Reformar el sistema de pensions és un dels temes recurrents i ho serà encara en properes setmanes. En realitat és un eufemisme per dir que es vol reduir les pensions, rebaixar la protecció social, pagar menys als futurs pensionistes.

La reforma planteja dos àmbits d'incidència. D'una banda, el sistema de càlcul de la jubilació: actualment es requereix un període mínim cotitzat de 15 anys lligat a un percentatge gradual fins al 100% als 35 anys. I la quantia de la pensió surt de la mitjana cotitzada en els darrers 15 anys, integrant amb bases mínimes els lapses sense cotització.

Modificar cada un d'aquests paràmetres té incidència en la pensió final. Així, ampliar el mínim d'anys de cotització suposa retardar l'accés a la pensió dels treballadors que han accedit tard o de manera irregular al treball cotitzat. Ampliar els anys de cotització necessaris per al 100% suposa reduir l'import de la pensió a molts treballadors i autònoms amb menys anys de cotització. I ampliar el període de càlcul suposa també una reducció significativa de la quantia de les pensions, ja que, tot i que els càlculs es realitzen amb un sistema d'actualització de bases, sovint es queda per sota i incorpora més lapses de temps no cotitzat calculats amb bases mínimes i que tenen un evident efecte reductor.

L'altre àmbit d'incidència és l'edat de jubilació, que és pretén situar en els 67 anys. Actualment la jubilació ordinària és als 65 anys. Tanmateix, és possible a partir dels 60 anys una jubilació parcial de fins al 85%, i també la jubilació anticipada, amb percentatges entre el 6 i el 8% anuals de reducció vitalícia de pensió, i a més les situacions equivalents de jubilat o pensionista per incapacitat permanent en raó de malaltia o accident a qualsevol edat.

Doncs tot això comporta que l'edat real d'accés a la jubilació sigui actualment a Espanya, segons l'Institut Nacional d'Estadística, no de 65 anys, que és l'ordinària, sinó de 62 anys, edat que està per sobre la mitjana dels 27 països de la Unió Europea (61,2 anys), molt superior a la de França (58 anys i escaig), i per sota dels països que es jubilen mes tard, com són Romania, Irlanda i Bulgària (poc més del 64 anys). Aquest és el panorama real de l'edat de jubilació.

Augmentar l'edat ordinària o teòrica de jubilació no significa jubilar-se tots als 67 anys, sinó augmentar l'edat mitjana, que dels 62 passi als 63 o 64, amb un notable estalvi econòmic en pagar un o dos anys menys de pensió a cada futur jubilat.

Això és pot aconseguir augmentant l'edat ordinària de jubilació o restringint les possibilitats de jubilació anticipada. Al final és una qüestió d'oportunitat política, i d'economia emocional en la manera d'aplicar-ho i presentar-ho, i una qüestió de distribució de rendes pel que fa a l'abast de la reducció. El que és evident és que la reforma del sistema no és més que una reducció de drets en matèria de jubilació.

Els efectes en tot cas és produiran a mitjà i llarg termini, no són cap solució a la crisi actual, tot i que la situació de por en el futur i de retracció social que comporta la crisis és la gran oportunitat per fer reformes impopulars. I tampoc no és versemblant la cantarella que això és imprescindible per l'economia: ho és per a una determinada economia que vol reduir la distribució de rendes socials per augmentar la distribució de rendes de capital, és a dir, menys estat del benestar i més economia lliberal. Però és perfectament assumible l'actual sistema de pensions amb un altre sistema econòmic i amb uns altes paràmetres productius i de creixement econòmic.

La qüestió es redueix a una decisió purament política: com es reparteixen els excedents econòmics de la societat, si és destinen al benestar de les persones, cosa que estimula l'economia de manera més suau però constant a traves del consum, o es destinen a subvencionar les empreses i sistemes financers, cosa que estimula l'economia de manera mes agressiva i inestable a traves de la inversió. To be or not to be, aquesta és la qüestió.