Focus

Catalunya fora de la UE?

Més del 70% de la producció agrària no depèn dels ajuts directes de la PAC

Si Catalunya i l'Estat espanyol no s'haguessin integrat a les comunitats europees, davant la situació actual d'estancament econòmic podrien aplicar polítiques d'estimulació de l'exportació i de la vinguda de turistes amb una devaluació de la pesseta, que va ser un clàssic abans de la integració a l'euro, i dificultar les importacions apujant aranzels fronterers (com van fer els Estats Units amb l'acer de la Xina quan va començar l'última recessió). Així mateix, les puges de tipus d'interès que prepara el Banc Central Europeu per por que pugi la inflació podrien ser no seguides pel Banc d'Espanya, que podria optar per l'alternativa de no tocar-los per no fer baixar més el consum. I els governs català i espanyol no estarien pressionats pels socis europeus per rebaixar a corre-cuita uns dèficits i uns deutes públics que són menors dels que tenen els Estats Units.

Es pot especular també que si la política monetària no hagués estat traspassada al BCE s'hauria pogut evitar la bombolla immobiliària apujant els tipus d'interès, però això és pura teoria, perquè és molt suposar que el Banc d'Espanya no hauria seguit la política general de tipus propers a zero que els bancs centrals d'arreu del món van pactar després de l'11 de setembre del 2011. De la mateixa manera, és impensable que un Estat espanyol amb política econòmica independent hagués pogut aguantar les envestides contra el deute públic de les quals no s'ha lliurat tot i estar a la UE.

Els sindicats, que han estat molt crítics amb la política que els estats de la UE han seguit en aquesta crisi d'anar a remolc dels mercats financers, tenen clar que no poden culpar l'euro del que està passant i que sense ell estaríem pitjor. “El problema rau en el fet que en comptes d'invertir en educació, en recerca, en tecnologia, en lloc de fer més competitiva i donar més valor afegit a la nostra indústria i a la nostra societat, vam permetre que el crèdit es desboqués i acabés alimentant una bombolla financera de dimensions nefastes”, explica el secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego. El secretari general de la UGT catalana, Josep Maria Álvarez, afirma per la seva banda que ara “el BCE és un llastre per a nosaltres perquè aplica la política monetària que convé als estats més forts”, però també té clar que “no és el mateix patir la crisi actual junts amb la UE que haver-ho de fer sols”.

Joaquim Llimona, de Pimec, no vol ni pensar com estaria Espanya si haguéssim viscut la crisi fora de la UE i fora de l'euro, i treu números per fer notar que el context actual no ens ha de fer perdre de vista que “durant 20 anys el saldo net del que ha rebut Espanya de la UE ha representat un 1% del PIB, i això ha permès al nostre país un creixement sostingut i apropar-nos a la mitjana europea. La conjuntura actual, que és molt complicada, no ens ha de fer oblidar els beneficis”.

PLUJA DE MILIONS.

I és que tot i que en el cas improbable que l'Estat espanyol no hagués entrat en el mercat comú i hagués mantingut des de fora unes polítiques econòmiques com les que ha aplicat sent a dins, seria impossible que ara estiguéssim millor per una raó molt senzilla: no hauríem disposat dels recursos econòmics del pressupost comú. Des de l'any 1989 fins al 2006, Catalunya va rebre ajuts per un import de 8.640 milions d'euros, provinents del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (Feder), del Fons de Cohesió i del Fons Social Europeu (FSE). Entre els projectes que es van desenvolupar en aquell període amb cofinançament de fons europeus hi ha la línia de tren d'alta velocitat, la construcció del nou recinte firal de Gran Via i les dessaladores del Prat de Llobregat i Tordera. En els programes actualment vigents, del 2007 al 2013, hi ha consignats 1.372 milions d'euros per a projectes com ara la construcció de l'Hospital Transfronterer de la Cerdanya i la rehabilitació de l'Hospital de Sant Pau.

L'impacte d'aquests recursos en l'economia catalana és important: els 5.139,8 milions d'euros que Catalunya va rebre en el període 2000-2005, una mitjana de 734,3 milions anuals, equivalen al 0,8% del PIB català, i els diners provinents del Fons de Cohesió i del Feder van representar durant aquell període l'11,8% de la inversió pressupostada per l'Estat i per la Generalitat.

A la milionada d'aquests fons s'hi han d'afegir els diners procedents de la política agrària comuna (PAC), que durant molts anys ha captat més de la meitat dels pressupostos de la UE. Però la dependència del sector agrari català de les subvencions s'ha de matisar, ja que quan es va fer la integració plena, l'any 1993, la PAC havia estat reformada en el sentit de ser menys intervencionista, encarant-se cap als ajuts directes i abandonant el proteccionisme de frontera i el manteniment de preus mínims.

La reforma no va trigar a tenir efectes en la renda agrària: mentre que el 1985 les subvencions només representaven un 2,1%, no han parat d'augmentar, fins al 30,4% que l'any passat van representar els 6.851,9 milions d'euros que va rebre el sector a l'Estat espanyol. Aquest augment no significa que la nostra agricultura sigui dependent dels ajuts de la PAC, ja que la major part de la producció es fa en sectors que no tenen ajuts directes i estan regulats per unes organitzacions comunes de mercats totalment liberalitzades. Més d'un 70% de la producció final agrària (PFA) catalana no rep ajuts directes i opera lliurement en el mercat, com és el cas del sector porcí, els ous i l'aviram. D'altra banda, els sectors de cereals, llet, boví, oli i farratges no superen el 20% de la PFA catalana, mentre que l'any 2005 concentraven més del 63% dels ajuts del Feoga-Garantia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.