat diu que, malgrat el que vam aprendre, no ho hem aplicat. Encara no feia ni un any que havíem passat la covid i la gent ja protestava perquè no s’havien recuperat les llistes d’espera. Probablement ha estat més difícil gestionar els hospitals després de la pandèmia que durant la pròpia crisi, perquè en l’època de la covid tots teníem un enemic comú, el virus. I després cadascú tenia les seves reivindicacions, completament lícites i legítimes: la gent que volia que s’operés més per recuperar la llista d’espera, els que reivindicaven uns increments de salari per als professionals sanitaris... Per no parlar dels problemes de salut mental derivats de la pandèmia, sobretot entre la gent més jove, i que ens van tornar a col·lapsar els hospitals i certes unitats. Per tant, segurament hem estat incapaços de fer un retorn suau a la normalitat després del confinament.

Ho estem vivint amb molta il·lusió perquè ara sí que va de debò. És un projecte realment il·lusionant, tot i que molts de nosaltres segurament no el veurem com a professionals, però sí com a pacients. Aquest nou hospital pot marcar una època, com en el seu moment ho va fer el Vall d’Hebron. L’encant d’ara és poder contribuir a dissenyar un hospital que enceti una nova etapa i intentar trobar solucions als problemes que tenim ara i que podem tenir d’aquí a deu o quinze anys.