I quan es publica no havia sortit res del cas, però a mi ja em feia mala espina. On és el problema? Sent president, jo elegia sempre persones que eren millors que jo. He tingut dos consellers d’Obres Públiques honrats i preparats i un no era ni del partit ni jo el coneixia, i quan li telefono em diu que ni vota el PRC. I jo, que soc economista, volia un fora de sèrie en carreteres perquè no en sé. Li vaig dir que m’era igual a qui votés i que s’ho pensés, i em va dir que sí.

Fixi’s quin equip el de Sánchez: comença les primàries i al cotxe amb ell hi van Ábalos, Koldo García i Santos Cerdán. Confon la fidelitat i l’amistat amb el que ha de ser un bon governant, que és estar preparat i ser honrat. Anem al currículum: Ábalos té titulació i és mestre perquè ha acabat la carrera de magisteri, però si es mira bé ha exercit de mestre només tres mesos. És un home que no ha cotitzat fora del partit més que tres mesos. Cerdán va fer un mòdul d’electricista i està empleat en una nau de manteniment de fruita en fred. I Koldo sembla tret d’una pel·lícula de Torrente! Porter de discoteca, condemnat per agressió a quatre anys de presó, indultat pel PP... Si tu t’envoltes d’aquest personal, les coses surten com surten. El problema de Pedro és que no s’envolta dels millors, sinó dels més fidels. Jo vaig dinar amb Ábalos just abans que Pedro el destituís: ve a Cantàbria a veure el nus de Torrelavega, obra de 100 milions que suma un retard de dos anys, i quan em va dir que marxava en el vol de les cinc de la tarda li vaig dir que, si agafava el següent vol, l’invitava a dinar. I em va dir que sí. “Però tots dos sols”, li vaig dir. Perquè jo volia accelerar el TGV. “No t’importa que vingui amb mi el meu cap de gabinet?”, em va dir. “No, només tu i jo.” Ja m’hi volia colar Koldo. I el porto a La Jara, restaurant amb un menú de 20 euros, i ell ni s’imaginava la seva imminent destitució, perquè a mi em parla d’obres a adjudicar en dos mesos. I Pedro el fulmina perquè segurament no li arribaria res de la corrupció, però sí de la vida dissoluta que portava i que era vox populi a tot arreu. “Si et vols portar bé amb Pedro no li portis mai la contrària”, em va dir. “Amb Pedro ja ni em porto ni m’hi deixo de portar, no m’agafa ni el telèfon”, li vaig dir. I ell em diu: “Si Pedro és president, és per mi. I saps què em volia fer a mi quan ell arriba a la Moncloa? Em diu que ja té el destí per a mi i que és el de portaveu del PSOE al Congrés. Però et creus que soc babau? M’envies a barallar-me amb la resta quan al Congrés hi tenim 100 diputats, no em fotis!” “Què vols?” “Obres Públiques”, li dic abans de marxar. I quan ja és al garatge entrant al cotxe li sona el mòbil i Pedro li diu: “D’acord, et nomeno a Transports.” I Ábalos, en vigílies de ser destituït, m’explica amb aquestes paraules que Pedro no pensava en ell per a un ministeri i és ell qui es planta i força tenir-lo. Hi ha una tendència dels polítics a envoltar-se de llepes i d’incondicionals més que de gent qualificada.

Sí, això es percep. Fixi’s: estant demacrat com està, ara li sobresurt la mandíbula de sota, que abans la tenia en paral·lel amb el llavi superior. I si es veu la compareixença de diumenge passat per la despesa de l’OTAN sovint se li travava la llengua i havia de demanar perdó.

