L'economia de l'esport, de models febles i poc subjectes a estratègies de racionalització, està passant molt mal tràngol amb aquesta crisi, que de forma recurrent ens està informant de clubs que entren en un daltabaix econòmic arreu del territori, a l'esport d'estructura professional i entre els amateurs. La bonificació fiscal del patrocini i la visibilitat mediàtica són les solucions per oferir més coixí a l'empresa esportiva.

Futbol, bàsquet, handbol, voleibol, waterpolo, hoquei... En qualsevol disciplina hi trobem els ressons d'una crisi de doble profunditat. Com assenyala el secretari general de l'Esport de la Generalitat, Ivan Tibau, “en els darrers anys hem pogut constatar que els clubs havien viscut amb una excessiva alegria econòmica, el nivell dels costos dels clubs s'havia elevat de forma forassenyada, confiats en el patrocini, també alt, d'empreses de sectors puixants, com ara la construcció, que ara ha fallat”. Com relata, “els clubs s'han endeutat tant que han perdut capacitat per eixugar deute, i molts han caigut en situacions de bloqueig, en què alguns no poden reforçar els equips amb nous fitxatges i d'altres no poden pagar sous”. Segons les estimacions de la secretaria general d'Esports, en l'esport territorial de divisions inferiors, un 80% dels pressupostos descansava sobre el patrocini empresarial i un 20% eren aportacions de l'administració. Aquests patrocinis “en molts casos estaven formalitzats en convenis de quatre anys, que de sobte s'han interromput, i així se n'ha anat en orris qualsevol intent de planificació”. Estem parlant, com assenyala Tibau, “d'entitats petites que no poden generar gaires ingressos estrictament com a club i es mantenien amb els ajuts dels empresaris de la zona”. El govern de la Generalitat està treballant perquè la nova llei de patrocini i mecenatge, ara en fase d'esborrany, inclogui importants deduccions fiscals per a les aportacions als pressupostos de clubs esportius. Una altra via de redreçament és oferir més ressonància mediàtica a l'esport del territori i a les disciplines mediàtiques. Com diu Tibau, “el canal Esport3 de TV3 i tot el ventall digital poden ajudar a fer més visibles la competició regional i l'esport minoritari, i així atreure inversió publicitària”. Com conclou Tibau, “el model de la subvenció ha de passar a la història.”

En el cas de l'esport professional, la crisi només ha fet que evidenciar que el model de societat anònima esportiva (SAE) que va implantar la llei de l'esport als anys noranta, al capdavall no ha estat el bon model que es pensava. Com estima José María Gay de Liébana, professor d'economia financera i comptabilitat de la Universitat de Barcelona (UB) i bon coneixedor de l'estructura empresarial del món de l'esport, “tot i que amb la SAE es volia donar més pes a la responsabilitat del gestor, el cert és que la pluja de concursos de creditors demostra que no ha estat així, i a més s'han adulterat els valors de l'esport, perquè el soci no pot exercir un control democràtic sobre el gestor com a les societats sense ànim de lucre”. Al seu parer, per damunt de les lligues professionals o associacions de clubs, “hi hauria d'haver alguna mena d'ens, com ara el Consell Superior de l'Esport, però amb més atribucions, que pogués fer un control econòmic de la gestió”.

El bàsquet, amb mitja lliga ACB en concurs de creditors, ha notat com pocs esports la forta ventada de la crisi. L'associació que aplega els clubs no ha aconseguit patrocinis prou sucosos; no s'han establert sostres salarials perquè als clubs més poderosos no els convé, i l'eurolliga, que atorga quatre places fixes a cada lliga d'estat, desincentiva la inversió de patrocinadors a clubs que no han estat elegits. En el món del bàsquet professional, el patrocini oscil·la entre 300.000 euros i un milió, i és una aportació decisiva per garantir la viabilitat del club, atès que darrerament la televisió ha perdut l'estima que va tenir en el passat per aquest esport, i cada club no pot comptar amb més de 300.000 euros per aquesta via.

Jordi Villacampa, president de l'històric Joventut de Badalona, que ha de trobar un pla de viabilitat per eixugar un deute de 15 milions d'euros, alerta sobre un model de competició en què “uns quants clubs molt poderosos, vinculats a un germà gran futbolístic o a una entitat financera, poden pressupostar molt més del que ingressen, cosa que no passa amb la majoria de competidors. Estan fora del mercat”. Certament, no és el mateix tenir 30 milions per fitxar, com el Barça i el Madrid, tot i tenir només 4 milions d'ingressos, que ajustar un pressupost de 8, amb aquests 4 milions en caixa.

