Escurats com sempre, més collats que mai
El reconeixement que no tenen un sistema de finançament adequat no serveix de res als ajuntaments, ja que el canvi s'ajorna indefinidament mentre els limiten el crèdit i la recaptació baixa en picat
Determinats ajuntaments tenen problemes importants per mala gestió
Lleida no es pot endeutar més; l'Hospitalet té crèdit i fa més inversions.
Els municipis turístics destinen menys recursos a la població resident
Les entitats municipalistes catalanes -ACM i FMC- calculen que els ajuntaments representen el 25% d'inversió del conjunt de les administracions, però, en canvi, només obtenen un 13% de participació en la despesa pública. Dades semblants aporta l'estudi Panorama de la fiscalitat local 2010, elaborat pel Registre d'Economistes Assessors Fiscals (REAF) del Consell de Col·legis d'Economistes, segons el qual dels 5.428 euros que va pagar de mitjana en impostos un ciutadà a l'Estat espanyol el 2008, només el 16% (901,4 euros) es va destinar a les corporacions locals, mentre que l'administració estatal es va quedar 2.681,4 euros i l'autonòmica, 1.841 euros.
Els ajuntaments reclamen un canvi legislatiu que reparteixi els ingressos de les administracions d'una manera més proporcional a les respectives despeses, i tothom els dóna la raó, començant pel president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que va prometre una nova llei de règim local. Però amb la crisi, aquest canvi ha estat posat a la cua de les prioritats i no se'n vol sentir a parlar, i a més es prohibeix als ajuntaments que tinguin un deute que superi el 75% dels ingressos anuals demanar més crèdits per afrontar les despeses en uns temps en els quals la recaptació ha baixat. Els ajuntaments, diputacions i consells comarcals catalans afronten el 2011 amb un deute financer acumulat de 4.489 milions d'euros, als quals s'ha de sumar el que hauran de retornar a l'Estat per entregues a compte del fons de cooperació municipal massa optimistes: 1.400 milions del 2008 i una quantitat que pot triplicar aquesta pel 2009. A més, la nova llei contra la morositat els obliga a pagar els proveïdors en un termini de 55 dies que acompleixen ben pocs. La Plataforma contra la Morositat es queixa que l'any passat les administracions públiques van pactar un termini mitjà de pagament de 60 dies però que el termini de cobrament efectiu es va situar en 157.
El president de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) i alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, considera que la negociació del nou model de finançament ha de començar immediatament després de les eleccions municipals de maig, i el de l'Associació Catalana de Municipis (ACM) i alcalde de Martorell, Salvador Esteve, afirma que mai els ajuntaments havien presentat una situació financera tan crítica, agreujada per la impossibilitat d'apujar els impostos i per l'obligació de no retallar serveis.
L'ACM i l'FMC reclamen l'adequació de la fiscalitat local a la realitat social i més autonomia política i de gestió. Els economistes del REAF proposen delimitar clarament els serveis que ha de prestar cadascuna de les administracions, l'estatal, l'autonòmica i la local, per evitar duplicitats, i aclarir el finançament que necessita cada nivell territorial. També proposen que les comunitats autònomes o l'Estat assumeixin les competències que no els pertanyen, que segons un estudi de la Diputació de Barcelona consumeixen el 26% del que gasten els ajuntaments catalans: una mitjana de 301 euros per habitant, dels quals només 33 euros són per a serveis que haurien de cobrir el govern català o l'espanyol en els àmbits de la seguretat, la sanitat i l'ensenyament.
Una situació especial sobre finançament és la dels ajuntaments turístics, que han de reduir la despesa en serveis per als empadronats, segons la tesi doctoral d'Ernest Ruiz Garcia, interventor de l'Ajuntament de Roses. En concret, l'estudi de l'economista conclou que els municipis turístics han de destinar 77 euros menys per habitant i any a partides no vinculades directament amb el turisme com ara l'educació, la cultura i els servies socials en comparació amb la resta de poblacions. L'estudi posa alguns exemples, com ara que les poblacions turístiques gasten en educació 14,2 euros per habitant i any menys que la resta. També dediquen menys diners a promoció de la cultura i a serveis generals (30 euros menys per habitant l'any).
Dels resultats de la investigació es desprèn també que els municipis turístics no tenen ni unes despeses ni uns ingressos per càpita superiors als dels no turístics. El que hi ha és una redistribució interna de les despesa en detriment dels recursos destinats a la població resident. Destinen comparativament més recursos per càpita que els no turístics a actuacions relacionades amb la seguretat ciutadana, l'urbanisme, el sanejament i la distribució d'aigua, la recollida d'escombraries, la protecció del patrimoni artístic, les infraestructures bàsiques i la informació turística. En canvi, inverteixen una mitjana de 70 euros menys per habitant i any que els no turístics en els serveis que bàsicament tenen com a destinataris la població resident (educació, cultura i promoció social).
