EDITORIAL
El fantasma de l'absentisme
El president de la patronal CEOE, Joan Rosell, fa una descripció exagerada del problema de l'absentisme laboral, reforçant en ple debat sobre la reforma de la negociació col·lectiva i la caiguda de la productivitat el tòpic que assalariat és sinònim de persona que només treballa quan no troba cap excusa per no presentar-se a la feina. No es pot dir que l'absentisme laboral té un cost econòmic de 18.000 milions d'euros sense especificar que això no és per escaqueig -reprotxable i que l'empresa pot perseguir legalment-, sinó perquè absentisme és no anar a treballar per moltes causes, la major part de les quals són a més de lícites justificades, com és estar de baixa per malaltia. Dir que cada dia hi ha 1.000.000 de treballadors a l'Estat espanyol que no van a la feina i que 400.000 d'aquests són professionals de l'absentisme és una lleugeresa que infla el tòpic que els metges donen les baixes com qui fa xurros a petició del treballador, quan les dades assenyalen que només el 25% de les sospitoses - les que revisen els inspectors- són injustificades.
El 67% de les baixes laborals que es registren a Catalunya no duren menys de quinze dies. Una altra dada sobre el suposat desastre que representa l'absentisme injustificat, que les mateixes empreses poden ajudar a reduir ja que entre les condicions que empenyen l'empleat cap a la baixa hi ha la sobrecàrrega de feina, l'incompliment de les promeses fetes o les dificultats per conciliar la vida laboral i la familiar.
Agències de ràting sota sospita
Des que la caiguda de Lehman Brothers va obrir la penosa travessa per la crisi financera, la tasca de les agències de qualificació creditícia, o ràting, ha estat sotmesa sovint al judici fiscalitzador. Segurament hi ha diverses causes que reforcen la poca simpatia pels analistes de risc. Uns diran que no són creïbles perquè responen a interessos particulars, altres perquè cal que hi hagi més competència o perquè són conscients que, després de cometre errors greus en les qualificacions, alguns alts directius d'aquests examinadors cobren més del doble que abans d'iniciar-se la crisi financera mundial.
Són realment imprescindibles aquests organismes de valoració de risc? Diversos experts asseguren que és bàsica la seva presència. Una altra cosa ben diferent és que caldria que hi hagués més competència i buscar la fórmula per a la creació d'una mena de control fiscalitzador, perquè el seu veredicte no tingui cap tipus de sospita. També és estrany que les tres agències més conegudes, Moody's, Standard & Poors i Fitch, tinguin la seu als EUA. Lògicament sembla que tingui més sentit que defensin les empreses i organismes d'aquell país que no les d'Europa o altres indrets. En temes tan delicats, el que cal, sobretot, és actuar amb sentit comú i transparència. No és normal que la cúpula directiva de Moody's guany el doble que el 2005. El seu president va cobrar 6,4 milions d'euros l'any passat.
