L'absentisme fa acte de presència
Enmig d'un procés de reforma de la negociació col·lectiva, la CEOE ha esgrimit les faltes d'assistència a la feina com un problema molt greu que representa un cost equivalent a l'1% del PIB, però el càlcul inclou vacances i baixes maternals. És un fenomen, carregat de prejudicis, que reclama l'acció conjunta de tots els agents
L'absentisme laboral es resisteix a passar desapercebut. En les darreres setmanes ha recuperat un protagonisme que la crisi i els efectes d'aquesta en el mercat laboral li havien pres. Les declaracions del president de la patronal espanyola CEOE, Joan Rosell, en què afirmava que l'absentisme laboral suposa un cost per a l'economia de 18.000 milions d'euros a tot l'Estat i en què assegurava que un milió de treballadors no acudeixen cada dia al seu lloc de treball –entre els quals n'hi ha 400.000 que són absentistes professionals– ha situat aquest fenomen en el centre de la diana.
No és casual que les afirmacions coincideixin en el temps amb la reforma de la negociació col·lectiva. Però aquest oportunisme no treu importància a un fenomen que és objecte de la denúncia permanent de les patronals, especialment les catalanes. Cal pensar que el nombre de dies que un treballador està de baixa té un cost compartit entre el mateix treballador, l'empresa així com els sistemes de salut i la Seguretat Social. Per tant, reduir el nombre de baixes és, al cap i a la fi, un objectiu que interessa a tothom.
Ara bé, l'absentisme laboral està carregat de prejudicis i de tòpics. Alguns són desmuntats pels experts i altres no, en un exercici que ajuda a entendre per què és un fenomen que desperta tantes passions.
TÒPIC NÚMERO 1
“Tot l'absentisme és frau”
La paraula absentisme porta una motxilla difícil de treure i és que s'identifica automàticament amb frau. Però no és necessàriament així. Quan Rosell xifrava el cost en 18.000 milions d'euros hi incloïa els generats per treballadors de baixa maternal o compensacions per hores extres i fins i tot vacances.
Segons la definició de l'Organització Mundial del Treball, absentisme és no anar a la feina, així, tan absentista és una persona que no acudeix a la feina de manera injustificada com la que ho fa perquè té un permís de maternitat, perquè està formant-se o perquè està malalta. Com explica el catedràtic de Salut Pública de la Universitat Pompeu Fabra, Fernando Benavides, un dels principals investigadors del tema, l'absentisme és un concepte molt general, que inclou a qui no acudeix al lloc del treball sigui per la causa que sigui, per això resulta erroni identificar-lo només amb un mal ús. Ara com ara, segons Benavides, d'aquesta absència només existeix informació contrastable quan es produeix per una incapacitat temporal, és a dir, quan un metge certifica que aquell treballador té un problema de salut que li impedeix anar al seu lloc de treball.
Per posar xifres que ajuden a desmuntar aquest tòpic, Benavides explica que de cada 100 casos de treballadors que estan de baixa i que se'ls cita a inspecció, només el 20% no tenen motius per continuar de baixa. Però, a més, molts d'aquests hi continuen per problemes de gestió i no per decisió del treballador.
Rafael Manzanera, el director de l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques (ICAM), un organisme únic a tot l'Estat que fa seguiment dels casos d'incapacitat temporal per malalties comunes, explica que en un any, en una empresa mitjana, tres quartes parts dels empleats no estan de baixa; de la quarta part restant, el 95% es posen malalts una vegada a l'any, un 3% dos cops i només un 2% més de dos a l'any. “Aquests que repeteixen són persones amb malalties greus o que pateixen estrès, però en aquest esquema el frau és marginal”, diu Manzanera.
En conclusió, les xifres no són tan alarmants com plantejava Rosell. Segons un estudi de la UPF, la despesa total per baixes de malaltia comuna -aquelles que no són accidents laborals- puja a tot l'Estat a 8.000 milions d'euros -100.000 menys que el càlcul del president de la CEOE-. A Catalunya la xifra ascendeix a 1.100 milions d'euros.
Ara bé, tot i que el percentatge de frau és més baix del que es podria pensar amb les xifres de la CEOE, el fet en sí és un problema existent i que es pot convertir en un escull difícil de superar especialment en pimes.
José Hallado, director de relacions laborals i polítiques socials de Pimec, explica que en organitzacions petites, només que hi hagi una persona que reiteradament en faci un mal ús, els efectes són més grans.
Marc Hernàndez, advocat del bufet Sagadoy Abogados, reconeix que són moltes les empreses que busquen i no troben eines legals per reduir els seus índexs d'absentisme laboral sense justificar.
L'únic estudi de la UE que s'ha fet amb dades comparables és un de dirigit per Benavides del 2006 que mostrava que, curiosament, els països del sud d'Europa estaven en la part de sota de dies de baixes.
TÒPIC NÚMERO 2
“El treballador és
el responsable”
A l'hora de buscar responsabilitats del mal ús de les baixes laborals sovint es tendeix a reduir-ho a la mala praxi del treballador. Però simplificar-ho a un únic responsable és no assumir que aquest és un fenomen polièdric.
La directora general de la Fundació Factor Humà, Anna Fornés, adverteix que tot i que en tota organització sempre es trobarà algun treballador que abusi, el cert és que existeixen molts més factors que intervenen en els índexs de l'absentisme, i que detectar-los és el primer pas per afrontar el problema.
‘PUSH' I ‘PULL'.
