Codorniu és l'empresa més antiga de Catalunya i d'Espanya i la dissetena més veterana del món. Des de l'any 1551 el negoci ha passat de pares a fills de la família Raventós fins a la generació número 17, que és l'actual. Després d'un procés de creixement i d'internacionalització que ha significat disposar de deu cellers, alguns a l'Argentina i Califòrnia, la companyia enceta el 2006 una transformació de l'organització per adaptar-la a la nova realitat. La direcció de la casa es professionalitza i entre els nous objectius hi ha la integració d'una gestió molt autònoma de cada celler i l'aposta per l'eficiència davant unes formes de treballar tradicionals. La revolució cultural que es va autoimposar Codorniu requeria la implicació de tota la plantilla. “Havíem d'evolucionar d'un model organitzatiu vertical a un de transversal i del treball individual al treball en equip”, explica Clotilde Tesón, directora de recursos humans de la multinacional, que el 27 de setembre passat va participar en unes jornades organitzades per Aedipe Catalunya (Associació Espanyola de Direcció i Desenvolupament de Persones).

Arran de tot aquell procés de reflexió, el 2008 es convoquen unes jornades de direcció per presentar el que havia de ser el nou patró de lideratge de Cordorniu. I per reforçar la teoria, Tesón recorre a una altra de les grans tradicions de la terra juntament amb el vi: els castells.

Entra en escena Team Towers, una firma que des de l'any 2004 treballa per acostar al món de l'empresa valors i competències de les colles castelleres, com ara el compromís, la confiança, la concentració, la comunicació i la complementarietat. Ho fan convidant els assistents a les jornades a transformar-se en una colla castellera, és a dir, en components d'una organització que té la missió de carregar i descarregar una estructura humana amb èxit. És un gran treball en equip en el qual tothom té un paper important però ningú no és imprescindible, en el qual uns formen part de la base (pinya) i altres de la torre (tronc) però no hi ha estrelles, en el qual tothom celebra i comparteix l'èxit i en el qual estan perfectament alineats els resultats amb l'emoció i la motivació del personal.

Jordi López Daltell, soci de Team Towers i autor del llibre Fer pinya, va descobrir el potencial del cosmos casteller per al món dels recursos humans mentre treballava en un departament de personal d'una multinacional. En una trobada amb directius de tot el món va organitzar una diada castellera i els resultats el van animar a aprofundir encara més. “Vaig intuir que la colla era un pou de saviesa sense fons”, explica Daltell. L'única forma de comprovar-ho era convivint amb una colla i parlant amb els seus membres. “Vaig descobrir coses de les quals ni ells eren conscients”, apunta. Entre aquestes coses, va observar amb sorpresa que la rivalitat entre les colles del país no impedia la col·laboració. Fer una torre de nou amb folre i manilles pot significar haver de mobilitzar unes set-centes persones. Quan no n'hi ha prou amb els membres de la colla no és estrany que se n'hi afegeixin d'una altra. “És això possible en el món de l'empresa?”, es pregunta el soci de Team Towers. Li va sobtar també l'enfocament que aquestes organitzacions feien de les caigudes. Les colles assagen tot l'any i no porten un castell a la plaça fins que no estan segures que el podran carregar i descarregar. “Si, tot i això, la construcció s'ensorra, t'aixeques i aprens”, explica Daltell. És més, els mig èxits també se celebren.

En aquesta qüestió és molt important la figura del cap de colla, que ha de conèixer els membres i saber què poden donar de si. En aquest sentit, la seva funció és saber trobar el punt just de l'equilibri entre l'oportunitat d'emprendre nous reptes i la capacitat real de la colla d'assumir-los. David Miret, cap dels Castellers de Vilafranca, confessa que sovint les generacions joves voldrien anar més enllà, mentre que els més veterans frenen aquest ímpetu i hi posen seny.