Ricard Rigall, del departament d'Economia de la Universitat de Girona, està d'acord que els problemes de finançament dels municipis tenen l'origen en una falta de fonts de finançament adequades i en el fet que han de fer front a despeses que no els pertoquen, i per això és partidari de mesures que permetin lligar millor el finançament d'un municipi a la renda dels seus habitants i l'activitat econòmica que s'hi genera. “Però al mateix temps -afegeix- els municipis haurien d'aprofitar correctament les fonts de finançament de què ja disposen, perquè una major eficiència permetria fer més amb els recursos a l'abast, i cal tenir en compte que determinats municipis tenen problemes financers importants i deutes elevats deguts a una mala gestió, com els que durant el boom immobiliari finançaven increments de despeses corrents a càrrec d'ingressos extraordinaris provinents de l'impost sobre construccions”.
DIVERSITAT.
L'anàlisi dels pressupostos aprovats pels ajuntaments mostra una varietat de situacions, en un marc general de retallada de despeses. L'Ajuntament de l'Escala va tancar l'any 2009 amb un romanent de tresoreria de 854.000 euros i el 2010, amb un superàvit un pèl inferior, i té un endeutament del 66,37% que li permet recórrer al crèdit en cas de necessitat. El de Vilanova i la Geltrú preveu per aquest any que la contenció de la despesa corrent es compagini amb una major dotació per als ajuts socials, que s'han duplicat en els darrers dos anys, després d'haver invertit 90 milions en quatre anys i haver demanat el 2008 un crèdit de tres milions d'euros per compensar la baixada de la recaptació d'impostos sobre la construcció.
Un cas estàndard seria el de Santa Coloma de Farners, on el pressupost municipal baixa un 20%, sobretot pel 60% menys que es destina a inversions, i el deute acumulat se situarà en el 62%. Tàrrega és un dels municipis afectats per la restricció creditícia, i les reduccions són del 33 i el 85 per cent, respectivament, en el marc d'un pla de sanejament que li ha de fer baixar el dèficit fins al 127%.
Lleida, que tampoc no pot endeutar-se més, retalla un 58% el pressupost destinat a obres, situació que contrasta amb la de l'Hospitalet de Llobregat, que aquest any incrementa les inversions perquè amb una taxa d'endeutament del 66% ha obtingut un crèdit de 25 milions d'euros, i es pot permetre incrementar partides com la destinada a l'atenció domiciliària i les ajudes a les famílies.A Barcelona, el deute augmentarà aquest any de 240 milions d'euros, tot i que l'ajornament d'inversions i l'eliminació de despeses generarà un estalvi de 70,3 milions d'euros, en una situació que l'alcalde, Jordi Hereu, descriu com de les més solvents, mentre que el cap de CiU, Xavier Trias, afirma que l'Ajuntament està intervingut per la Generalitat per la seva delicada situació econòmica.
I sobre el deute no financer, a Figueres el descens dels ingressos ha anat acompanyat d'una reducció del dèficit i del temps mitjà que els proveïdors han d'esperar per cobrar, que l'any passat va ser de 44 dies, la meitat que el 2009.
L'IBI recapta molt, però no n'hi ha prou
L'eina clau del sistema de finançament local és l'IBI, ja que l'impost sobre els béns immobles representa el 33% dels ingressos fiscals i gairebé el 50% dels ingressos impositius municipals. És una de les fonts pròpies (el 55% del total), formades pels impostos obligatoris -també hi ha el de vehicles IVTM i l'IAE, que no paguen la majoria de les empreses-, els impostos voluntaris -llicències d'obres i Iivtnu (sobre les plusvàlues dels terrenys)-, les taxes, els preus públics i les contribucions especials.
Per l'altra banda, hi ha les transferències de la Generalitat i les de l'Estat, aquestes darreres amb tres sistemes diferents:
-En capitals de província i/o poblacions de més de 75.000 habitants, l'1,6875% de la quota líquida de l'IRPF, l'1,7897% de la de l'IVA i el 2,0454% de la dels impostos especials sobre l'alcohol, els hidrocarburs i el tabac. A més, l'Estat aporta a aquests municipis una quantitat del fons complementari de finançament per compensar la reforma de l'IAE.
-La resta de municipis que no són turístics participen del Fons Estatal de Finançament segons el nombre d'habitants (75%), l'esforç fiscal mitjà ponderat pel nombre d'habitants de dret (12,5%) i l'invers de la capacitat tributària (12,5%).
-En els municipis turístics s'aplica el model anterior i a més es cedeix el 2,0454% dels impostos sobre hidrocarburs i tabac.