gestió empresarial
Crear valor compartit
Des de l'any 2004 la revista Forbes elabora el rànquing Forbes 2000, que abasta les 2.000 primeres empreses globals. En el darrer del 2010, amb dades del 2009, aquest col·lectiu va facturar, en dòlars, 30×10¹², els seus beneficis van ser d'1,4×10¹², els actius eren de 124×10¹² i el valor de mercat, 31×10¹². El nombre d'empleats dispersos pel món és de centenars o desenes de milers. I a aquestes megaorganitzacions les anomenem empresa, de la mateixa manera que anomenem empresa les milions i milions de microempreses que hi ha al planeta, i entremig un fotimer de realitats.
L'empresa és aquell subjecte la finalitat única del qual és guanyar diners, definició sovint emprada per aquells que critiquen ferotgement el capitalisme. Però com acabem de veure, no totes les empreses són iguals ni tampoc tots els capitalismes ho són. L'empresa –i l'empresari– ha estat, és i serà el motor del progrés social; no obstant, les megaempreses (o potser hauríem de dir les gigaempreses) sovint són percebudes com les causants dels problemes socials, mediambientals i econòmics del globus. Amb el seu afany de guanyar diners són capaces de tot, i això demana regulació per part dels poders polítics.
SOLUCIONS.
La motivació té molt sentit: o les empreses canvien el sistema o hauran de ser espectadores de com els governs els hi canvien. Si durant les dècades recents l'estratègia empresarial ha tingut la finalitat de generar valor per a l'accionista, davant els reptes de la humanitat, per què l'estratègia empresarial no pot tenir com a finalitat generar valor per a tothom? I si algú creu que elevo massa l'article parlant de “reptes de la humanitat” que llegeixi l'informe Global Risks 2011 Sixth Edition elaborat pel World Economic Forum.
Els autors defineixen la CVS com “(aquelles) polítiques i pràctiques operatives que milloren la competitivitat d'una empresa al mateix temps que fan avançar les condicions econòmiques i socials de les comunitats on aquesta empresa opera.
La CVS se centra en la identificació i l'ampliació de les connexions entre el progrés social i econòmic”. Potser hom pot pensar que és una variant de la responsabilitat social corporativa (RSC), no obstant, i entre d'altres, hi ha una diferència fonamental: la CVS integra la maximització del benefici mentre que en la RSC l'actuació de l'empresa està separada d'aquesta maximització, el raonament és “quina part del benefici previst dedico a RSC”. Els autors també diuen que “no es tracta de filantropia, sinó d'un comportament per propi interès, crear valor econòmic creant valor per a la societat”. I escrit així, em sembla tornar als orígens, al pensament de l'Adam Smith, i potser sí que és una “gran idea” tornar a aquell legítim propi interès moderat per l'interès col·lectiu que proposaven els clàssics del liberalisme i que sigui l'empresa mateixa qui faci els passos necessaris, encara que només sigui per una motivació de supervivència.
De fet, algunes de les megaempreses ja van en aquesta línia, especialment aquelles que han estat molt actives en la RSC, fins al punt que l'han integrat tant en el seu funcionament habitual que ja l'han incorporat a la seva cultura corporativa. No ha d'estranyar que organitzacions amb tants o més empleats com habitants de regions o ciutats mitjanes es puguin plantejar reptes tradicionalment objecte dels governs respectius.
