Opinió

Reforma constitucional o inhabilitació política?

La res­saca de la reforma cons­ti­tu­ci­o­nal i els esde­ve­ni­ments poste­ri­ors ens per­me­ten posar algu­nes coses en clar d'un procés pre­ci­pi­tat i infructuós que amenaça de des­truir el tan elo­giat con­sens cons­ti­tu­ci­o­nal.

El pre­si­dent Zapa­tero, en un dar­rer esforç per ser recor­dat com el refor­mista que va con­so­li­dar les bases per a la recu­pe­ració, ha deci­dit mos­trar obediència al dik­tat euro­peu. Té cap altra sor­tida? Només les con­di­ci­ons impo­sa­des per Ale­ma­nya i el BCE poden expli­car la urgència i pre­ci­pi­tació de la reforma. Tan­ma­teix, els prin­ci­pals actors de la mani­o­bra política han insis­tit a diri­gir l'atenció a la neces­si­tat de cal­mar els mer­cats finan­cers. Segur? És estrany tran­quil·lit­zar els mer­cats finan­cers amb una mesura que no entrarà en vigor fins a l'any 2020, quan aquests es rebre­guen diària­ment amb qual­se­vol rumor o espe­cu­lació sobre les expec­ta­ti­ves econòmiques de curt ter­mini. De fet, hem vist com els mer­cats han ento­mat la reforma amb total indi­ferència i amb cai­gu­des en l'Íbex en la mateixa línia del que hem anat obser­vant durant l'agost.

Si no es trac­tava de cal­mar els mer­cats, qui era l'autèntic des­ti­na­tari d'una mani­o­bra tan des­es­pe­rada? En pri­mer lloc, el BCE, que ha deci­dit com­prar deute espa­nyol a llarg ter­mini i que, per tant, neces­sita garan­tir l'ope­ració davant dels ulls crítics de molts fun­ci­o­na­ris i diri­gents euro­peus que veuen amb des­con­fiança aquesta inter­venció. Per una altra banda, una Angela Merkel que té cada dia més pro­ble­mes per convèncer els ale­manys de la neces­si­tat de posar fre als pro­ble­mes econòmics del sud. Els mals resul­tats elec­to­rals del par­tit de la can­ce­llera fan cada cop més neces­sari ofe­rir sacri­fi­cis d'un sud posat en cin­tura.

És per aquests motius que el dik­tat euro­peu, que manté l'eco­no­mia inter­vin­guda des del maig del 2010, ha deci­dit ara inter­ve­nir també la política. La reforma inha­bi­lita els irres­pon­sa­bles espa­nyols per al dis­seny de la política fis­cal. I la des­con­fiança que implica l'exigència de l'equi­li­bri pres­su­pos­tari per la via cons­ti­tu­ci­o­nal també inclou el PP. No seria neces­sari si Europa confiés en la gestió del més que pro­ba­ble govern de Mari­ano Rajoy. En defi­ni­tiva, la reforma deixa el Regne d'Espa­nya sense política econòmica: sense sobi­ra­nia monetària i amb el braç de la política fis­cal lli­gat a l'esquena. De veri­tat això no mereix una con­sulta popu­lar? De veri­tat pot pac­tar-se sense els par­tits que poden garan­tir l'esta­bi­li­tat política en absència de majo­ries abso­lu­tes?

Aquesta reforma exprés, però, deixa al des­co­bert que la sagrada carta magna, por­ta­dora de totes les bon­dats amb què ha estat beneïda Espa­nya en les dar­re­res tres dècades, podia ser modi­fi­cada amb lleu­ge­resa. Això té els seus avan­tat­ges. Aviat escol­ta­rem que el pacte fis­cal és incons­ti­tu­ci­o­nal..., però difícil­ment es podrà defen­sar la invul­ne­ra­bi­li­tat del pacte del 78. Aviat escol­ta­rem que la diferència entre l'una i l'altra és la urgència i super­vivència econòmica d'Espa­nya..., ja que per a Cata­lu­nya el pacte fis­cal també és urgent i neces­sari per a la seva super­vivència. A més a més, com deia Heri­bert Bar­rera, tenim pressa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.