Villacampa creu que per obtenir un model econòmic més sòlid cal fer un esforç terrible per atreure abonats als pavellons -6.700 en té el Joventut-, aconseguir més identificació dels jugadors amb l'entitat, perquè s'hi estiguin més temps, i potenciar la pedrera, sense establir quotes, cosa que afavoriria la inflació. Tanmateix, el que considera fonamental per a l'esdevenidor immediat que millori considerablement l'aportació en drets de televisió, bo i mostrant una fe real en aquest esport: “Cal que l'operador de televisió potenciï realment el bàsquet, amb programes especialitzats, a més de les retransmissions, que facin incrementar l'audiència i així atreure més aportació econòmica per la via publicitària”.

En el món de l'handbol, un altre històric, el CB Granollers té una tasca semblant a la del Joventut, és a dir, ser una gran escola formativa de persones, amb un gran pes social a l'entorn. Però, és clar, això requereix un pressupost, com bé sap José Luis Caña, president d'una entitat que, com altres de la lliga Asobal, ha tingut problemes per pagar els sous dels jugadors professionals: “És complicat arribar a un equilibri pressupostari quan has de mantenir una escola formativa, l'equip de promeses i el professional”. Al seu parer, cal reinventar els clubs esportius, i posa com a exemple: “Si fas una feina formativa, el seu cost l'haurien d'assumir els pares, en entendre que els ofereixes una escola de qualitat”. Com el Joventut, el Granollers ajusta el pressupost de la plantilla professional (900.000 euros) amb jugadors de la pedrera, per intentar ser competitiu en una competició, la lliga Asobal, esbiaixada per la potència que exhibeixen el FC Barcelona i el Ciudad Real, amb pressupostos de 8 milions. A banda dels patrocinadors, que en aquest esport poden contribuir amb una mitjana de 200.000 a 600.000 euros, o l'administració, que pot ajudar amb un 10% del pressupost, el mannà dels drets de televisió torna a ser essencial: “L'Asobal malda per cercar espais televisius, perquè el nostre esport guanyi quota de mercat en l'espai mediàtic i vinguin nous patrocinadors”. El club també ha assajat, per trobar nous ingressos, la creació d'un club d'empreses, per convertir el seu pavelló també en un centre de negocis. Si hi ha un club que ha exemplificat al nostre futbol territorial la feblesa de l'economia de l'esport, aquest ha estat la UE Lleida, ara refundat com a Lleida Esportiu, semblantment al que ha passat amb l'antic CE Mataró, al qual els deutes el van dur a la desaparició i que fa pocs dies ha renascut com l'au fènix amb el nom de FC Mataró. L'administrador concursal del club, Àngel Miró, en el dolorós procés del concurs ha pogut comprovar com “quan l'entitat va pujar a primera i es va convertir en SAE, es va encarir la gestió, quan es va estirar més el braç que la màniga”. Pensa que el daltabaix, amb uns deutes de 40 milions, no han estat causats perquè la crisi hagi foragitat patrocinadors, sinó pel fet, entre altres coses, de pagar els jugadors amb massa generositat, amb sous de fins a 5.000 euros mensuals. La seva experiència li ha ensenyat, d'una banda, que “un club ha de fer més gestió de socis i aficionats, cercant col·lectius com ara jubilats i escolars, o cercar amb el màrqueting més identificació amb el club, per vendre més samarretes”. Té clar que el model esportiu dels clubs catalans no és l'òptim, i caldria “anar al dels EUA, en què la gestió del club esportiu es lliura als grups d'elit empresarials”.

El CE Sabadell espera la pròxima temporada amb la il·lusió de pujar a segona divisió. El seu tresorer, Francesc Font, sap que cal partir de premisses, com ara: “Els ingressos poden ser volàtils, ja que un patrocinador pot desaparèixer, i cal tenir cura amb els sous de la plantilla, entre el 70 i el 80% del pressupost d'un club, una partida que sempre es desvia”. Un dels secrets que han dut el Sabadell a la segona divisió del futbol estatal és el seu rigor –“Fa cinc anys que complim els deures, pagant el deute”– i el seu pragmatisme –“Hem descartat fitxatges si no es podia garantir que el jugador cobrés, cosa que altres no fan”–. Font creu que hi ha hagut una disbauxa general: “Clubs que no poden pagar atreuen igualment jugadors amb fitxa alta, ja que saben que acabaran cobrant de l'Estat, via l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE)”. Font té molt clar que caldria “una regulació superior per als clubs, que un tribunal tuteli per norma el compliment escrupolós dels seus pressupostos”. Si hem d'avançar cap a models de gestió que realment es mantinguin sòlids en el temps, és necessari que “els clubs funcionin amb els recursos propis generats, el seu capital social, aprimin els pressupostos tant com puguin i facin valdre drets de retransmissió, no només de televisió, sinó també de ràdio”.