“Trump utilitza la por per controlar les universitats”

La feina de la universitat és crear i difondre coneixement, fomentar el pensament crític i oferir un espai per al debat obert. Però tot això esdevé molt difícil –fins i tot impossible– quan l’estat interfereix en el que podem dir, escriure o pensar. La universitat ha de ser un lloc on el coneixement es pugui construir lliurement, sense por de represàlies. Quan aquesta llibertat es veu amenaçada, la qualitat democràtica de tota la societat se’n ressent.

Sens dubte, representa una ruptura. I la millor manera de descriure-ho és que tot plegat ha estat completament il·legal. La llei estableix que el govern federal pot intervenir en universitats, per exemple, quan no actuen davant casos de discriminació. En això, l’administració Trump té raó: això és el que diu la llei. Però el mateix text legal també diu que, per fer-ho, cal completar una investigació i elaborar un informe per al Congrés. És exactament el que s’esperaria, oi? No volem que un nou governant pugui fer el que vulgui sense cap mena de control. Per això hi ha garanties legals. I el que ha fet l’administració Trump és ignorar-les completament.

No s’ha vist mai res igual. Per ser clars: sí, el govern federal té poder regulador sobre les institucions educatives i pot sancionar-les si infringeixen la llei. Però aquesta mateixa llei imposa requisits molt estrictes per poder aplicar sancions, precisament per evitar abusos. És a dir, perquè no passi que un nou govern simplement arribi i decideixi actuar de forma arbitrària, sense criteri.

Correcte: en el cas de la Universitat de Pennsilvània potser recordarà que el govern va anunciar que congelaria 175 milions de dòlars en subvencions perquè el centre havia permès que una nedadora trans competís amb l’equip femení. És un tema complex, i crec que persones raonables poden tenir opinions diferents. Però el que és essencial aquí és: per què 175 milions? Per què no 165? O 320? Ningú ho sap. I el motiu pel qual ningú ho sap és clar: l’administració Trump no va completar cap investigació sobre aquest assumpte, no va presentar cap informe al Congrés ni va donar cap explicació sobre la xifra. Aquest és el nucli del problema: és una actuació arbitrària i contrària a dret.

Les amenaces són enormes, tant en l’àmbit institucional com personal. Aquesta retòrica té com a objectiu generar por, i la por és l’enemic més gran del pensament. Quan estudiants i professors s’autocensuren per por de perdre finançament o a ser atacats públicament, la universitat deixa de complir la seva funció. És una estratègia per afeblir el debat i imposar una ortodòxia ideològica. Si ens deixem intimidar, renunciem a la nostra raó de ser.

És realment aterridor. Un dels anuncis més recents del govern ha estat que revisaran les xarxes socials dels estudiants internacionals amb visat per detectar opinions considerades “antiamericanes” o “propalestines” —dues coses que, per cert, no són equivalents, però que es confonen deliberadament per sembrar por–. El perill real és aquest: tant estudiants com professorat poden començar a tenir por de dir el que pensen per temor a represàlies de l’administració Trump. Això és inacceptable. No podem permetre que el pànic es converteixi en norma dins els campus. Ara bé, deixi’m que sigui molt clar en això. Abans que tot això comencés, jo ja havia estat crític amb les universitats. No crec que visquéssim plenament segons els nostres ideals de llibertat d’expressió i intercanvi obert d’idees. Moltes enquestes ja demostraven que un gran nombre d’estudiants i professors tenien por de parlar obertament, o de ser cancel·lats. I aquestes enquestes són d’abans de l’era Trump. Per tant, no podem carregar tota la culpa al govern actual. Aquesta por ja existia, i és responsabilitat nostra haver deixat que arreli. El que fa l’administració Trump és molt més greu, evidentment, perquè ara ho fa amb el pes de la llei. Però si volem oposar-nos-hi —i cal fer-ho—, també hem de ser honestos sobre el fet que ja teníem problemes estructurals dins dels nostres propis murs. I hem de poder dir aquestes dues veritats alhora: resistir Trump, però també fer neteja a casa nostra. No són idees contradictòries; són complementàries.

La seva vulnerabilitat és extrema. Aquests estudiants depenen de visats que pot concedir o retirar el govern federal. Si l’accés a aquests visats queda condicionat a opinions polítiques, s’estableix un precedent perillós: que les idees poden invalidar el teu dret a estudiar. És inacceptable. El missatge que envia l’administració és clar: si discrepes, no ets benvingut. Això converteix els estudiants internacionals en peces d’un joc ideològic.

És clar que sí, i ho dic basant-me en dades. A les universitats d’elit, la major part del professorat vota demòcrata, no republicà. Això és un fet. Ara bé, són marxistes radicals com diu el president? Evidentment que no. La gran majoria no són radicals de cap mena, però sí que són liberals i voten pel Partit Demòcrata. Crec que no té sentit negar aquesta realitat. La qüestió interessant no és si és cert, sinó com hem arribat fins aquí i si això és un problema. I aquí és on hi ha desacords legítims.

Alguns pensen que les universitats discriminen contra candidats republicans. D’altres opinen que senzillament hi ha més demòcrates interessats en la vida acadèmica que no pas republicans. Potser tenen raó tots dos. Però sigui com sigui, crec que sí que és un problema. És un problema per a la nostra reputació, però també per a la qualitat de l’educació. Quan tothom pensa igual, el debat s’empobreix, i això perjudica l’aprenentatge. Personalment, m’agradaria tenir més col·legues republicans. Jo soc demòcrata, però aprenc molt més de la discrepància que no pas de l’acord automàtic.

Sí, alguns centres han donat exemple. Harvard, per exemple, ja va ser contundent des d’un bon principi: va rebutjar els atacs i va reafirmar el seu compromís amb la llibertat acadèmica. Columbia, en canvi, va cedir a algunes demandes del govern federal, i això va danyar seriosament la seva autonomia. Aquestes decisions no són menors: marquen una línia de defensa o de submissió. La manera com les universitats responen ara condicionarà el futur de tot el sistema.

Encara no ho sabem, però és possible. Les universitats es troben en una cruïlla. O defensen amb fermesa la seva independència o permeten que la ingerència política en defineixi els límits. El repte és enorme, i la història jutjarà com vam reaccionar. No n’hi ha prou amb bones intencions: cal valentia i acció clara.

A tots ells els diria que no perdin l’esperança. Encara som a les primeres fases d’aquest conflicte. La llibertat d’expressió és un valor fonamental que cal defensar una vegada i una altra. No serà fàcil, però tampoc impossible. Cal resistència, compromís i, sobretot, comunitat. Si ens mantenim units i coherents amb els nostres valors, podem superar aquesta etapa fosca.

Només voldria recordar que la universitat no es pot defensar sola. Necessita veus valentes tant dins com fora de l’acadèmia. Cal combatre la censura que s’imposa des de l’exterior, però també la por que generem nosaltres mateixos mitjançant l’autocensura. I és que només amb honestedat, coratge i diàleg podrem preservar allò que fa de la universitat un espai insubstituïble per a la democràcia.