Londres i Brussel·les es tornen a acostar
Celebren la seva primera cimera després del ‘Brexit’, amb la firma de diversos acords en comerç i defensa
Les dues parts, reunides a la capital britànica, anuncien l’inici d’un nou capítol en les relacions bilaterals
Cinc anys després del Brexit, la Unió Europea (UE) i el Regne Unit van segellar ahir acords en l’àmbit comercial, exterior i de defensa, durant la seva primera cimera bilateral, celebrada a Londres. A més d’una declaració conjunta sobre la nova associació estratègica, van anunciar un pacte de defensa i un full de ruta per continuar negociant un acord agroalimentari i un altre de mobilitat de joves. Un dels acords més rellevants és el que estén per 12 anys més l’accés recíproc a les aigües pesqueres, un compromís qualificat de “traïció” per la dreta populista britànica. Els acords preveuen també més cooperació policial i judicial i en la lluita contra la immigració irregular.
Tot i que l’oposició tory va carregar contra el govern laborista per la suposada “rendició” a la UE, el primer ministre, Keir Starmer, va assegurar que la cimera marca “un abans i un després” en la relació bilateral i va qualificar els acords rubricats de “victòria per a les dues parts”. En la mateixa línia, els presidents del Consell Europeu, António Costa, i de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, van subratllar la importància de l’associació estratègica.
Han passat cinc anys des de la materialització del Brexit l’1 de gener del 2020 i nou anys des del referèndum per sortir de la Unió Europea (UE). Nou anys de fredor i de distanciament entre la UE i el Regne Unit, que va assolir el clímax amb Boris Johnson com a primer ministre. Semblava que el mal era irreparable. Però tot ha canviat en els últims dos anys, des que va marxar Johnson. El Brexit no ha estat el que s’esperava. Des de llavors, el Regne Unit ha caigut en una crisi econòmica. Tot és més car, els productes bàsics s’han disparat, els lloguers dels pisos són impossibles. Les hipoteques s’han incrementat en molts casos un 5%.
El govern mai no ha reconegut el fracàs del Brexit i atribueix la crisi financera actual al país al context internacional i a la pandèmia. Les exportacions s’han reduït un 30% respecte a la previsió que hi havia si el país no hagués deixat la UE i el mercat comú. Les més perjudicades han estat les petites empreses perquè no han pogut fer front a l’asfixiant burocràcia fronterera.
El Regne Unit ha signat acords comercials amb l’Associació Transpacífica, en la qual participen dotze països, inclosos el Canadà i Mèxic i que suposa el 0,08% del PIB britànic. També amb Austràlia, Nova Zelanda i l’Índia, un pacte controvertit, aquest últim, perquè a canvi de poder exportar productes britànics, els ciutadans indis al Regne Unit no han de pagar la Seguretat Social. I un altre amb els Estats Units que li ha permès reduir els aranzels de Trump i que suposa un 0,12% del PIB.
Un any després del Brexit es va crear un nou sistema de visats de treball a l’estil australià en què es va igualar els europeus als ciutadans de la resta de món. Per treballar aquí, qualsevol persona necessita un contracte mínim de 46.000 euros anuals i que l’empresa que el contracti patrocini el treballador pagant entre 11.700 i 14.000 euros. Més de 200.000 europeus han marxat des del 2020. Hi ha una carència molt gran de mà d’obra en l’hostaleria i restauració, en la construcció i el transport, en infermeria i tots els sectors on treballaven els europeus.
També s’ha introduït un nou sistema de visat turístic per a les persones que no tenen ni permís de residència ni permís de treball. És un permís electrònic (ETA) que costa 19 euros i permet estar un període de sis mesos al país. La UE està preparant un permís similar per als britànics que vulguin viatjar a la UE, que costarà només 7 euros.
Sanitat deteriorada
Una de les grans mentides del Brexit va ser lema que deia que destinarien els 350 milions de lliures (420 milions d’euros) que el Regne Unit deia que entregava a la UE cada setmana al Servei Nacional de Salut britànic, emblema de l’estat del benestar del país, semiprivatitzat pels conservadors. Aquells diners mai no van anar a parar als hospitals, que s’han deteriorat encara més. Aquells 420 milions es van calcular a partir dels 21.800 milions d’euros que pagava el Regne Unit a la UE cada any. Però no van restar els 6.000 milions que la UE donava al Regne Unit en concepte de política agrícola comuna ni els 4.800 milions de descompte anuals. Es agricultors gal·lesos han estat els gran perjudicats. El Brexit es va decidir amb el suport del 52% dels ciutadans. Ara només el 30% dels britànics hi votarien a favor. I només un 66% dels que ho van fer el 2016 repetirien el vot. Tot i aquest sentiment, una nova votació no està sobre taula. L’actual primer ministre, Keir Starmer, líder dels europeistes el 2016, l’ha descartat.