No, no, ni una paraula. Pedro Sánchez, a qui he conegut molt bé tot i que ja no parlo amb ell des que el 2019 no el vam votar en la segona investidura amb un govern PSOE-Podem, és un home que no perdona qui li porti la contrària. Dubto que acabi l’any sense haver-hi eleccions. El problema de la dreta és que els seus assumeixen que hi ha molts que roben. Em fa molta gràcia Feijóo dient que no hi ha hagut mai en la història més corrupció que ara. Déu meu! Però si hi ha 26 alcaldes de Madrid processats, i ser alcalde de Majadahonda és com ser-ho de Santander. Que un senyor com Rodrigo Rato, pare de la pàtria espanyola, sigui el major evasor fiscal conegut... El cas de Zaplana és de 26 milions provats, no els 500.000 euros d’Ábalos i una prostituta, 26 milions! La corrupció del PP és ferotge, però té menys càstig que el PSOE perquè a l’esquerra se li suposa que en el decàleg de conducta hi té l’honradesa i la moralitat, i això no se li perdona. I més si arriba a La Moncloa com a abanderat contra la corrupció per la condemna al PP. Veure el Congrés i les sessions de control és depriment, és una gresca permanent. Allà no es parla de PIB, d’atur o habitatge, arriba dimecres i a hòsties.

Ho visc baixant cada matí a la bústia a mirar el correu. El meu advocat [José María Fuster Fabra], que és català i monàrquic i joancarlista, em diu: “Mira la bústia cada dia!” Però ja tenim la mosca sota el nas perquè ja ha passat un mes i quinze dies i no m’arriba la demanda. Què passa, que li tremolen les cames? Què estrany, no? Perquè en la resolució de conciliació hi havia dotze folis i allò era la demanda, i em deia “vostè ha mentit i ara ha d’anar a totes les televisions a dir que ha mentit i que jo no soc un corrupte ni un mentider o haurà de pagar 50.000 euros”. Però sí ja la tenia feta, per què no m’arriba? A mi ja m’ha originat despeses de procurador, de viatges, ha intranquil·litzat la meva família, a mi... I si ara es queda en res, què? Perquè el paper no arriba!

La gent em coneix i em valora perquè he estat coherent, no tothom comparteix les meves idees però soc honrat i no he robat mai, visc en un pis de 90 metres quadrats, no he portat guardaespatlles ni de president. I això em passa a Santander i a les Rambles de Barcelona. Al carrer el clam popular és... En ple procés, el màxim que m’han dit a Barcelona és: “Senyor Revilla, no estic d’acord amb el que diu, però aquí el respectem.” Fixi’s que és el més greu que m’han dit! I ja no li dic en l’últim Sant Jordi! Passava per casetes de firmes dels independentistes i escoltava crits d’ànim “Revilla! Revilla!” He rebut 1.800 cartes de gent que em dona el correu i la identificació personal amb una anotació de 5 euros, 10 euros, 20 euros, 40 euros... I li avanço que tinc tres cartes en què els remitents diuen: “Els 50.000 euros que li demana el rei, els pago jo.” Són dos de La Rioja i un de Múrcia i aviat en donaré els noms. Si agafés les quantitats que m’ofereixen en trec per pagar la multa que em demana el rei cinc vegades. Ara no passa tant, però aquí, a la seu del PRC, hem tingut dies de rebre 50 cartes. I és clar, toca tornar les cartes i pagant tu el segell, així que he dit: “No em foteu! No admeto diners, que m’arruïno!” [riu un segon abans de posar-se seriós de nou] Si m’empaperen, ho pago jo. Els errors verbals són meus i els paga qui els ha comès.

A nivell d’autoritats la cosa ja... M’ha trucat Íñigo Urkullu. Però si em pregunta si m’ha telefonat algú del govern, algun ministre o Pedro Sánchez, no. Ningú m’ha dit res. Tampoc no s’han expressat en contra meu.

