Bàsicament, per dos motius. El primer és que Òmnium sempre ha estat en els moments decisius de la història del país. I la gent ho sap. Va ser-hi durant els anys seixanta i setanta del segle passat, en plena dictadura i en un context més complicat que ara; va ser-hi el 2010, amb la sentència contra l’Estatut; va ser-hi el 2017, amb el referèndum, i segueix essent-hi ara. Creiem que el suport de la gent és el reconeixement d’aquesta tasca històrica. Hi ha un segon element que és molt important però que el verbalitzem molt poques vegades, i és que Òmnium s’assembla molt al país i, per tant, té arrelada aquesta voluntat i capacitat de vertebrar grans aliances de manera constructiva per avançar, sobretot al voltant dels grans consensos de país com ara la llengua, l’escola, la cultura, els drets civils i polítics, els drets nacionals i el dret que té Catalunya a decidir democràticament el seu futur polític.

La darrera actualització és de 163.000 socis, amb una comunitat d’influència i d’impacte d’una mica per sobre del mig milió de persones. És una barbaritat absoluta, encara més en un escenari en què totes les organitzacions socials, i no només les independentistes, viuen una continència d’allò que en altres èpoques havia caracteritzat els grans moviments socials, que és l’adhesió i el compromís. Tot això s’està diluint per una societat cada vegada més individualista i per la dificultat per mantenir compromisos estables. En aquest context, tenir una base social estable per sobre de les 160.000 persones i una comunitat d’impactes de gent que no són socis però que signen, que fan donatius o que participen en els actes, i que s’enfila fins al mig milió de persones, és una autèntica barbaritat.

Nosaltres creiem que calen dos elements que són complementaris. El primer és fer una anàlisi rigorosa de la situació. És a dir, saber on és el país. I, a partir d’aquí, enfocar l’estratègia, que té com a objectiu principal l’emancipació nacional. Però primer cal reconèixer la situació de partida. No podem enganyar-nos ni enganyar els altres, ni conformar-nos amb la situació tal com està, sinó que cal treballar per al futur. Aquesta és la recepta d’Òmnium, que té la vocació de teixir majories. No aspirem a minoritzar les nostres posicions, sinó que volem que siguin majoritàries en la societat catalana i també en la seva traducció política. I volem fer-ho des de la transversalitat i la diversitat, que és també el que ens ofereix el mapa del país. Per tant, ambició de majories. Hi ha d’altres que fan força en els enfrontaments. Nosaltres no. Òmnium construeix aliances perquè el catalanisme sobiranista torni a representar un projecte de futur constructiu i majoritari. I aquest és l’objectiu final de cada cosa que fem.

Nosaltres intentem no donar receptes als altres del que han de fer. A Òmnium ho tenim clar. La Catalunya del 2025 ha de mirar al futur, i això vol dir que no som al 2017. El país ja no és aquí. Hi ha hagut un canvi de context polític, hi ha un canvi sociològic, a Catalunya hi ha vuit milions de ciutadans i una societat extraordinàriament diversa; hi ha hagut un canvi econòmic molt dur en els darrers anys i continuem tenint un Estat a la contra. Per a nosaltres, cal treballar mirant cap endavant, i per això creiem que el gran repte que tenen l’entitat, el moviment i el país és el que en diem “la construcció nacional”. Òmnium ho té clar, pensem que el país també, i creiem que cada organització, cada partit o cada entitat, ha de decidir si continua alimentant la nostàlgia o es posa treballar pel futur a partir del país que tenim. Sempre diem que hem de partir del país que tenim per treballar pel país que aspirem a ser. Però a partir del país que tenim, no del país que ens agradaria que tinguéssim. Aquest és el gran repte. Si no es parteix del realisme, no hi ha projecte de país solvent.

