Una campanya electoral porta en si promeses. Moltes impossibles i unes poques viables. Escolto els polítics. Amb més o menys contundència, tots afirmen que és vital donar suport als emprenedors ja que assumeixen que la reactivació econòmica comporta la generació de més empreses. L'oferiment del portaveu del Partit Popular de crear tres milions d'ocupacions, via la generació d'un milió de noves empreses, és l'anècdota que millor il·lustra que en el joc de la política importa menys la tècnica i el coneixement que l'oferiment i la promesa.

Què sabem sobre emprenedoria i desenvolupament econòmic? Els emprenedors juguen un rol central en el desenvolupament econòmic d'un país. L'emprenedoria està lligada a la creació de riquesa, la generació d'ocupació i l'increment de la innovació. Però no tota l'emprenedoria genera riquesa i ocupació de la mateixa manera. Els polítics haurien de saber que ser emprenedor és un mindset. És a dir, no depèn de la quantitat de polítiques que donin suport a la generació de noves empreses, sinó que està relacionat amb motivacions i valors personals com l'autodirecció, el desig d'assoliment i reconeixement i la recerca d'independència. Està relacionat també amb orientacions culturals que premiïn el nou sobre el que es repetix i encoratgin el repte de prendre un risc enfront de la seguretat d'un lloc com el d'un funcionari.

No obstant això, ni els valors personals ni els culturals es creen o es modifiquen a través de polítiques públiques. Aquestes són importants però secundàries enfront de conceptes que estan més profundament arrelats i que només poden desenvolupar-se en el llarg termini, en l'educació per a emprendre. Els mecanismes d'adquisició de valors es generen durant la infància, per això són estables i només canvien en molt llargs períodes de temps. És l'educació escolar –no les polítiques públiques– la que pot contribuir a desenvolupar un entrepreneurial mindset.

Què pot fer un govern? Crear un programa educatiu transversal que comenci a l'escola primària i que incorpori no l'educació per a ser emprenedor sinó la formació en valors lligats amb la innovació, la creativitat, l'autonomia i la tolerància al risc; el mateix que aposti per la crítica abans que per la repetició. I a curt termini el nou govern haurà de substituir la retòrica del culte a l'emprenedor com a principal agent en la reactivació econòmica, per mesures que facin menys burocràtic el procés de creació d'una empresa i facilitin l'accés al crèdit. Mesures que seran útils sempre que s'inscriguin en el marc de fomentar particularment el tipus d'emprenedoria que millor ocupació crea, que més probabilitats de supervivència té i que més contribuïx a la generació de riquesa sostenible. Insisteixo, les polítiques públiques donen suport, no resolen.

En qualsevol cas, l'èmfasi que se li està donant als emprenedors (algun candidat encara els anomena: “autònoms”) en aquesta campanya electoral no hauria de desviar l'atenció del problema medul·lar de l'economia espanyola que és que no descansa encara en sectors que fomenten coneixement, investigació i tecnologia. Una situació, que no es resoldrà a curt termini, està clar, però per a la qual hauria d'haver polítiques efectives que incloguin per descomptat la generació de noves empreses en sectors d'alt valor afegit, però que no es limitin a això.

El suport a l'emprenedor via polítiques públiques és important, però no donarà mai resultats suficients en quantitat de noves empreses ni en qualitat d'emprenedories, com per a reactivar l'economia o ser el responsable de contrarestar l'actual taxa d'atur a Espanya. La retòrica curtplacista és aquesta, l'aposta útil a llarg termini és una altra.