Amb motiu de la seva decla­ració com a patri­moni imma­te­rial de la huma­ni­tat per la Unesco s'ha insis­tit rei­te­ra­da­ment en els valors que hi ha al dar­rere dels cas­te­llers com a mani­fes­tació cul­tu­ral. Soli­da­ri­tat, esforç com­par­tit, inte­gració i igual­tat són alguns dels con­cep­tes que més s'han repe­tit aquests dies. Però a força de repe­tir-los molt es podrien con­ver­tir en una reflexió rutinària que perdi la seva força i que no la rela­ci­o­nem amb la soci­e­tat real, amb el món que viu fora dels cer­cles cas­te­llers. Perquè si bé és veri­tat que expres­sen uns valors que for­men part de la soci­e­tat cata­lana, no és menys cert que aquests valors, que supo­sa­da­ment ens iden­ti­fi­quen com a poble, tenen cada vegada més difi­cul­tats per fer-se rea­li­tat en molts dels nos­tres com­por­ta­ments.

La millor manera que tenim de cele­brar aquest reco­nei­xe­ment que la Unesco ha fet al món cas­te­ller i a través seu a Cata­lu­nya és demos­trar que aquests valors no que­den reduïts als cas­tells. I això ens obliga a reconèixer que malau­ra­da­ment a Cata­lu­nya són valors que no pas­sen pel seu millor moment.

Diem que som una soci­e­tat solidària, però cada cop apa­rei­xen més expres­si­ons d'indi­vi­du­a­lisme. Aquest és un dels efec­tes col·late­rals de la crisi econòmica. La temp­tació cada vegada més forta de voler sal­var-se un, encara que sigui escla­fant el del cos­tat. I el que és pit­jor, un incre­ment de l'eli­tisme social, de la xenofòbia de classe. Apa­rei­xen tri­om­fa­dors soci­als que apro­fi­ten l'acces­si­bi­li­tat que tenen als mit­jans de comu­ni­cació per eme­tre opi­ni­ons i gene­rar estats d'ànim de des­qua­li­fi­cació envers els que con­si­de­ren fra­cas­sats soci­als, impu­tant-los el fet de ser poc esforçats, no merei­xe­dors de les polítiques soci­als. Cada cop són més evi­dents les expres­si­ons d'aquesta pato­lo­gia social. La cul­pa­bi­lit­zació de la pobresa és una expressió del que diem. El trac­ta­ment estig­ma­tit­zat que es fa dels joves amb difi­cul­tats edu­ca­ti­ves –no con­tents amb qua­li­fi­car-los de fracàs esco­lar, ara se'ls marca amb la nova eti­queta dels ni-ni.

Aquests pen­sa­ments són estats d'opinió que en alguns àmbits s'estan gene­ra­lit­zant i que cada cop més sen­tim per boca de per­so­nes que es com­por­ten com si for­mes­sin part d'una nova casta, la dels tri­om­fo­cra­tes. Dar­rere d'això hi ha una clara volun­tat de com­par­tir els bene­fi­cis de la riquesa cre­ada amb el tre­ball, de negar-se a con­tri­buir fis­cal­ment a fer una soci­e­tat més justa. Tot i que pot­ser per nete­jar la mala consciència que gene­ren aquests com­por­ta­ments, alguns dels nos­tres con­ciu­ta­dans, men­tre amb una mà es neguen a pagar impos­tos, a con­tri­buir a donar suport a la gent que reque­reix l'acció dels poders públics, amb l'altra mà col·labo­ren en obres de cari­tat o mara­tons solidàries.

S'ha dit i amb raó que els cas­te­llers expres­sen una vocació d'esforç com­par­tit, una aposta per una manera de com­pe­tir basada en la coo­pe­ració. Però la nos­tra soci­e­tat i més en con­cret la nos­tra eco­no­mia s'està cons­truint no sols menys­pre­ant la coo­pe­ració, sinó amb un model de com­pe­ti­ti­vi­tat basat en l'exter­na­lit­zació dels cos­tos i els ris­cos de la com­petència. A diferència dels cas­te­llers, on la cons­trucció per­met que els més joves pugin al més amunt pos­si­ble, en la vida quo­ti­di­ana l'exter­na­lit­zació dels cos­tos del nos­tre com­por­ta­ment cap a les gene­ra­ci­ons futu­res és cada vegada més evi­dent.