“M'he vist obligada a portar l'empresa al dia, a no adormir-me, m'he tornat una obsessiva d'aquest tema”, confessa Agatha Ruiz de la Prada, la dissenyadora madrilenya creadora d'un estil molt personal entorn al qual ha muntat un negoci present a 140 països de tot el món. Afirma que va començar a notar la crisi abans que aquesta es fes evident per tothom i va prendre dues determinacions: va retallar costos –fins a un 18% només en el darrer any– i va sortir a vendre. “Abans un dissenyador feia dues desfilades cada any, nosaltres enguany hem fet dos esdeveniments per setmana: ha estat l'any més intens en treball de la meva vida”, reconeix. El peatge personal és elevat, ja que passa mitja vida als aeroports, i afirma que té pànic a volar. Però, com diu ella, “estem vivint una revolució” i l'objectiu és “sobreviure”.

Joaquín Trigo, director executiu de Foment del Treball, que coneix de primera mà les estratègies d'alguns dels seus associats, mostra la seva perplexitat pel canvi de xip mental que observa en l'empresari. La sacsejada ha estat de tal envergadura que només si s'és conscient d'aquest fet és possible entendre moviments que mai s'hauria pensat que serien possibles. En alguns casos es tracta de firmes que s'ofereixen al seu principal rival per ser adquirides: “Hem vist algunes operacions d'aquest tipus entre empreses de Terrassa i Sabadell enemistades històricament”; o fusions entre companyies centenàries dels carrossers d'Arbúcies. En altres casos, s'opta pel mercat exterior, trencant tabús com ara que no es pot vendre tèxtil a la Xina, principal exportador mundial d'aquest gènere: sense anar més lluny, Pronovias ho està fent. Al final, Joaquín Trigo ha arribat a la conclusió que “hi ha moltes formes de sortir de la crisi, el problema és que per cadascú només n'hi ha una: la seva”, afirma.

De fusions entre enemics en saben molt a l'aerolínia Vueling. El juliol del 2008 es va unir amb Clickair, amb la qual havia mantingut una guerra de preus que havia posat les dues companyies contra les cordes. El seu president, Josep Piqué, explica que després de la fusió van decidir “reinventar-se” per distanciar-se de les companyies low cost, tot diferenciant el seu producte per mitjà de la flexibilitat al viatger i penetrant en el mercat de les connexions. També assegura que, en un futur, volen alimentar vols intercontinentals. En només dos anys, s'ha fet un cop de timó que ha portat Vueling a situar-se entre les aerolínies més rendibles del món. Per a Piqué, la lliçó és que ja no es pot posar el pilot automàtic i en això coincideix amb la dissenyadora Ruiz de la Prada. “El que realment val és la flexibilitat mental per saber que cada dia l'entorn canvia i que cal adaptar-se”, afirma. Sense anar més lluny, ara Vueling està mirant com afrontar l'aterratge de Ryanair al Prat. Piqué insisteix: “Mai no es pot dir que el treball està enllestit, cal repensar constantment el que s'està fent”.