L'equació és clara, com més vens més guanyes i, per tant, a la indústria farmacèutica les estratègies comercials per augmentar la prescripció de fàrmacs són una realitat. La pràctica no és exclusiva d'aquest sector ni hauria de ser tampoc exclusiva de les farmacèutiques ubicades a l'Estat espanyol però, com explica Ricard Meneu, aquest fenomen té un contingut històric que ha ajudat a situar-nos entre els principals consumidors de medicaments del món. La qüestió és que a l'Estat espanyol tradicionalment els preus dels medicaments han estat dels més baixos. De fet, un informe de l'OCDE revela que el preu final del fàrmac és aquí el 77% de la mitjana, al mateix nivell que països com ara Polònia, Turquia i Eslovàquia. Així que, segons Meneu, aquest desajust s'ha compensat amb l'esforç mercadotècnic de la indústria farmacèutica per poder augmentar les quantitats venudes.

Tot i que segons els experts les compensacions a metges fa temps que no són el gran motor de difusió, la indústria ha creat una xarxa de congressos i cursos de formació ben engreixats amb la finalitat de donar a conèixer el seu producte i animar els metges a la seva prescripció.

Salvador Peiró, membre del Centre de Recerca d'Economia de la Salut (CRES) de la UPF, en un article publicat a Diario Médico considerava que el problema de la despesa farmacèutica és una de les conseqüències dels problemes de prescripció, més que la seva causa.

El prescriptor, sabedor que el pacient no ha d'abonar el cost total del medicament i que amb un baix risc posa remei, acaba pecant d'insensible en la quantitat de receptes prescrites.

D'altra banda, Rafael Borràs explica que, a aquesta falta de consciència, s'hi suma la pressió assistencial dels pacients perquè els receptin medicaments. “La cultura de la immediatesa genera la necessitat d'una cura immediata i, per tant, incrementa la prescripció de medicaments; a més, com que el pacient paga molt poc, ni el metge ni el pacient se'n senten dissuadits”, diu Borràs, que afegeix que, per si no fos suficient, a l'Estat espanyol hi ha un incompliment terapèutic del 50%. “La qual cosa obliga a repetir tractaments i comporta més assistència als CAP i a urgències i, per tant, més despesa.”

Com explica Borràs, alguns dels sistemes que estan ajudant a combatre aquesta desídia són la recepta electrònica i el seguiment des de l'oficina de farmàcia. Les eines, però, no estan implantades a tot arreu i el seu impacte encara no és considerable.

Vicente Ortún considera que l'absència de polítiques de control de les administracions en la quantitat de prescripcions és un dels principals motius de l'elevat consum de fàrmacs a l'Estat: “Qui ho ha de controlar no està fent la seva feina.” Ara com ara, la factura farmacèutica respecte al conjunt del pressupost sanitari a tot l'Estat és d'un 30%, a Catalunya el darrer pressupost se situava en un 15,50%. Tot i que la despesa farmacèutica ha baixat, a causa de, principalment, la disminució de preus, hi segueix havent una tendència a l'alça en les quantitats receptades (mireu el gràfic de la pàgina anterior). Tots els experts coincideixen que els reguladors i gestors sanitaris tenen gran part de responsabilitat en aquesta progressió. Ricard Meneu recorda que totes les polítiques de contenció de la despesa farmacèutica en les darreres dues dècades s'han centrat a retallar els preus i molt poques, per no dir cap, han focalitzat el seu objectiu a controlar les quantitats.

La pràctica gratuïtat dels fàrmacs treu consciència al pacient del seu cost i sovint en fa abús amb la compra d'un producte que acaba a les escombraries. Ara com ara el copagament farmacèutic agregat és del 5% de la factura farmacèutica total. En els últims deu anys ha passat de l'11% a practicament la meitat. La raó és que a mesura que ha anat augmentant l'esperança de vida s'ha anat ampliant la franja de pensionistes –a qui es finança el 100% dels fàrmacs– i també de malalts crònics, que només paguen el 10% del cost del medicament, amb el màxim de 26,4 euros. Eduard Portella, director d'Antares Consulting, en unes jornades sobre les mesures necessàries per garantir la sostenibilitat del sistema de salut, lamentava que no hi hagi cap política de control que vetlli pel consum de fàrmacs dels pensionistes, perquè cap d'ells utilitzi medicaments que no els corresponen.

Rafael Borràs afegeix que hi ha altres motius més conjunturals, com ara l'augment de les llistes d'espera per a les intervencions quirúrgiques, que també contribueixen a perllongar els tractaments farmacològics, especialment els prescrits contra el dolor, i que representen, doncs, un suma en les quantitats de medicaments receptats.

I tot això sense acabar de ser conscients del problema de salut que comporta l'excés de consum de medicaments. La càrrega de la malaltia associada a l'ús i a l'abús de medicaments queda només a darrere de les malalties cardiovasculars i el càncer. Hi ha quantificats pràcticament dinou milions d'efectes adversos de medicaments.