Sempre busco una mena de maridatge perfecte de forma i contingut que em permeti explorar més profundament les qüestions que són més urgents per a mi. No tinc cap formació específica en documental, i el meu mentor va ser l’increïble cineasta iugoslau Dušan Makavejev, que combinava ficció i documental i vivia en aquesta frontera. Així, mai vaig tenir aquesta concepció rígida de fer documental. Vaig fer exactament les pel·lícules que havia de fer sobre la impunitat a Indonèsia, i després, quan vaig tenir aquesta idea, vaig fer exactament el tipus de pel·lícula que aquests temes i situació demanaven. Va començar amb la idea d’un documental sobre un oligarca que estava comprant un búnquer com aquest per a la seva família. Però quan vaig visitar el búnquer, em vaig adonar que amb un documental no podia tractar cap dels qüestions importants.

Com se sentirien respecte a les persones que no havien portat al búnquer amb ells? Com s’enfrontarien al malestar d’haver contribuït a la fi del món, perquè la família estava en el negoci del petroli? Quan es trobessin sols en aquest búnquer, tranquils, lluny de l’ombra que havien creat, com es justificarien? Sentien que valia la pena ser allà perquè tenien un cert estatus i prestigi? Em vaig adonar que la pel·lícula que volia fer amb ells era quan havien passat anys des que van entrar al búnquer, quan les seves vides estan estructurades i brutalitzades per aquests silencis. I de sobte, en una epifania, va venir la idea de fer un musical en aquest búnquer 25 anys després que s’acabés el món.

Una de les grans diferències és que a la ficció saps on és el punt d’inflexió de l’escena. Amb l’ajuda d’un coguionista, Rasmus Heisterberg, vaig aprendre a escriure escenes en què el punt d’inflexió és al lloc correcte i després anticipar quina serà la següent escena. En el documental, sempre estic creant condicions en què tothom surt de la seva zona de confort, jo inclòs, dins de l’espai segur del rodatge, esperant que emergeixin coses inesperades que ofereixin informació sobre la qüestió que estic explorant. I, quan fas una pel·lícula documental d’aquesta manera, construeixes la pel·lícula a partir d’anomalies, de coses que no esperaves. I l’entramat de la teva pel·lícula, si és una bona pel·lícula, estarà fet d’aquests moments inesperats. En la ficció, vaig descobrir molt ràpidament que la meva feina era treballar molt estretament amb aquests actors brillants perquè entenguessin les meves intencions més profundes i poguessin transmetre això a través de les seves pròpies vides, trobar-ho i enriquir-ho amb la seva pròpia experiència i interpretació. I després, durant el rodatge, vaig aprendre aviat que la meva feina era oferir-los un camp de joc on em puguin sorprendre’m, i acollir aquestes sorpreses. Gran part de la pel·lícula, potser tota la pel·lícula, està creada a partir d’aquestes sorpreses autèntiques, com ho estan els meus documentals. I això fa que el procés de rodatge sigui molt emocionant.

Sí, aquesta és la intenció. La pel·lícula representa el futur, però és sobre el present. També hi ha una reflexió: si no som més honestos amb nosaltres mateixos, demanant perdó quan calgui, perdonant sempre, i afrontant així els nostres errors; si no ho fem, o bé anirem directament a l’abisme com a societat, o bé, en les nostres vides personals, arribarem al final lamentant allò que podríem haver estat. Estimo cada personatge que filmo, sigui de documental o de ficció. No vol dir que m’agradin necessàriament les seves accions, però sento afecte i curiositat per ells. I crec que el meu respecte com a cineasta és sempre càlid i sincer. Hi ha humor a la pel·lícula i estic content que hagis utilitzat la paraula absurd i no satíric, perquè crec que vivim també en una comèdia absurda. I tanmateix, cadascú de nosaltres és profundament adorable. Aquesta calidesa, curiositat i empatia per a tothom que poso a la pantalla és el motiu pel qual faig pel·lícules.

Crec que a nivell polític, la pel·lícula és una al·legoria sobre l’oligarquia i també sobre la impunitat. Tots gaudim d’impunitat en els búnquers privats, els búnquers íntims en què vivim. Tots gaudim entre cometes, tots pensem que gaudim d’impunitat, perquè tenim el poder de no mirar les conseqüències de les nostres accions, si no volem. Però en realitat, no en gaudim, perquè ens destruïm a nosaltres mateixos vivint vides deshonestes. En molts aspectes, aquesta idea és tan antiga com Sòcrates, que deia que la vida deshonesta no val la pena ser viscuda. I si no vivim honestament, destruïm l’única oportunitat que tenim de crear un món millor junts, com a part d’una gran família humana, i de viure vides significatives i belles. Vides que sentim que han valgut la pena viure quan envellim. Al final, els pares de la pel·lícula han escapat de la justícia, però no han escapat del càstig, al meu entendre. Viuen en un infern.