Les nuclears tornen al primer pla del debat energètic
Hom reivindica l’energia atòmica com a eina de descarbonització, però des del món renovable no es veu necessària
A hores d’ara, és previst que es tanquin els tres reactors catalans entre els anys 2032 i 2035
El tancament programat de les centrals nuclears ja és allà mateix, però el debat sobre si cal allargar el seu període d’activitat torna amb força, amb mals averanys que afirmen que sense el seu concurs, atès la lentitud amb què estem fent la transició cap a les energies renovables, el rebut de la llum s’incrementaria, per haver de recórrer al gas, que són replicats pels agents del sector renovable, que es consideren perfectament preparats per escometre el repte d’aquesta substitució, amb la seva cartera de projectes d’instal·lacions de solar fotovoltaica i eòlica i de bateries.
Arreu de l’Estat, del 2027 al 2032 és previst el tancament de set reactors nuclears, tres dels quals a Catalunya: Vandellós II, amb 1.087,14 MW de potència elèctrica bruta, el 2035; Ascó I, (1.032,50 MW), el 2030, i Ascó II, (1.027,21 MW) el 2032. Fa unes quantes setmanes, la consultora PwC feia en un estudi els seus comptes, i per a Catalunya, el tancament d’aquestes centrals faria apujar el rebut de la llum 543 milions d’euros anuals, amb el benentès que el preu del gas es mantingués en un preu mitjà de 30 euros el MWh. En canvi, segons preveu l’estudi, ampliar deu anys l’activitat d’aquests reactors es traduiria en un estalvi de 5.400 milions d’euros, donat que, segons s’afirma des d’aquesta mateixa perspectiva, el sector renovable no tindria capacitat per complir amb el que requereix la planificació energètica de Catalunya, el Proencat, que demana instal·lar 1.500 MW de potència renovable cada any d’aquí al 2030, quan s’ha d’assolir el sostre d’11.230 MW. Un pressupòsit que també dona per fet el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, per al qual no té lògica desmuntar el sistema elèctric sense que estiguin operatius els components del sistema que no emeten CO2 i, així doncs, cal allargar el termini de tancament de les nuclears més enllà del 2035. Des d’aquestes posicions, hom recorda que a Catalunya s’ha enquistat un dèficit elèctric que si del 2020 al 2023 va ser d’un 8,5% de mitjana, l’any passat es va enlairar fins al 15,19%, o sigui, el consum arribava als 44,1 TWh, mentre que la capacitat de generació es quedava en els 37,4 TWh.
Des del sector de les energies renovables, hom no admet aquest càlcul fatalista pel qual no poden ascendir al cim que marca el Proencat. Unefcat, l’associació d’empreses fotovoltaiques de Catalunya, i EolicCat, Associació Eòlica de Catalunya, han assenyalat que estan en perfectes condicions de cobrir el forat que deixarien les centrals nuclears a partir del moment que s’aturin, i presenten com a credencials una cartera de projectes en eòlica i solar de 6 GW de potència, als quals cal afegir 5 GW de projectes de bateries. Això sí, perquè això es materialitzi calen dues condicions: que la Generalitat agilitzi la tramitació dels expedients i que el govern de l’Estat permeti demanar ja els accessos a la xarxa suficients per complir amb els objectius.
Víctor Cusí, president d’EolicCat tampoc no vol excuses, i creu que el que cal “és accelerar la transició energètica, fent més senzilla la tramitació de projectes. Tota una altra cosa és fugir cap endavant, perquè les centrals nuclears s’han d’acabar tancant.” Cusí no entén que es pugui associar l’energia nuclear amb la independència energètica: “Hi ha dependència, perquè s’ha d’importar l’urani. La independència només la dona la renovable, solar i eòlica amb el suport de l’emmagatzematge, que permet guanyar competitivitat, ja que el cost de generació es redueix i no has d’importar l’energia.” En aquest sentit, Cusí no s’està d’advertir que “la clau és l’emmagatzematge: cal donar-hi facilitats i aclarir la normativa, perquè només emmagatzemant l’energia que generen el sol i el vent podem tendir cap a un model 100% renovable.” Com a promotor de projectes eòlics, Cusí també ha patit la desesperació que representa veure com un projecte de parc eòlic s’encalla en el maremàgnum burocràtic: “Sembla que ara hi ha més voluntat per fer més àgil la tramitació, per gestionar millor la coordinació entre departaments: no pot ser que si soluciones la qüestió ambiental, generis un problema urbanístic, o a l’inrevés.” En la seva visió, és especialment problemàtica la qüestió dels accessos a la xarxa: “Arreu d’Espanya, la sol·licitud ’accessos a la xarxa de projectes renovables ha superat amb escreix les expectatives contingudes en el Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (PNIEC), amb la qual cosa l’Estat ha aturat la concessió d’accessos perquè no hi hagi especulació amb els punts de connexió. Cal prioritzar per a Catalunya concursos de capacitat amb nusos per estimular la instal·lació de projectes.” En eòlica, hi ha centenars de MW pendents d’aquests concursos de capacitat.
