Teófilo del Valle és considerat la primera víctima de la violència policial durant la Transició. Mor el 24 de febrer de 1976, és a dir, pocs mesos més tard de la mort de Franco i de l’assumpció de la corona per part de Joan Carles I. Qui era Teófilo del Valle? Simplement, era un xaval que tot just havia fet uns dies abans vint anys. Havia nascut a Silleda, a Galícia, però havia vingut a Elda, amb la família, de ben menut, abans de fer deu anys. Son pare era assistent tècnic sanitari i havia estat destinat ací. Eren una família ben nombrosa, uns vuit germans. Som a mitjans dels anys setanta, una època amb moltes ànsies de llibertat, de llibertat política, de llibertat i de drets democràtics, però també de llibertat personal. Estem eixim d’una època molt fosca i molts xavals comencen a albirar el canvi que s’acosta. Teófilo abandona els estudis i es posa a treballar.

Era un jove com tants i tants altres que llavors tenia ànsies de llibertat. De llibertat personal. Abans dels fets tràgics, havia tingut problemes amb la policia, però perquè, per exemple, se’n va de viatge al Marroc i, quan torna, l’agafen ací amb droga. Passa per la presó uns mesos. Aquest fet serà manipulat per a usar-lo en contra seu, més tard. Era un xaval típic de l’època. Era una joventut molt reivindicativa, pel que fa a la llibertat personal. Una joventut amb moltes ganes de viure. I potser, paradoxalment, són aquestes ganes de viure, que li prenen la vida.

No, de cap de les maneres. Cal tindre en compte que, en aquella època, el calcer era un dels sectors industrials més importants en les exportacions de tot l’Estat, i, fonamentalment, estava concentrat a les Valls del Vinalopó. Als Estats Units, per exemple, era una de les primeres exportacions. A la conurbació d’Elda i Petrer, hi havia centenars de fàbriques. I a Elx, també. Era un sector que ocupava milers de treballadors. Les condicions de treball eren molt dures. En aquesta zona, hi havia una gran concentració obrera i hi havia un gran moviment sindical, també en la clandestinitat. Hi havia una gran participació en defensa dels drets dels treballadors. I en febrer de 1976 es crea un moviment massiu que es coneix com el moviment assembleari, que no pararà de créixer. En aquell moment, Teófilo del Valle treballa en una fàbrica de bosses, a Elda: Manufactures José Soler. Teófilo no estava vinculat a les mobilitzacions obreres o a les lluites clandestines dels nuclis obrers, els nous sindicats que sorgien, les Comissions Obreres, que encara eren il·legals… No estava en aquest món. Ara bé, en aquell moment, com déiem, hi ha una lluita molt forta al sector del calcer, tan important a Elda i a tot el Vinalopó. L’objectiu és aconseguir un conveni just, que s’estava negociant. Hi havia el sindicat vertical franquista pel mig, que era el que tenia el control de les negociacions. El sindicat vertical no volia que els representants triats en les assemblees foren reconeguts en la negociació. A Elda i a la comarca creix la tensió. El govern estatal, davant d’aquesta situació, opta per enviar-hi la Policia Armada. El 23 de febrer, això és, el dia abans de la mort de Teófilo del Valle, hi ha una repressió molt forta a Petrer. L’endemà, els treballadors volien organitzar assemblees, concentracions, etc., però el govern ho impedeix.

Els policies enviats a Elda anaven i venien des d’Alacant, des de la caserna que tenien al barri de Benalua. Aquell dia 24 de febrer, ja a la nit, els policies estan tornant cap a Alacant, amb els autobusos, els Land Rover, els jeeps, etc. Molta gent, espontàniament, els increpava, en veure’ls passar. Això varen fer Teófilo del Valle i la seua colla d’amics. Alguns, fins i tot, varen llançar pedres als baixos del comboi de la policia. En aquell moment, quan la policia estava tornant a la caserna, ja no portaven l’equip antiavalots, que estava guardat. En comptes de seguir la marxa, el sergent que comandava la unitat ordena parar. I ixen, llavors, amb la pistola a la mà. Alguns dels policies es prenen molt seriosament la provocació dels joves i mamprenen a perseguir-los. I comencen a disparar.

Efectivament. Teófilo del Valle rep l’impacte de dues bales. Una, al turmell, però l’altra al cap, on se li queda allotjada. Aquesta és, òbviament, la que li provoca la mort. Aquesta bala és la prova clau de l’assassinat, ja que permet identificar el policia que ha disparat: Daniel Aroca del Rey.

Així és. El jutge encarrega als metges forenses que porten la bala allotjada al cap i que l’envien als departaments de balística a Madrid, perquè comproven que, efectivament, aquesta bala correspon a la pistola del policia que aqueixa mateixa nit, en declaració presa pel jutge civil, havia reconegut que havia disparat a Teófilo perquè s’aturàs. En la declaració diu això mateix: que va disparar perquè Teófilo se li escapava. El jutge requisa la bala, la pistola, els carregadors i ho envia tot a balística, a Madrid. L’informe és contundent: la bala, que estava allotjada al cap de Teófilo del Valle, ha sigut disparada per la pistola del policia Daniel Aroca del Rey. Aquest detall és molt important, perquè cal tenir en compte que, a Vitòria, a Euskadi, uns fets que varen tenir lloc només una setmana després, va haver-hi més d’un centenar de ferits de bala i cinc morts. Però no hi hagué cap detingut, perquè la policia sempre va sostenir que no es podia identificar qui havia disparat.

