Posi, l'ama­ble lec­tor de L'Econòmic, si us plau, el seu cronòmetre de compte enrere a 30 segons, i agafi lla­pis i paper. Durant aquest temps, intenti fer una llista de coses que tin­guin en comú un lli­bre, una cer­vesa i un llit.

D'entrada, l'exer­cici sem­bla com­pli­cat. Mol­tes per­so­nes no hi veuen cap sem­blança, més aviat cons­ta­ten que es tracta de tres objec­tes molt dife­rents. Les per­so­nes més ave­sa­des a la cre­a­ti­vi­tat, però, comen­cen a veure-ho clar: són tres objec­tes manu­fac­tu­rats, tots tres s'obren, pesen, es venen i com­pren, es tenen habi­tu­al­ment a casa, inci­ten al relax... Però, a més a més, es tracta de tres parau­les subs­tan­ti­ves, no accen­tu­a­des, totes comen­cen amb con­so­nant, si les traduïm a l'anglès totes tres comen­cen per “b”... La nos­tra ment es va obrint i és capaç de veure coses que abans no podia veure.

Per inno­var cal tenir fluïdesa d'idees. No podrem crear oce­ans blaus si no sabem gene­rar grans quan­ti­tats d'idees. Cal ser diver­gent i fabri­car alter­na­ti­ves per després ser con­ver­gent i esco­llir les millors, tot pro­to­ti­pant-les. Aquesta és una pràctica sen­zi­lla però difícil d'obser­var al nos­tre entorn. Els humans anem massa al gra quan volem ser cre­a­tius. Ens con­for­mem amb la pri­mera cosa que ens passa pel cap, la dei­xem anar i ja ens que­dem satis­fets. A més, inten­tem que les nos­tres idees siguin millors que les dels altres. Com­pe­tim quan gene­rem idees, i això ens porta al des­as­tre. Ser cre­a­tiu i inno­var implica escol­tar-se, res­pec­tar-se i cons­truir sobre les idees dels altres. En defi­ni­tiva, suposa tre­ba­llar en equip. Com fa la gent d'IDEO, a Califòrnia, que innova a través d'equips inter­dis­ci­pli­na­ris com­pos­tos per gent de for­mació acadèmica molt dife­rent: biòlegs, antropòlegs, engi­nyers, dis­se­nya­dors, experts en màrque­ting, lingüistes...

La inno­vació en equip és molt més pode­rosa que les idees indi­vi­du­als. Però, alerta, cal inno­var dis­ci­pli­na­da­ment i amb mètode. Els famo­sos brains­tor­mings o plu­ges d'idees es fan sovint mala­ment perquè la gent cri­tica des­pi­e­ta­da­ment les idees dels altres sense espe­rar. I això mata la cre­a­ti­vi­tat. Els egos, la por, la tensió exces­siva, l'auto­cen­sura són ene­mics acar­nis­sats de la cre­a­ti­vi­tat i la inno­vació.

Un equip cre­a­tiu és un con­junt de per­so­nes que es pro­po­sen pen­sar sobre un tema específic i que ho fan res­pec­tant unes regles: pri­mer, divergència (quan­ti­tat, joc, escolta, res­pecte, com­bi­nació) i després, con­vergència (agru­pa­ment, crítica, anàlisi, selecció, valo­ració i pro­to­ti­patge). Hi ha cen­te­nars de mètodes que ens poden aju­dar: els mapes men­tals, l'SCAM­PER, les pro­vo­ca­ci­ons, les ana­lo­gies, l'Ide­art... Cal que ens entre­nem i per­fec­ci­o­nem aques­tes meto­do­lo­gies. Un equip de per­so­nes entre­na­des en cre­a­ti­vi­tat pot acon­se­guir fites extra­or­dinàries, si creu de debò en el que fa.

Si mirem al nos­tre vol­tant tro­ba­rem, però, tot el con­trari: empre­ses que no cre­uen en el tre­ball en equip, gent amb sen­sació de ridícul, per­so­nes que cre­uen que “no són cre­a­ti­ves”, caps pre­po­tents i omnis­ci­ents, entorns poc faci­li­ta­dors de la cre­a­ti­vi­tat i l'eterna excusa de la manca de temps...

I quan diem que no tenim temps, en rea­li­tat el que volem dir és que no ens interessa.