Aquesta pregunta és fonamental. Perquè només enfortirem el catalanisme sobiranista si som capaços d’incorporar els nous catalans al projecte de país. I aquest és un repte de país, no només d’Òmnium. Si és només d’Òmnium, no ens en sortirem. Hem de ser capaços de fer el que el país i l’entitat vam fer als anys seixanta i setanta del segle passat, que és incorporar la gran onada migratòria a la catalanitat fomentant el sentiment de pertinença. Ara tenim novament aquest repte, amb la diferència que l’onada no és peninsular sinó que és global. Però és un repte de país i obliga també les institucions, la Generalitat, el Parlament i tots els ajuntaments. Per tant, trobar espais de col·laboració i complicitat és imprescindible. Des d’Òmnium hem dit sempre que mai no abonarem ni el populisme ni l’antipolítica, ni l’erosió de les institucions catalanes. Al contrari, utilitzem la força social que té l’entitat per fer que totes les institucions també treballem en aquesta línia fins allà on puguem. La incorporació dels nous catalans, quan ens trobem en el centenari del naixement de Paco Candel, continua sent el gran repte que té el país. D’altra banda, no és que el país faci una cosa diferent del que ha fet, perquè la capacitat de considerar la migració com un element estructural és el que defineix la Catalunya moderna i contemporània.

Absolutament. Aquesta és la mesura de la dificultat del repte. No és un repte per al qual serveixin les fórmules que hem utilitzat fins ara, perquè la diversitat ara és global. Abans es tractava d’incorporar a la catalanitat gent que venia de Múrcia, d’Andalusia, d’Astúries o de Galícia. Ara es tracta d’incorporar la catalanitat i fomentar el sentiment de pertinença amb gent que ve de l’Índia, del Vietnam, del Senegal, del Marroc o de Colòmbia. Percentualment, aquesta onada migratòria no és més gran que la del segle passat. La dificultat és que és més diversa, en llengües, en hàbits, en costums, en cultures, en tradicions, en religions... Però per això també la magnitud del repte és millor. Aquest país ha fet grans salts endavant quan ha estat capaç de donar resposta adequada als grans reptes, en comptes d’esquivar-los. I avui, per al foment de la cohesió social del país, el gran repte és aquest. Entre altres coses, perquè comencen a haver-hi discursos d’extrema dreta. I això no ens passa només a nosaltres: està passant des dels Estats Units de Trump fins a la Rússia de Putin. És necessari fer front a aquestes forces que atempten directament contra la cohesió social. I en això Òmnium té una línia roja, infranquejable, que és que mai establirem cap mena de pacte amb aquells que atempten contra la cohesió social com a principi.

Tampoc no hi farem sang, perquè creiem que és estèril repetir tot el que no s’ha fet. Però és evident que tenim un problema que és fruit de no haver-lo abordat temps enrere. Per a nosaltres, l’enquesta d’usos lingüístics el que fa és oferir un mapa molt acurat i actualitzat de la situació del problema. El principal repte és fer arribar el català arreu i a tothom. Arreu vol dir que arribi la possibilitat d’accedir a la llengua catalana fins a l’últim poble, a cada barri i a cada ciutat del país. Ara això no passa. Hi ha més de dos milions de persones que volen accedir al coneixement de la llengua i no poden fer-ho perquè l’oferta formativa no és suficient. Ara tenim un mapa clar del problema, tenim consciència que això és un problema, i el país s’hi ha posat. Però això no es resol d’un dia a l’altre.

En primer lloc cal dir que era un instrument imprescindible, perquè és una mena de paraigua que defineix els objectius pels quals cal treballar i que aquest pacte obliga el govern a prendre mesures concretes que caminin cap als objectius i a fer dotacions pressupostàries. Però el pacte defineix els objectius, i Òmnium no només l’hem subscrit, sinó que hi hem estat presents des de la primera reunió. Per a nosaltres és el principi per començar a treballar. Quan dèiem que el país ja pren consciència del problema i que ens hi hem posat, el pacte és el primer pas. El pacte no és la solució de tot, però és el punt d’arrencada. Per a nosaltres és molt rellevant que les cinc entitats principals del país que treballen per la llengua l’hagin subscrit sense condicions, perquè han participat en el disseny dels objectius per als quals ha de treballar el pacte.