Els factors push es donen quan dins de l'organització empresarial es conjuguen unes circumstàncies que empenyen l'empleat cap a la baixa. Com per exemple, condicions de treball inadequades amb sobrecàrrega de feina i estrès. O d'altres elements més psicològics com el desequilibri entre contribucions i compensacions, és a dir, no es compleixen les promeses fetes. Fins i tot, hi ha polítiques empresarials que indirectament promouen l'absentisme i instauren la cultura de l'absentisme en el dia a dia.
En el segon bloc hi ha els factors pull, que des de fora de l'organització dificulten l'assistència al treball, com són aspectes personals o incapacitat per conciliar la vida personal i laboral. Tant per uns o per altres, tots els experts consultats confirmen que quan l'empresa no mira cap a l'altre costat i fa un exercici d'autoreflexió per reduir els efectes dels dos tipus de factors acaba tenint molt bons resultats.
Manel Plana, director de serveis mèdics i assistencials de MC Mutual, una de les mútues de treball que disposen d'una eina específica per ajudar les empreses a reduir els índexs de baixes, explica que del total d'organitzacions participants en el projecte, el 90% han millorat els seus indicadors per incapacitat temporal. L'equació sembla clara: “Les empreses que inverteixen en prevenció de l'absentisme milloren els seus indicadors, de la mateixa manera que la inversió en prevenció de riscos laborals fa que es redueixi la sinistralitat”, afegeix Plana.
Ara bé, també els serveis públics de salut com a prescriptors de les altes i baixes i l'atenció sanitària tenen part de la seva responsabilitat en aquest fenomen. No és estrany que el metge de capçalera cedeixi a la pressió d'un treballador que simula una malaltia que no té, però també és cert que cada cop més els facultatius reben més formació i eines per gestionar molt millor el complex món de l'absentisme.
Catalunya en aquest camp ha estat exemplar. Compta amb l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, un organisme únic a tot l'Estat que de manera coordinada supervisa les incapacitats temporals. A més, disposa d'un sistema integral de gestió que s'ha convertit en una arma potentíssima per a la planificació de les baixes i les altes i sobretot per facilitar la formació als facultatius. No és casual, doncs, que durant la primera baixa conjunta dels controladors aeris, el juliol del 2009, la secretaria d'Estat d'AviacióAaèria demanés, dia sí dia també, eines a l'ICAM per resoldre el conflicte. Però, a més a més, Catalunya també ha estat pionera en la cooperació entre sindicats, patronals i serveis mèdics per millorar la gestió de l'absentisme. Arran del primer acord estratègic, es va crear un grup de gestió que, tot i que no ha estat capaç de posar-se d'acord en quins supòsits determinen l'absentisme, sí que ha impulsat la creació d'eines que han fet que Catalunya, en el seu conjunt, hagi escalat a millors posicions en índex d'absentisme.
TÒPIC NÚMERO 3
“La crisi l'ha fet desaparèixer”
Com explica Fernando Benavides, amb la crisi s'aprecia una disminució en l'absentisme, la qual cosa dóna a entendre que hi ha d'altres elements que hi influeixen, però no l'ha fet desaparèixer. Segons un càlcul que fa l'ICAM en el qual registra els casos de baixa per cada cent treballadors, mostra que la incidència ha baixat del 33,5% (2007) al 33,2% (2009). En termes globals ha passat d'1.055.000 casos el 2009 a 950.000 el 2010. Situacions conjunturals a banda, l'absentisme no deixarà de tenir presència.
‘Telèfon calent' per combatre l'‘excusitis'
Les empreses que sospiten que un empleat seu està fent un ús abusiu de les baixes laborals tenen eines per parar-ho. L'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques disposa d'un telèfon d'assistència anomenat telèfon calent. Quan l'empresa comunica la incidència, en un màxim de quatre dies es realitza a l'empleat una inspecció mèdica per avaluar la seva baixa.
Segons l'informe de l'ICAM, el 10% de les avaluacions mèdiques que fa l'institut provenen de sol·licituds que han fet les empreses.
Per la seva banda, Dionís Oña, secretari general de salut laboral d'UGT, afegeix altres eines per controlar in situ el mal ús de les baixes laborals.“Poden fer servir el règim sancionador quan calgui i no intentar identificar tots els treballadors com un delinqüents per se”, diu.
Però una vegada identificat el mal ús, les accions per millorar els índexs d'absentisme en una organització han de ser més globals. Des de la Fundació Factor Humà, que fa anys que té una comissió de salut laboral per treballar el tema, asseguren que la clau és com es gestionen els recursos humans, de quina manera es treballa en la motivació de les persones i com s'organitza el temps d'una manera més racional.
La mateixa Pimec s'ha endinsat en una tasca pedagògica per ajudar l'empresa a caminar cap a aquesta direcció.
Quinze dies de mitjana
En un període màxim de 15 dies es resolen el 67% de les baixes laborals que es registren anualment a Catalunya. És a dir, la gran majoria dels casos de malaltia que impedeix anar a la feina tenen una durada de dues setmanes, i el 77% si es compta del primer al dia 30.
L'empresa és, doncs, la que assumeix la major part de les prestacions per incapacitat, ja que els primers quinze dies de baixa és l'organització empresarial la que respon al pagament de la prestació; a partir del dia 16, ho costeja la Seguretat Social.
Ara bé, del quart al vintè dia l'empleat amb incapacitat temporal només percep el 60% del sou de la base reguladora i a partir del vint-i-unè dia, el percentatge és del 75%.
Segons l'informe anual de l'ICAM, a les comarques que més incidència de baixes hi ha és al Vallès Oriental i al Baix Llobregat, que és justament on més població hi ha. A l'Alt Empordà i la Val d'Aran, on se'n registra menys.
