Molta feinada. I feina ben feta per part de tothom i també gestió de la incertesa. Ho vam fer tan bé com vam poder i ens en vam sortir com se’n va sortir tot el món. Es va fer espectacularment gràcies als professionals, i als gestors. Que segurament s’haurien pogut fer coses d’una altra manera, sí, però revisar-ho ara, cinc anys després, és molt senzill. Les milers de persones que vam estar-hi treballant en podem estar orgulloses.

Tot comença amb la covid. A banda de l’ICS, passo a treballar a la comunicació de Salut Pública, quan nomenen el doctor Argimon secretari de Salut Pública. A l’equip també hi ha la doctora Carmen Cabezas i vaig veient que, en aquest àmbit, es reben moltes i moltes alertes, alguna més surrealista que l’anterior. Tot comença amb un avís i, per exemple, veus que hi ha un virus que afecta un cavall i s’ha d’analitzant tot l’entorn i es van fent circumferències i hipòtesis. I llavors penso que això s’ha d’explicar. La mateixa Cabezas deia que tot semblava com una sèrie de Netflix i crea l’etiqueta true public health. I penso, i si expliques la salut pública de veritat amb un ritme de true crime? Perquè són casos de novel·la negra i de misteri.

Sí, sí, i tant

És un estil narratiu i periodístic pensat i escrit per poder-se publicar en qualsevol mitjà. Per tant, està baixat a un nivell molt i molt pla per tal que no quedi cap paraula tècnica. Al començament havíem pensat posar una mena de glossari per entendre certs termes, però al final per facilitar aquesta lectura vaig optar per eliminar-lo i directament explicar-ho tot.

Al començament de tot vaig fer un índex sobre casos que podia explicar i alguns surten al llibre i altres els he descartat. Però hi ha un capítol que no hi era, en aquesta llista inicial, i és molt sorprenent. Es tracta d’unes epidèmies d’asma a Barcelona els anys vuitanta. Quan començo a preparar el projecte i parlo amb professionals, alguns em recorden aquesta història i em passen el contacte del doctor Antó, que ara és un expert en salut ambiental. A la dècada dels vuitanta era un investigador de l’Agència de Salut Pública de Barcelona quan comencen a haver-hi aquestes epidèmies aleatòries i és la història d’una pila d’anys fins que descobreixen què és el que s’hi amaga. No revelarem què passa, però podem dir que ho descobreixen i que la investigació serveix per resoldre incògnites que han passat a altres llocs del món, com Nova Orleans i Nàpols. Aquest cas és com de Hollywood, perquè hi ha involucrada la indústria i les revistes internacionals més importants del món també s’hi interessen. Aquestes revistes de medicina tenien abans una transcendència molt més gran que no pas ara. Dos dies abans de publicar-se s’enviaven a la Casa Blanca i a la borsa perquè sabien que podien influir en molts àmbits.

Són els primers anys de la sida a Catalunya. Sí que es comença amb la primera persona a la qual es va detectar la malaltia, al Vall d’Hebron, però era impossible centrar-se en un cas. Aleshores he optat per un altre enfocament. La salut, com la malaltia, no només afecta el cos i el teu entorn, sinó que involucra tota la societat i la sida n’és l’exemple paradigmàtic, perquè afecta tots els sectors: polítics, socials, artístics… Hi ha molta literatura al voltant de la sida a escala mundial, com Los hijos dormidos i Filadèlfia, però a Catalunya sí que hi ha algunes publicacions, tot i que hem fet poca ficció; Estiu 93 seria un dels nostres pocs casos. Per tant, em va agradar molt parlar amb professionals d’hospitals i primària sobre com ho van gestionar. Per exemple, hi ha un centre d’atenció primària que va començar a rebre molts casos de persones amb sida perquè va córrer la veu que allà els tracten amb sensibilitat i amb un punt de vista molt respectuós. I per poder-los atendre van decidir empadronar-los a un edifici del barri. Aquesta troballa és d’aquelles coses per les quals val la pena fer el llibre.

La gent de Salut Pública són els detectius de malalties, tot i que la diferència amb els crims és que aquí no hi ha no hi ha culpables. El virus és el virus. Però evidentment tot plegat és com una investigació. S’han d’obrir diferents portes, has de consultar experts, ja siguin de casa o de fora, has de fer proves i més proves, entrevistes, mirar carrer a carrer…

Correcte. Això passa amb moltes malalties, com les infeccions de transmissió sexual o ara amb el xarampió, amb tots aquests casos que hi ha hagut als Estats Units, però que també en tenim aquí a casa nostra i a Europa. Si avui en dia entra una sospita de xarampió a un centre d’atenció primària s’activaran totes les alertes i començarem a entrevistar l’afectat, on ha anat i amb qui ha estat i si estan vacunats o no, etcètera.