Des de sectors empresarials, l’allargament del cicle productiu de les centrals nuclears “és inevitable”, segons afirma categòric Salvador Sedó, director de Desenvolupament Sostenible de Foment. “En aquests moments ja sabem que la transició energètica cap a les renovables ha fracassat, no podem complir el que estipula el Proencat per al 2030.” Hi afegeix: “Hem perdut el tren, i si volem avançar en la descarbonització i l’electrificació de la demanda d’energia és necessari allargar el cicle productiu de les centrals a Catalunya i l’Estat, perquè, a més a més, hem de garantir l’estabilitat del subministrament, d’una banda, i dels preus, de l’altra: no s’han parat a pensar que sense les nuclears el preu del rebut de la llum pot pujar tranquil·lament 24 euros el MW.” Sedó explica que “dependre del gas pot representar un encariment de la factura energètica”.
Sedó recorda que “grans acords de la UE, com el Clean Energy Deal, el que cerquen és arribar a la neutralitat climàtica el 2050, descarbonitzant processos i fonts energètiques, i l’energia nuclear no és emissora de CO2. Mentre no hi hagi capacitat d’emmagatzematge, la nuclear és una eina per sostenir el sistema.” En recórrer a exemples, ens demana que imaginem què passaria “si el complex petroquímic de Tarragona decidís electrificar-se, cosa que multiplicaria per tres la seva actual demanda elèctrica”.
Segons afirma Sedó, “en aquests moments, moltes empreses no venen a instal·lar-se a Catalunya perquè volen electrificar processos i no veuen que això aquí sigui possible.” Si obrim el focus i observem el panorama europeu, cal adonar-se, segons diu Sedó, “de la situació geopolítica, i cal fer tot el possible per evitar comprar gas rus o gas natural liquat (GNL) procedent dels EUA”. I per evitar aquestes importacions, en el cas espanyol, potser s’ha errat en l’estratègia: “S’ha anat a potenciar l’electrificació, i no s’ha tingut en compte una font energètica com ara els gasos renovables, que ja comença a ser considerable a països europeus com França, on ja en tenen més de 300, mentre que a tot Espanya n’hi ha onze. I hauria estat una aposta per una energia tèrmica que s’adiu perfectament a les necessitats de la indústria.
Una altra patronal, Cecot, es mou en paràmetres semblants. Com diu el president de la Comissió d’Energia i Sostenibilitat, Oriol Xalabarder, també entén que la nuclear “és una font de generació que aporta una producció estable i contínua, que no depèn de condicions meteorològiques i que, per tant, contribueix de manera decisiva a garantir la seguretat i l’estabilitat del subministrament elèctric al país”. Per tant, afirma: “Considerem positiu estudiar l’allargament de les centrals nuclears de Catalunya, sempre que es faci amb garanties de seguretat, transparència i supervisió per part dels organismes competents. Aquesta ampliació ha de permetre guanyar el temps necessari perquè el sistema energètica català pugui desenvolupar les alternatives renovables amb prou solidesa i capacitat.” No obstant això, “aquest escenari només serà viable si Catalunya accelera de manera decidida la implantació de fonts d’energia renovable, i és imprescindible impulsar projectes de gran escala, tant eòlics com fotovoltaics, amb una planificació territorial adequada, participació local i criteris de sostenibilitat.”
Mar Reguant, investigadora d’economia en el camp de l’energia i membre del col·lectiu Renovem-nos, no creu que la nuclear pugui tenir un paper complementari de les renovables en la transició energètica. “L’energia nuclear no complementa les renovables perquè no és flexible, i ja s’han esdevingut episodis en què per un excés d’oferta d’energia nuclear, com que els reactors no poden aturar-se, has de llençar sol i vent.” No pensa que sigui una estratègia intel·ligent dedicar diners a la nova generació de nuclears de butxaca, els petits reactors modulars, “perquè és una aposta que pot costar molts diners, que es podrien emprar perfectament per tirar endavant projectes de renovables i d’emmagatzematge. La indústria dels combustibles ho deu veure bé, perquè és una manera d’arrabassar inversió a les renovables.” Reguant, professora a la UAB i a la Universitat Northwestern de Chicago, ens recorda: “Fins al 2035 encara hi ha temps per a fer els deures, així que no caldria donar més corda a les nuclears, que no oblidem que són infraestructures que poden trigar fins a quinze anys a fer-se realitat. A més, si es crema gas en una proporció raonable durant dos anys, no crec que es qüestionin els objectius de descarbonització.” Reguant recorda que l’energia solar ha passat del 10% al 17% de la demanda elèctrica en dos anys, i sense tenir en compte la generació de les teulades. Un ritme exponencial que permetria afegir un 5% d’electricitat a solar cada any. Pep Puig, expert en qüestions energètiques i mediambientals i històric promotor de les renovables a casa nostra, considera que és una veritable “fal·làcia”: “El país no està aïllat energèticament, formem part dels sistemes energètics ibèric i europeu, dels quals importem energia, perquè som deficitaris.” Segons el seu parer, “és clar que les nuclears fan nosa, és una tecnologia que, en aquest temps en què, a més a més de la demanda, també és variable l’oferta, té problemes per adaptar-se a la flexibilitat que requereix el mercat. Van a pinyó fix, i pujar o baixar els pot comportar un problema de seguretat.” Puig no tem els vents nuclears que bufen des d’Europa: “La dinàmica de la inversió en energia al món va cap a l’eòlica i fotovoltaica, perquè tots els projectes es regeixen pel preu del kWh, i el de la nuclear és més car.” Davant el fenomen de les anomenades nuclears de butxaca, el cert és que centrals de 300 MW estan tenint un cost de 5.400 milions de dòlars: “No es van fer grans perquè si, sinó per rebaixar el seu cost unitari”, com diu Puig.