La gran paradoxa del Brexit és que s’ha disparat la immigració des que es va implementar. El principal missatge dels euroescèptics en la campanya del referèndum de juny de 2016 era recuperar el control de les fronteres i aturar la immigració. Ha passat tot el contrari. Abans del Brexit entraven de manera il·legal 800 persones a través del canal de la Mànega provinents de França. Ara n’entren més de 45.000 cada any. Aquests primers mesos del 2025, ja n’han arribat 12.000. El principal canvi va ser que, en sortir de la UE, el Regne Unit va deixar de pertànyer al Conveni de Dublín –que ara es diu Reglament Sobre la Gestió de l’Asil i la Migració–, que permetia al Regne Unit retornar els sensepapers als països europeus dels quals provenien. Principalment, França. Han signat acords de cooperació en vigilància fronterera, però els francesos diuen que si el Regne Unit vol un acord de devolució de sensepapers, ha de ser amb tota la UE. Abans del Brexit, el 2016, la immigració neta (la diferència entre els immigrants que arriben i els que marxen) era de 248.000 anuals. Deien que el país no podia assimilar tants nous immigrants cada any. Ara se situa en 906.000 anuals. Han marxat els europeus, però han començat a arribar immigrants d’arreu del món.
S’ha produït també una gran transformació política. El Brexit va començar el 2014 quan el ja desaparegut UKIP de Nigel Farage es va imposar en les eleccions europees derrotant els dos grans partits tradicionals britànics, els laboristes i els conservadors, amb un missatge antiimmigració i antieuropeu i reclamant un referèndum per sortir de la UE. El problema és que hi havia una part de l’electorat conservador que pensava com l’UKIP. L’UKIP es quedava votants conservadors. L’aleshores primer ministre tory, David Cameron, va prometre el referèndum si guanyava les eleccions del 2015. Va guanyar. La campanya del referèndum va dividir els conservadors entre els de centredreta (liderats per Cameron) i els de dreta (Boris Johnson). Es va imposar la dreta, els euroescèptics. Els laboristes també es van dividir entre esquerra (Jeremy Corbyn), partidaris del Brexit, i centreesquerra (Keir Starmer), proeuropeus. El Brexit va fer virar el país cap a la dreta. Els conservadors, amb Johnson, cap a la dreta, i els laboristes, amb Starmer, cap al centre. Starmer va expulsar Corbyn.
Semblava que en les darreres eleccions, l’any passat, havien tornat el país al centre amb la majoria laborista de Starmer. Però ara mateix, tots els partits s’estan desplaçant encara més a la dreta. La qüestió de fons del Brexit era la retallada dels subsidis i de les condicions laborals fruit de la política d’austeritat dels conservadors des que van arribar al poder el 2010. Es va culpar els immigrants. Els brexiters van prometre que, amb la sortida de la UE, milloraria la situació, però encara els han retallat més ajuts. Cada cop hi ha menys ajuts i pitjors condicions laborals, sumats a un cost de la vida pels núvols i que s’han disparat la immigració i la inseguretat. S’han incrementat els robatoris. L’UKIP es va convertir, després de la consulta, en el Partit del Brexit, forçant l’arribada de Johnson al poder, i ara s’ha convertit en el partit Reform UK, que abraça la ideologia trumpista i, en bastants aspectes, de l’extrema dreta. Fins ara era dreta populista. Ara és el partit més popular, amb el 25% d’intenció de vot, davant dels laboristes. La victòria en les eleccions locals de fa tres setmanes, en què es van quedar votants conservadors i laboristes, ha fet que tant els conservadors de Kemi Badenoch com el govern laborista de Starmer hagin virat més enllà de la dreta. La setmana passada, Starmer va avisar en un discurs que el Regne Unit podria convertir-se en “una illa d’estrangers” i va anunciar centres per retornar els immigrants en situació il·legal en tercers països, com fa Meloni. També ha anunciat que publicarà llistes amb la nacionalitat dels delinqüents estrangers. Mesures populistes molt criticades des de l’esquerra i, fins i tot, des de les faccions de centre del seu partit, que es comença a dividir.
Starmer juga a dues bandes. Per un costat, s’acost a Trump i als votants de dreta populista i extrema dreta, i alhora, s’acosta a la UE per aconseguir millorar l’acord comercial i buscar un pacte en matèria migratòria. Vol reiniciar les relacions sense referèndum i amb unió duanera i el mercat comú com a línies vermelles. L’acostament ja es va produir en la cooperació militar en suport d’Ucraïna. La cimera de Londres ha obert una nova etapa en les relacions entre les dues parts.