Sí, però després canvia la versió. Primer diu que va disparar perquè Teófilo no se li escapàs, però més tard diu que només va disparar a l’aire, com a mesura d’intimidació. A l’aire o a terra, perquè les bales no impactassen contra els balcons, tot i que cal tenir en compte que, al carrer Sant Roc, on es produeixen els fets i cau mort Teófilo del Valle, no hi ha edificis amb balcons, sinó que són cases baixes de poble. Hi ha més proves contundents. Hi ha impactes de bala, per exemple, en una pilastra, a 1,55 metres d’altura. N’hi ha també dos impactes més: un a 2,10 metres i un altre a 0,50 metres. Queda clar, doncs, que els sis trets que va disparar el policia no eren només a l’aire o a terra. La documentació és molt contundent.

Sí, però les primeres diligències les porta avant la jurisdicció civil. I ací cal destacar que el jutge, Agustín Ferrer, demostra una voluntat clara d’esclarir els fets i aconsegueix imposar la seua voluntat. Des de Madrid, des del mateix ministeri, hi ha una queixa al president de l’Audiència de València: com pot ser que un jutge civil s’haja atrevit a enviar un policia a la presó?

Trobe que degué ser Manuel Fraga, que era el ministre de Governació. Ara, en aquell moment es trobava de viatge a Alemanya. Llavors també podria ser Martín Villa, que era ministre de Relacions Sindicals. Hi ha moltes pressions perquè l’expedient passe urgentment a la justícia militar. En el documental, el jutge civil, Agustín Ferrer, explica com varen enviar un fiscal des de València perquè el cas passàs a la justícia militar “net de pols i palla”, és a dir, sense les proves que incriminaven el policia. Tot i això, Ferrer es manté en la seua decisió i l’expedient hi passa sencer. Llavors es produeix un consell de guerra i el fiscal militar no té més remei que mantenir la presó i la qualificació dels fets com un delicte d’imprudència temerària amb resultat de mort, una responsabilitat civil d’unes 650.000 pessetes i la baixa com a policia. Això són dos anys de presó menor, i en la sentència del consell de guerra es consideren provats tots els fets relatats. Per tant, aquesta seria la pena lògica a aplicar-hi.

Ni de bon tros. En l’última de les consideracions de la sentència, el tribunal militar afirma que el policia obrava en compliment del deure i hi aplica l’eximent de l’article 8 del Codi Penal. I el declara exempt de tota responsabilitat i l’absol. El policia Aroca, de fet, ja era al carrer, llavors. Se li restitueixen totes les prerrogatives, fins i tot se li abonen els havers que se li havien retingut prèviament, i torna al seu lloc. Fins que se li acaba lliurant la medalla de la jubilació a Albacete, fa uns anys.

L’endemà dels fets, el dia 25 de febrer, es convoquen mobilitzacions i una vaga general per al 26 de febrer, que paralitza completament la zona. En l’estiu de 1977, d’altra banda, es fa també una altra vaga general, de quinze dies, que també paralitza tot el sector del calcer. El moviment continua amb molta força. La manifestació que es fa arran de l’assassinat de Teófilo del Valle és de les més multitudinàries que es recorden mai a Elda. Es parla de 10.000 o 20.000 persones, quan, llavors, entre Elda i Petrer devien sumar uns 70.000 habitants.

A Teófilo del Valle el maten tres vegades. La primera, la policia armada, amb un tret al clatell. La segona fa referència a la campanya de manipulació i de difamació que es fa de la seua persona, arran dels fets. S’empra, per exemple, la detenció per possessió de drogues, després del viatge al Marroc, per a acusar-lo de narcotraficant i, a més, es diu que la policia va actuar en defensa pròpia; fins i tot parlen d’uns trets d’arma a què havien de respondre. La tercera és la sentència absolutòria del judici.

Efectivament. L’historiador David Ballester ha documentat que, del 20 de novembre del 1975 al 2 de desembre del 1982, hi varen haver 134 morts a causa de la violència policial. D’aquestes, la de Teófilo del Valle va ser la primera. Doncs bé, de totes les querelles que s’han presentat fins ara per algun d’aquests casos, unes 115, no s’havia citat mai cap responsable polític del període com a investigat. En el nostre cas, s’ha citat com a investigats els dos responsables que encara són vius: el ministre Martín Villa i el policia Daniel Aroca. Cap denúncia contra el franquisme o la Transició havia arribat a seure’n els responsables al banc dels acusats. Fins ara.

Un paper, sobretot, de memòria. Malgrat que tots sabíem que havia sigut una mort provocada per trets de la policia, el relat que s’havia volgut establir la deixava com a mort accidental. És a dir, que un policia havia disparat a l’aire, una bala havia rebotat i, mala sort, havia impactat en Teófilo del Valle. Aquest relat queda totalment desmuntat amb la investigació. I queda molt clar al documental. Aquest és l’objectiu del documental. Totes les investigacions que anàvem fent per a poder presentar la querella, les anava gravant i documentant. A través d’un film podríem arribar a més gent i difondre la veritat del que va passar. Com hem vist adés, el governador civil va arribar a fer un comunicat en aquell moment que venia a dir que la policia va haver de respondre davant d’uns trets que havien sentit. En tot cas, devien ser trets d’altres policies que perseguien altres xavals! Però en el documental hi ha el testimoni del jutge civil, Agustín Ferrer, que explica fins i tot les pressions que va rebre. El documental ha ajudat a fer memòria. L’any que ve, es compleixen cinquanta anys de l’assassinat de Teófilo del Valle. Evidentment, continuarem fent-ne memòria.