Pel sender dels bons
En vista de la dificultat d'assolir crèdit bancari, la pime també té l'oportunitat d'emetre bons per aconseguir diners. A la Unió Europea només el 50% del finançament de les empreses és d'arrel bancària
la seva emissió
El crèdit bancari esdevindrà un autèntic luxe els anys vinents, i és que no només la crisi determina que les entitats financeres hagin de restringir-lo, dins d'aquest procés de despalanquejament de la banca que arrossega 700.000 milions d'euros, sinó que també les noves regles del joc que introdueix Basilea III determinen que “la part de diners que es destinarà a préstec serà menor, d'una banda, i que la part de diners que cal proveir serà superior, de l'altra”, com assenyala Jesús Muela, subdirector de GVC Gaesco. És clar, doncs, que “durant els anys que s'acosten, els bancs no prestaran, sinó que més aviat es dedicaran a recuperar els diners que han prestat”.
Potser serà aquesta la millor avinentesa perquè la pime catalana s'homologui a Europa, on només el 50% del finançament de l'empresa prové del préstec bancari, mentre que a Catalunya i Espanya suposa un 80%. De fet, tant en les economies de la UE com les dels Estats Units, el finançament a través dels bons corporatius té unes dimensions superiors a les d'origen bancari.
al bell mig.
Dins dels bons hi ha un seguit d'opcions per a l'empresari, com ara les accions preferents, que ofereixen més rendiment; el deute subordinat i el deute sènior sense garantia real. Si ara anéssim al mercat a la recerca d'exemples, hi hauria aquesta jerarquia: cèdules hipotecàries del Banc Santander al 3,75%; deute sènior de la mateixa entitat, a 3,63%; deute subordinat, a 6,22%, i accions preferents, aquest cop del BBVA, al 7,68%.
Abans de prendre la transcendental decisió d'optar pels bons corporatius per guanyar musculatura financera, l'empresari ha de tenir en compte que “hi hagi un mercat secundari, és a dir, que es venguin i comprin títols, abans que aquests arribin als seus venciments”, assenyala Muela, que insisteix que “el fet que hi hagi liquiditat en aquest mercat és fonamental per a qui fa l'emissió i per a qui la vol subscriure, que també ha de tenir molt clar quin tipus vol demanar”.
Si haguéssim de cercar raons per justificar l'elecció de la via dels bons corporatius, els seus avantatges, caldria remarcar en primer lloc que “s'acut directament a les fonts de finançament, els petits inversors que es fan subscriptors de bons, i d'aquesta manera no hi ha la intermediació del banc”, com diu Muela. El fet que hi hagi un gran conjunt de prestadors amb paquets menors, fa que a l'empresa li suposi pagar un tipus inferior al que hauria de pagar al banc. Aquest preu més barat també es beneficia del fet que hi hagi liquiditat al mercat.
A la societat que vol emetre bons se li exigirien un seguit de requisits, com ara la transparència comptable, un ràting creditici i que l'emissió tingui un volum mínim.
En contra d'alguns prejudicis, l'emissió de bons també pot ser cosa d'una pime. Tenim el cas representatiu i alliçonador de la xarxa de gimnasos DiR, que ha realitzat una emissió de bons de 2,5 milions d'euros, a mil euros el bo, a un tipus del 6,45% a quatre anys. La iniciativa ha reeixit, “gràcies a la bona imatge de marca de la companyia i l'accés directe als inversors minoristes, que són els mateixos usuaris de les instal·lacions, els quals han pogut tastar el negoci i afermar una sensació de seguretat al voltant de la seva inversió”, segons estima el subdirector de GVC Gaesco. A més, es tracta d'una companyia financerament creïble, que ha complert escrupolosament amb les seves obligacions de pagament, i que ha deixat ben clar davant els potencials nous accionistes que capta diner nou per finançar el creixement, i no pas per repagar deute. Així mateix, l'inversor sap que l'empresa tindrà un flux de caixa estable.
El cas de DiR ens revela que “la grandària no és l'únic que compta per finançar-se a través dels bons, i una companyia de 20 milions de facturació, una raonable relació entre deute i Ebitda s'hi pot abocar sense problemes, si a més disposa, com és aquest cas, d'una xarxa d'accés immediat, els gimnasos, a l'inversor”. Els experts consideren que fins i tot una empresa d'un volum inferior de negoci, d'uns 4 milions d'euros, perfectament podria abocar-se a obrir una emissió de bons per un import de dos milions, això sí, “cal que tingui un col·lectiu d'inversors ben localitzat i una xarxa per fer la distribució de bons”, com diu Muela. Val a dir que quan l'emissió és superior als 2,5 milions d'euros, intervé el regular, la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), que ha d'aprovar el ràting i els comptes auditats. Quan l'emissió és per un import inferior, la documentació que ha d'aportar l'empresa a una entitat comercialitzadora és superior, ja que aquí ja no apareix la figura del regulador.
comparar.
El clima d'incertesa actual fa que sigui difícil fer previsions sobre com reaccionarà l'economia per tornar als camins del redreçament, però Muela gosa predir que en els temps que vénen “el procés de despalanquejament general que estem vivint obligarà empreses petites i mitjanes a afrontar processos de fusió si volen moure's en un entorn més exigent, i aquí podrem preveure que l'emissió de bons es faci servir per comprar una altra empresa i també com a conseqüència d'una fusió, per tirar endavant l'expansió de la nova empresa”.
Només una de cada quatre pimes demana crèdit
La pime té cada vegada més clar que aconseguir que un banc li concedeixi crèdit és gairebé una quimera. Els estudis del Consell Superior de Cambres informen que poc més de dos terços han fet l'intent de demanar un crèdit a una entitat financera, en el segon trimestre del 2001, mentre que fa dos anys, en aquest mateix període, aquest percentatge s'elevava al 81%. En contrapartida, creixen altres vies de finançament, com ara el capital risc, els bussines angels i les societats de garantia recíproca. Val a dir que, entre les pimes que van a demanar crèdit al banc, només un 26,8% ho fan per demanar suport als seus plans d'expansió, mentre que la resta cerquen liquiditat. Segons preveu la Cambra de Comerç de Barcelona, entre el 2011 i el 2013, un 60% de pimes necessitarà crèdit per mantenir el negoci, no pas per créixer.