L’abrupte final d’una crisi

Estem assistint a l’últim acte –l’última manifestació– de la crisi sistèmica que va començar el 2007. Primer va tenir lloc una manifestació financera: les subprime i similars i les seves conseqüències. Després una de vinculada als comptes nacionals: l’augment de despesa pública, els dèficits i les retallades de despesa. Després la mal anomenada “crisi del deute” que va posar en perill l’euro. Més tard la injecció sense límit de diners gratis per part dels bancs centrals per estimular l’economia –en aquest escenari s’inclouen les ajudes i incentius per la pandèmia de covid– que van derivar en un boom del consum de tot i en augments absurds en les cotitzacions borsàries. I ara, al final, s’ha posat de manifest una cosa que ja era sabuda: la insostenibilitat dels dèficits comercials produïts per l’excés d’oferta de tot que ja no troba demanda i que ha derivat en una guerra comercial aranzelària amb l’objectiu de defensar els mercats interns.

Les crisis sistèmiques es produeixen quan, a causa de l’evolució de la dinàmica econòmica i social, el model vigent s’esgota. Per exemple, va succeir amb la crisi de 1929 a 1947 o amb la crisi del 1857-1865 / 1873-1879. L’actual ha estat molt més complexa que les anteriors perquè tot és molt més complex avui que fa un segle. Però el principi continua sent el mateix: els modes de fer, d’operar, s’esgoten i han de ser substituïts per uns altres. I sempre l’esgotament és provocat per alguna cosa que sol, sempre, ser similar. El 1929 va ser per l’augment tan espectacular que va experimentar la productivitat a partir de la I GM; el 2007 va ser per les possibilitats inherents que apuntava la tecnologia i que possibilitaven el creixement de la productivitat. I al darrere també sempre la mateixa conseqüència: la possibilitat d’augmentar la producció, l’oferta.

L’actual guerra comercial està motivada per l’excés de capacitat productiva que ha aconseguit nivells immensos a causa de la deslocalització de diverses fases, o de totes, d’un gran nombre de processos productius iniciada massivament als anys 80 per un gran nombre de companyies. El primer objectiu va ser abaratir costos a fi de reduir preus i guanyar competitivitat, però a mesura que el mecanisme es va anar generalitzant el resultat va ser un augment de la producció que havia de ser col·locat a través de l’exportació on hi hagués un consumidor.

Paral·lelament Al planeta s’ha anat produint un excés de dòlars dels EUA, en part a conseqüència de l’exposat en el paràgraf anterior, però no sols. Al final de la II GM –que va tenir un únic guanyador: els EUA– es va signar un pacte no escrit pel qual els EUA consumirien tot el que la resta del món els exportés i la resta del món absorbiria tots els dòlars que als EUA els convingués imprimir, de tal manera que el dòlar es va convertir en mitjà de pagament global, unitat de compte mundial i unitat de reserva planetària.

L’acord va funcionar bé fins que van succeir dos fets. D’una banda, la Xina va passar a ser membre de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) el 2001, cosa que li va donar, directament, accés als mercats mundials. De l’altra, en diferents àmbits i en diferents llocs va començar a qüestionar-se l’omnipresència dels EUA, la creació de la Unió Econòmica i Monetària i de l’euro n’és un exemple. El fet és que als inicis dels 2000 l’única manera d’obtenir beneficis estratosfèrics era a través del financer, i a això es va posar en cos i ànima el sistema capitalista. La resta és història.

Avui la tecnologia ja és capaç, en diversos àmbits productius, de generar PIB amb zero unitats de factor treball, la qual cosa suposa una caiguda de costos; i, si s’inverteix el necessari, l’augment de la producció que es pot obtenir és enorme. Més oferta que no troba demanda suficient i que només té un camí: l’exportació competint en altres mercats nacionals on restarà producció i treball. I aquí és on ens trobem avui.

Els EUA és un lloc on produir uns certs béns és més car que produir-los en altres llocs, també és un lloc en el qual la renda i la riquesa es troben molt concentrades, per la qual cosa la desigualtat en la distribució de la renda és molt elevada. Els EUA necessiten béns de luxe que demana la seva població rica i que els EUA no produeixen, o sí, però no són apreciats per aquesta població, i necessiten béns barats perquè siguin consumits per les seves classes mitjana i baixa que els EUA avui no produeixen. En tots dos casos els EUA recorren a la importació.

Però la importació sense exportacions que la compensin suposa subocupació de la població activa i baixos salaris, és a dir, poc poder adquisitiu, i un augment del seu dèficit comercial que ni el seu creixent deute ni el seu dòlar poden ja tapar. D’aquí aquest augment d’aranzels absurd i inútil que ha posat en marxa l’administració Trump i que, si es manté, apunta a una paralització del comerç internacional i desproveïment de molts béns acabats i semiacabats. Una situació covid.

Què passarà? Penso que en el nou model el capital estarà molt més concentrat, que la tecnologia tindrà un protagonisme creixent i que el govern efectiu serà dut a terme per les corporacions. En un escenari com aquest és molt més senzill programar l’oferta i adequar capacitat productiva a la demanda. Arraconant en l’arxiu de la història les obsoletes polítiques aranzelàries, però també el concepte que avui tenim de democràcia.