A través d’una doble acció operativa. D’una banda, seguirem fent el que no hem deixat de fer, que és, diguem-ne, fer incidència política. Ben aviat anunciarem una via municipalista per treballar pel català, utilitzant la força social de l’entitat per condicionar les polítiques públiques, incidència social també que ens ha permès aglutinar el que vam presentar amb la iniciativa del Català per a Tothom, que són les principals organitzacions de la societat civil del país compromeses a treballar per la llengua, que van, per entendre’ns, des de Foment del Treball fins a la Taula del Tercer Sector Social. Una via des d’Òmnium és fer incidència política i social, fer allò que ens agrada fer i que portem en l’ADN, que és articular i vertebrar majories. D’altra banda, hi ha les accions pròpies d’Òmnium. En aquest sentit, des de fa quatre anys estem impulsant un projecte que es diu Vincles i que consisteix en l’organització i l’acompanyament de grups d’aprenentatge i pràctica informal del català per a persones nouvingudes i nous parlants. Per a Òmnium, la llengua és la manera d’incorporar-se a la catalanitat i de fomentar el sentit de pertinença. Aquests dies, a les 52 seus d’Òmnium, s’està celebrant el fi de festa d’aquests grups de Vincles. [Ens mostra una fotografia de Valls.] Als anys seixanta i setanta del segle passat Òmnium va tenir una iniciativa visionària, que va ser formar mestres de català. Avui, la nostra tasca ha de ser contribuir a la incorporació dels nous catalans a través de la llengua.

Com que la sentència semblava que havia de ser imminent, ja fa mesos que estem treballant amb el govern, els partits, els ajuntaments i amb la societat civil a través de la Plataforma Som Escola, que és la que ha agrupat tots els sectors vinculats a l’àmbit educatiu. Estem preparats per sortir a defensar el model d’escola catalana, per defensar la sobirania del Parlament, que és qui ha de legislar sobre l’escola, no un tribunal.

A ningú se li escapa que des del 2012 la relació d’Òmnium amb l’Assemblea ha estat molt íntima i ens ha permès organitzar grans fites com les manifestacions del 2010 al 2017. Actualment, el moment és un altre. Òmnium és una entitat amb seixanta-tres anys d’història que treballa per la llengua, la cultura, la cohesió social i els drets civils i polítics, i que és diferent de l’Assemblea, que es crea exclusivament per avançar cap a la independència. Són dues entitats diferents que comparteixen un mateix objectiu, que és avançar cap a la plena sobirania nacional, però d’una manera diferent. La relació actual amb l’Assemblea és molt franca, continuada i lleial. Pràcticament cada setmana compartim anàlisis, estratègies o informacions amb el president de l’Assemblea.

Ho valorem amb els mateixos termes que ho planteja. Ens trobem una oposició de la cúpula judicial espanyola, que està lliurant una batalla contra el poder legislatiu. Quina és l’anomalia? Que allò que passa en qualsevol sistema democràtic, que és que els tribunals apliquen la llei, en el cas de l’amnistia ens trobem uns tribunals que es neguen a aplicar-la. És una anomalia que no només denunciarem, sinó que estem combatent cas per cas, tribunal per tribunal. El dimecres vam tenir una magnífica notícia, però la batalla és llarga perquè el poder judicial espanyol no ha fet la transició democràtica encara. I d’aquí provenen bona part dels problemes que té Espanya.

Per a nosaltres, aquest és el gran objectiu: reconstruir l’hegemonia social que existeix a Catalunya per tornar a disputar l’hegemonia política. Òmnium no és un partit polític, és una organització de la societat civil. Però, a diferència dels partits polítics independentistes, no ha passat a l’oposició. Continuem sent la principal organització de la societat civil del país. Per tant, no ens cal esperar quatre anys. Ja estem treballant per reconstruir, a través d’aquests grans consensos, l’hegemonia social, que inclou el gran consens al voltant que Catalunya té dret a decidir democràticament el seu futur polític. Creiem que només des de la reconstrucció de la majoria social estarem en condicions de tornar a disputar l’hegemonia política. I això passa per tenir vocació de majories i respecte a la màxima transversalitat que existeix. Per això Òmnium no estarà mai en batalles fratricides, mai no considerarem que altres que treballen per l’objectiu són enemics; només es tracta d’alguna manera de treballar per aquells grans consensos que en aquests darrers anys han quedat erosionats, podríem dir-ne.