Catalunya pot presumir de moltes coses. Una d'elles, la seva extraordinària capacitat per produir recerca bàsica. Les dades així ho demostren, ja que aquest país signa l'1% de tots els articles científics que es publiquen al món, és a dir, el que equivaldria per a una població de 70 milions de persones. Un fort aplaudiment, doncs, per a tots els recercadors que, especialment dins l'àmbit universitari, destinen part del seu temps a fer aquesta recerca. Aquests darrers dies, el president de la Generalitat s'ha felicitat per haver arribat a aquesta posició en relativament poc temps –no pas més que una dècada– i per la fortalesa que això atorga a l'economia catalana. Però el mateix Artur Mas és conscient, i no ho amaga, que per més que puguem sentir-nos orgullosos de comptar amb aquest nivell d'excel·lència en recerca bàsica, això no evita que tinguem encara un repte pendent, no menys important, i que implica fer que tota aquesta ciència sigui útil per al teixit empresarial. Perquè això és el que marca realment la diferència entre una economia que despunta d'una que realment està consolidada. Aconseguir un bon nivell de transferència tecnològica, però, no és un d'aquells desitjos que es puguin fer realitat en quatre dies. Requereix, segons diuen els experts, disposar d'un context normatiu i d'incentius que propiciïn això, però sobretot amb una major connexió entre els centres on es fa la recerca i la indústria. I aquí cal fer un esforç entre tots per tal que els uns i els altres s'aprofitin dels seus coneixements i de la seva capacitat per finançar projectes d'innovació. Però potser per a això caldrà trencar primer el tabú que encara avui pesa i que vol fer veure que qualsevol entrada de l'empresa en la universitat és per se dolenta. L'altra incògnita, però, és saber com podrà afectar el nou context de restriccions pressupostàries en aquest escenari, així com l'impacte d'una crisi que sembla no tenir fi.