Jo diferenciaria entre emprenedor i autoocupat. Un emprenedor és aquella persona que té una idea de negoci, una voluntat i uns recursos per fer-la realitat d'una manera sostinguda en el temps. No és, per tant, un rampell d'un dia sinó que és una persona que amb els seus valors de constància, creativitat, rigor, mètode i autoconfiança creu que allò que ha pensat pot ser acceptat pel mercat i té confiança per executar-ho. L'autoocupat és conseqüència d'aquest atur tan descomunal que tenim, que fa que la gent, farta de no trobar sortida laboral, caigui en el parany de muntar un negoci.

Sí, perquè comporta un risc massa elevat. L'autoocupat compromet els seus recursos i el seu temps a engegar un projecte que de forma natural no hauria fet. I, com que ho fa mogut per la necessitat, minimitza el risc de pèrdua i capitalitza molt poc la seva empresa. Així acaben sortint empreses de servei unipersonals muntades gairebé als domicilis particulars, sense recursos per dedicar ni a una trista campanya de comunicació. Negocis tan dèbils i empesos per la necessitat de guanyar-se el pa, hi ha moltes possibilitats que no se'n surtin. Alguns ho aconseguiran i començaran a agafar el gust a l'emprenedoria, però no podem pensar que com que hi ha crisi és fàcil produir emprenedors. La generació d'emprenedors té la seva pròpia dinàmica de creació. Intentar forçar la màquina i instar que una persona que no té aquest neguit ho faci, provoca una frustració brutal.

Crec que sí. Hi ha emprenedors amb fusta que deambulen pel mercat, perquè tenen empreses de recent creació, a la recerca de recursos financers, que necessiten management i coneixements comercials. Segurament poden ser bones llavors i regant-los potser es convertirien en arbres. L'error és intentar sembrar una llavor que no té la voluntat ni les aptituds per ser arbre i ni tan sols per ser planta. Aleshores, adobar el terreny no serveix. Em sembla una idea política feliç, la de generar autoocupació, però malauradament no té sentit.

Per muntar una empresa calen cèntims i des del meu punt de vista han de sortir de l'emprenedor mateix, perquè tindrà més capacitat combativa si el que es juga són els seus quartos. Posar-hi cèntims del banc, que també et demanarà avals, al final significa que estàs al cap del carrer havent-los pagat més cars. I si al principi et costa i en tens pocs, has de demanar-los en el teu entorn: als pares, als amics, als coneguts o als parents, i que la suma pugui fer una empresa mínimament capitalitzada, que és el que no tenim.

Les idees se sobrevaloren molt al nostre mercat. Ningú no dóna cèntims per una idea, sinó per una brillant execució d'una idea encara que sigui mediocre. Cal una mica més de reflexió en el dia a dia, cal pensar més en el mitjà termini, cal aixecar el cap, i cal defugir dels models de l'èxit ràpid amb què alguns mitjans ens bombardegen.