Condemnats a fugir de casa
Les guerres i altres formes de violència obliguen més de 122 milions de persones a tot el món a abandonar les seves llars
La xifra gairebé duplica la de fa una dècada, segons l’últim informe de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (Acnur)
Les guerres i altres formes de violència i persecució han obligat 122,1 milions de persones de tot el món a viure fora de casa seva, una nova xifra rècord que gairebé duplica la de fa una dècada, segons l’últim informe anual de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (Acnur), publicat el mes passat. Això representa un augment de 7 milions de persones, o d’un 6%, en comparació amb finals del 2023.
El document, que recull dades del 2024 actualitzades fins a l’abril passat, assenyala que els conflictes del Sudan, Myanmar i Ucraïna continuen sent els principals focus d’emissió d’aquests desplaçats forçosos, que inclouen 42,7 milions de refugiats –en països diferents dels d’origen– i 73,5 milions de desplaçats a l’interior del mateix país. Un 40% d’aquest total correspon a menors d’edat.
D’acord amb l’informe, doncs, Síria ha deixat de ser el país amb més refugiats i desplaçats del món (13,5 milions), superat pel Sudan (14,3 milions), víctima d’una prolongada i cruenta guerra civil. L’Afganistan se situa en el tercer lloc del rànquing (10,3 milions), seguit d’Ucraïna (8,8 milions). “Vivim en una època d’intensa volatilitat en les relacions internacionals, en què les guerres modernes creen un panorama fràgil i esquinçador, marcat per un agut sofriment humà”, va explicar durant la presentació de l’informe Filippo Grandi, alt comissionat de l’ONU per als refugiats.
Quant als països d’acollida, l’Iran s’ha erigit aquest 2024 en el principal receptor de refugiats al seu territori (3,8 milions), la majoria afganesos, seguit de Turquia (3,1 milions, sobretot sirians), Colòmbia (2,8 milions, procedents principalment de Veneçuela), Alemanya (2,7 milions) i Uganda (1,7 milions). En termes relatius, el Líban encapçala la llista, ja que un de cada vuit dels seus habitants és una persona refugiada. El segueixen el Txad i Jordània, on la proporció és d’un de cada setze. L’informe de l’Acnur també inclou estadístiques sobre els països que reben més sol·licituds d’asil: els EUA (729.000 durant la primera meitat del 2024), Egipte (433.000 tot l’any), Alemanya (229.000), el Canadà (174.000) i l’Estat espanyol (167.000, en especial colombians, veneçolans i ucraïnesos).
En el costat positiu del balanç, un nombre notablement superior al d’altres anys –9,8 milions de persones– van tornar a les seves llars després d’haver-ne fugit durant el 2024, incloent-hi dos milions de sirians, una quantitat que s’espera que enguany augmenti considerablement arran de la caiguda, a finals de l’any passat, del règim de Baixar al-Assad.
Tot i que el retorn de desplaçats és, en principi, una bona notícia, l’Acnur alerta que en alguns casos s’ha produït en un context advers per a aquestes poblacions, com és el cas del gran nombre d’afganesos forçats a retornar al seu país, encara sacsejat per la violència, des de l’Iran i el Pakistan.
L’Acnur recorda en el seu informe que, contràriament a una percepció molt estesa als països desenvolupats, un 60% dels desplaçats forçosos no surten del seu país i, entre els refugiats que sí que ho fan, dos de cada tres viuen en nacions veïnes, i tres de cada quatre es troben en economies en via de desenvolupament.
L’agència de les Nacions Unides insisteix també en les dificultats amb què topa per executar la seva tasca de protecció de les persones refugiades. En aquest sentit, denuncia que, tot i que el nombre de desplaçats al món pràcticament s’ha duplicat respecte als 65 milions que es van comptabilitzar el 2015, el finançament de l’organisme es manté gairebé al mateix nivell, “en un context de retallades brutals en ajuda humanitària”. L’informe no detalla aquestes retallades, però fonts internes de l’Acnur han assenyalat en els darrers mesos que, després de la congelació de les contribucions dels EUA, un dels seus principals donants, l’agència s’ha vist obligada a reduir un 30% del seu personal arreu del món. En vista d’aquest panorama, l’Acnur recorda als estats que el finançament dels programes d’assistència per a refugiats i desplaçats interns suposa “una inversió essencial per a la seguretat regional i global”.
En la mateixa línia, la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) denuncia que l’augment del nombre de desplaçaments forçosos a escala global “contrasta amb la resposta dels estats, centrada en el control de fronteres, l’externalització de responsabilitats i la reducció de garanties per a les persones sol·licitants de protecció internacional, refugiades i apàtrides”.
