El 3 d'octubre de 1936, el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va crear una empresa pública de publicitat . El seu nom va ser Comissariat de Propaganda. Segons el diccionari Fabra, propaganda són “els treballs que es fan per propagar alguna cosa”, i propagar és “multiplicar per reproducció”.

L'objectiu era doble: “l'elevació cultural i física del nostre poble” i “difondre'n el coneixement arreu del món”. Per primera vegada, un govern democràtic europeu creava una empresa dedicada, específicament, a la propaganda pública de la marca del propi país, dins i fora del seu àmbit territorial. Jaume Miravitlles, el responsable del Comissariat, faria, de seguida, meravelles. I en plena guerra d'Espanya.

La nova empresa utilitzaria tots els mitjans tècnics: els antics i els nous. La “propaganda escrita”, amb “periòdics, llibres, opuscles, cartells”. La “propaganda parlada”, que inclouria l'organització de mítings i conferències, programes i inserts de ràdio, edició de discos, música en directe. La “propaganda gràfica” era “la fotografia, el cinema i la televisió”. La “propaganda artística” es traduiria en l'“organització d'exposicions, fires i concursos”. Finalment, la “propaganda esportiva” seria l'“organització de grans manifestacions que enalteixin la cultura física”.

La nova empresa fou dirigida per un home excepcional en molts aspectes: Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). En Met Miravitlles fou excepcional, car, mentre estudiava enginyeria tècnica industrial a París (on s'havia hagut d'exiliar), es va formar com a comunicador en tres llengües, i va connectar amb el surrealisme i, doncs, amb els nous mitjans de comunicació de masses. Miravitlles faria cinema, a París, amb Dalí i Buñuel. Paral·lelament, es dedicaria, com a jugador semiprofessional d'equips de Figueres, Barcelona i París, a un dels esports mítics de la modernitat, el futbol.

A la direcció del Comissariat hi hauria, també, l'economista Eusebi Carbó, el periodista Emili Granier-Barrera i, per poc temps, l'escriptora anglesa Mary Stanley Low. Una part de l'equip inicial de la nova empresa, d'altra banda, procedia de l'equip organitzador de l'Olimpíada Popular de Barcelona 36.

El Comissariat, a les seves oficines de passeig de Gràcia/Diagonal, va arribar a tenir 300 treballadors fixos a temps complet, que treballaven totes les hores que fes falta: periodistes, fotògrafs, traductors, correctors, dibuixants, grafistes, guionistes, radiofonistes, telefonistes, xofers, luminotècnics, escenògrafs, tècnics en logística. Més, és clar, molts proveïdors i col·laboradors externs.

El Comissariat va editar un diari (Comunicat de Premsa) en nou llengües, diverses revistes (Mallorca Nova, Le Journal de Barcelone, Nova Galiza, L'Avantgarde), un magazín il·lustrat d'alt nivell (Nova Iberia, en quatre llengües), cartells, àlbums, col·leccions de postals, auques, carpetes, calendaris, fulls volants. I llibres. De fet, esdevindria –dirigit per Jaume Roure-Torrent i Pere Català Pic- el principal grup editor del territori català.

El Comissariat va crear una productora cinematogràfica, dirigida per Joan Castanyer, amb laboratoris, sales de projecció i un cinema mòbil, propis, Laya Films. I uns resultats impressionants: uns 100 noticiaris i uns 50 documentals, de molt alta qualitat. El Comissariat va crear, també, una empresa distribuïdora, Catalonia Films SA, que faria arribar els seus productes arreu del món, i importaria films estrangers.

El Comissariat va establir una xarxa de delegacions a diferents poblacions d'Europa: París, Londres, Brussel·les, Luxemburg, Estocolm, Seta i un centre de distribució a Amèrica, a Buenos Aires.

El Comissariat llançà al món la marca Catalunya, en unes circumstàncies prou dramàtiques. Setanta anys després, aquesta marca (després de l'Illa de França/París i Londres) és la tercera destinació turística de tota la Unió Europea.