La història arrenca amb el duc de Santo Mauro, que té la millor finca de Cantàbria, el palau de Las Fraguas. Allà es va rodar la pel·lícula Los otros d’Alejandro Amenábar. Alfons XIII li diu que si tingués una casa com la seva ell vindria a Santander, i el duc li diu que coneix el lloc ideal, la península de la Magdalena, on aleshores no hi havia res i s’hi pescava i prou. I com que està casat amb la britànica Victòria Eugènia, li fan una casa d’estil anglès replicant la del duc, i la Magdalena, on ara es fan els cursos d’estiu de la Menéndez Pelayo, és tancada fins al 1987. I el fugat decideix oblidar això i anar a estiuejar a Mallorca! Se’ls cedeix com a lloc d’estiueig i passen 30 anys sense venir? Expropiació forçosa i s’ha acabat! Però aquí governava Juan Hormaechea, que era un corrupte, i el pare del fugat [Joan de Borbó] que està sense ni un ral, en treu 187 milions més els mobles. I un dia, el d’Abu Dhabi em truca: “Revilla, que tenim allà unes coses que no hem tret i...” I és que hi queda un quadre meravellós de la reina pintat per Sorolla, un retrat de Joan de Borbó amb el Toisó d’Or –que no va dur mai perquè no va regnar–, i una escultura de bronze de Benlliure. I el d’Abu Dhabi m’envia aquí a negociar en nom seu un que més tard surt als papers del cas Urdangarín, el comte de Fontao. I això que s’ho havien endut tot, eh! Fins i tot els mobles! Total: 187 milions i mobles subhastats i que, seguint el costum borbònic, no ingressen al Banc Santander o a La Caixa, no, directes a Suïssa i després apareixen al testament de Joan de Borbó en forma de 1.000 milions d’herència per al fill. És que fa com Ábalos però a un altre nivell: ell amb els Albertos, caceres i iots. I es devia dir a ell mateix: “Però sí soc el puto amo i vaig de prestat! I a més jo tinc una cosa que no té ningú i és que per la Constitució soc inviolable!” El maleït article 56.3 de la Constitució... La impressió és que no és ni conscient del que ha fet, com que és rei, doncs...

És clar! Li pregunten si ha de donar explicacions i ell surt amb allò de: “Explicacions, de què?” Si us plau! Però si no viu a Espanya i s’ha declarat antiespanyol! Per molta bandera que porti, espanyol ho és qui paga i qui tributa aquí!

Por qué pasa lo que pasa no és el primer llibre en què dono llenya a l’emèrit, però és que m’ha indignat. I això que a Nadie es más que nadie la portada és una foto en què li calço les avarques cantàbriques. Però és que m’ha indignat molt, això d’aquest paio. I Aurora, la meva dona, em diu: “Deixa’l en pau ja i així...” I no puc! I no puc perquè se’m remouen els budells: que el màxim representant d’un país i que el mèrit que té és ser fill de... Ostres, és que hauria d’estar donant les gràcies per la bicoca que li cau. I no entenc els monàrquics que ho disculpen. Començo a fotre-li canya perquè em considero estafat! Jo he tingut amb ell una relació bona que anava més enllà de la relació d’un president autonòmic i un rei. Es divertia parlant amb mi i em trucava i em deia: “Revilla, comenta’m què es diu per allà.” I és clar, quan començo a assabentar-me de tot, de l’afer de Corinna, dels diners, del CNI... És que és un canalla i m’ha tingut enganyat totalment! Els rumors del que fa fora de casa seran un problema amb la seva dona, però és clar, li ho pagàvem nosaltres amb els nostres impostos! I veure la seva ostentació de prepotència sabent que és inviolable pel vergonyós article 56.3 de la Constitució... Imagini’s: soc a Vitòria en un rodatge fent un paper en una pel·lícula d’Antonio Resines en què ell m’enreda per fer-hi de jutge en un casament... Sí, la cosa és per riure! I quan fent de jutge a la pel·lícula acabo de dir “En nom de l’anxova de Cantàbria, jo us declaro marit i muller”, una bajanada, vaja, la meva dona em fa un senyal darrere les càmeres perquè m’acosti on és ella. I jo, vestit amb la toga de jutge, provoco que s’aturi el rodatge i sento que la meva dona em diu: “T’ha demandat el rei emèrit.” No pot ser! Deu ser una broma! I això [agafa el seu Nokia que només admet SMS] comença a sonar... Un que sí que em va trucar per solidaritzar-se amb mi i ho va fer telefonant-me des de Síria és Josep Borrell. “Per què contra mi? Si ja no soc ni president, soc un diputat autonòmic ras!”, li dic a Borrell. “Que no ho tens clar? Ha anat contra tu perquè a tu la gent t’escolta”. I és clar, és cert que si vaig a una televisió i tinc una audiència de 5,5 milions, ell dedueix que li faig mal perquè la gent m’escolta i creo un clima d’opinió i ell vol tallar aquest fil. Aquesta és l’explicació que em va donar Borrell i jo no en trobo cap altra.