La Unió Europea i Catalunya
Bloqueig a Ucraïna
Tres anys després de l’entrada dels tancs russos, el conflicte armat entre Ucraïna i la Federació Russa va continuar provocant desplaçaments massius el 2024. Durant tot l’any, 740.000 ucraïnesos es van desplaçar dins del país, de manera que el nombre de persones en aquesta situació havia arribat als 3,7 milions a finals d’any. A les regions orientals i meridionals del país, on la presència de les forces armades russes està més consolidada, la intensitat dels combats va augmentar. Es calcula que 12,7 milions de persones necessiten assistència humanitària l’any 2025, ja que els atacs aeris coordinats contra infraestructures civils i sistemes energètics continuen tenint efectes devastadors sobre la població civil. Gairebé 856.800 ucraïnesos van rebre protecció internacional durant el 2024, la majoria amb protecció temporal als països de la Unió Europea. A Europa, més de cinc milions de persones refugiades ucraïneses estaven registrades a finals del 2024. Per països d’acollida, segons dades de l’abril passat, a Alemanya hi viuen gairebé 1,2 milions d’ucraïnesos (xifra que representa el 27,9% del total de la UE), seguida de Polònia, amb unes 986.925 persones (23,2%), i la República Txeca, amb 370.600 refugiats (8,7%). La guerra a Ucraïna continua malgrat la intervenció diplomàtica de la nova administració dels EUA, que, lluny d’acostar posicions, ha passat d’un alineament amb el Kremlin i de ruptura amb els socis europeus a l’hora de prestar suport a Ucraïna, a les amenaces de desentendre’s del conflicte.
Tota la població desplaçada a Gaza
La guerra a Gaza ha forçat el desplaçament del 90% de la població civil del territori. Des d’octubre del 2023, la majoria d’habitants de l’enclavament palestí han estat obligats a moure’s en nombroses ocasions, de nord cap a sud i viceversa, en funció de les ordres d’evacuació dictades per l’exèrcit israelià. A finals de l’any passat, dos milions de persones continuaven com a desplaçades internes. Un alto el foc temporal que va entrar en vigor el gener passat va permetre una distribució limitada d’ajuda a una població abocada a la falta d’aliments i d’altres béns de primera necessitat i a una infraestructura devastada. La treva, però, es va trencar i el conflicte es va reprendre al mateix temps que Israel tancava els subministraments d’ajuda humanitària. Al maig, després de tres mesos de bloqueig, camions amb menjar i altres productes van tornar a entrar a la Franja, però amb comptagotes i de manera insuficient.
Devastació a l’Afganistan
A finals de l’any passat es va registrar un 10% menys de persones refugiades afganeses (5,8 milions). La República Islàmica de l’Iran (3,5 milions, -7%) i el Pakistan (1,6 milions, -22%) van continuar sent els principals països d’acollida. Les disminucions registrades al Pakistan reflecteixen ajustos a la baixa en les estimacions del nombre de persones que continuen vivint en una situació similar a la de refugiades. Les xifres menors en tots dos països també responen a retorns a l’Afganistan, deportacions incloses. En aquest sentit, tant el Pakistan com l’Iran van aprovar polítiques per expulsar estrangers sense documentació.
Tot i que els combats actius han disminuït considerablement a l’Afganistan des del 2021, any en què els talibans van tornar a prendre el poder i van marcar així la fi del govern afganès que tenia el suport d’Occident i la retirada precipitada de les tropes internacionals liderades pels Estats Units, la pobresa i la fam estan molt esteses a l’interior del país. Les infraestructures i els serveis continuen sent deficients, així com les llibertats civils, especialment per a nenes i dones, que han estat excloses de manera progressiva de tots els àmbits de la vida pública. L’informe de l’Acnur assenyala que l’escala dels retorns ha agreujat la crisi humanitària que viu l’Afganistan i ha afegit encara més tensió sobre els escassos recursos disponibles, fet que, segons l’agència de l’ONU, impedeix una reintegració digna i sostenible de les persones refugiades que tornen.
La guerra sens fi del Sudan
La guerra al Sudan ha desfermat la crisi de desplaçament més gran del món, amb un total de 14,3 milions de persones a finals del 2024, gairebé totes dins del país o en països veïns. La xifra equival a gairebé un terç de la població total del país. Durant l’any, el conflicte es va intensificar en àmplies zones del Sudan, fet que va provocar un augment del nombre de desplaçats interns, provinents sobretot de les regions de Khartum, el Darfur del sud i del nord i Aj Jazirah. El ritme general de desplaçaments interns va disminuir cap a finals del 2024 i principis del 2025, quan es van iniciar alguns retorns. Amb tot, la situació continua sent crítica a gran part de Darfur. Per exemple, un atac al camp de persones desplaçades de Zamzam, al Darfur del nord, l’abril passat, va provocar el desplaçament de més de 406.000 persones, és a dir, el 81% de la població total que hi residia. El nombre de refugiats i sol·licitants d’asil sudanesos també va augmentar i va arribar als 2,8 milions a finals del 2024, més d’un milió més que l’any anterior. La majoria van buscar refugi al Txad (1,1 milions), Egipte (602.700) i el Sudan del Sud (487.700), que alhora ha de reintegrar gairebé tres quarts de milió de sud-sudanesos retornats des de l’inici del conflicte, l’abril del 2023. Quant a la població refugiada sudanesa, també ha crescut notablement a Líbia (+198.400) i Uganda (+50.400). Actualment la població continua fugint, encara que a un ritme inferior al del 2024. Amb tot, només aquest maig, s’han registrat gairebé 65.000 arribades al Txad.