Després de l'èxit del seu primer llibre, El crash del 2010, en què posava les bases de la seva teoria de la crisi sistèmica de llarg abast i tenint en compte el que està passant, Santiago Niño-Becerra, catedràtic d'estructura econòmica i col·laborador de L'Econòmic, acaba de publicar Más allá del crash. En aquest llibre insisteix en les explicacions i prediccions que hom qualificaria d'apocalíptiques si no fos perquè la realitat sembla que li dóna la raó. Santiago Niño-Becerra ratifica des de la primera línia una de les més controvertides: “La crisi com a tal comença a mitjan del 2010, quan governs, dirigents i institucions econòmiques internacionals, i directors i gerents de grans corporacions arriben a la conclusió que és impossible sortir de l'estat de postració en què està l'economia planetària a través de més despesa pública.” Amb la mateixa coherència continua insistint que no hi ha culpables: “És el més dur d'assumir, d'admetre. La globalització té moltes coses bones, però en té una de molt dolenta: no existeixen fronteres per als problemes (...). Exhaurit el mode en què s'estava funcionant, la crisi era inevitable.”

L'estructura de pregunta-resposta facilita al lector impacient l'anar directament als temes més espinosos: Quan es començarà a crear feina? L'autor afirma que en el futur ens hem d'acostumar a tenir una societat desocupada perquè la nova economia ja no es basarà en l'ús intensiu de la mà d'obra, tampoc en els excessos, sinó en la productivitat. Aleshores, ¿s'haurà de reforçar el sistema de protecció social? Tampoc, perquè no hi haurà recursos públics per mantenir-la. I la crisi, quan s'acabarà? Una altra notícia que no agradarà sentir: “La crisi actual podria estendre's fins al 2020-2023, amb una primera fase de caiguda fins al 2012, seguida d'un estancament oscil·lant d'uns tres anys en el qual es portarien a terme les adaptacions dels canvis estructurals ja dissenyats, per a partir del 2015-2016 iniciar-se una progressiva estabilització en la qual s'anirien implantant les operatives del nou model.”

Als antípodes del pensament de Niño-Becerra -o no tant- se situa el nou llibre que el catedràtic de ciències polítiques i socials de la Universitat Pompeu Fabra Vicenç Navarro ha escrit amb els també economistes Juan Torres i Alberto Garzón. Hay alternativas, un títol prou clar, va ser rebutjat per l'editorial que s'havia compromès a publicar-lo, segons expliquen els autors, i finalment se n'ha ocupat el segell de l'associació ATTAC i també es pot descarregar gratuïtament en el bloc de Vicenç Navarro.

Navarro, Torres i Garzón es rebel·len contra el pensament neoliberal imperant, al qual acusen d'haver portat el món a l'actual crisi i d'intentar ara imposar el seus remeis, amb l'excusa que no hi ha alternativa o que l'alternativa és una catàstrofe més gran. Per tant, sí que consideren que aquesta crisi té culpables i sí que es podia haver evitat amb polítiques alternatives a les actuals.

El llibre, en línia amb el pensament dels “indignats” del 15-M que un altre món és possible, proposa, per tant, un canvi de fons i substituir les peces que no funcionen, entre les quals els autors situen en primer lloc el sistema financer, que ha alimentat una economia especulativa que ha accentuat les injustícies. Afirmen els autors que el problema de base és que l'actual sistema prioritza el benefici i el lucre per sobre de les necessitats de les persones: “¿Es permetria que Telefónica pogués acomiadar el 20% de la seva plantilla a Espanya el mateix any que ha guanyat 10.167 milions d'euros si es considerés que el valor econòmic més important és la satisfacció de les necessitats humanes?”, es pregunten. En un món que es mou pel valor lucratiu de les coses, allò que no té dimensió monetària és com si no existís. De fet no es té en compte en el principal indicador de riquesa, el PIB, segons afirmen.

Antoni Serra Ramoneda és economista i va presidir Caixa Catalunya entre els anys 1984 i 2005. Els errors de les caixes analitza els canvis normatius, polítics i econòmics que van portar aquestes entitats a emprendre un “deliri expansionista” de grans proporcions que, en arribar la crisi, va deixar en evidència que s'havia fet per seguidisme i oblidant les mínimes normes de prudència que són exigibles. Aquesta és almenys l'opinió de Serra Ramoneda, que, sense negar la part de culpa que li pertoca com a expresident d'una de les caixes més afectades però entrar-hi gaire, afirma que de responsables no en falten, i dispara a tort i a dret. Assenyala els polítics; no tots -els del País Basc en surten indemnes-, sinó els que des dels governs autonòmics van fer servir la seva influència per utilitzar les caixes en interès propi. Apunta també al governador del Banc d'Espanya, que després d'estar absent de les funcions de vigilància, va emprendre un pla de reestructuració del sistema mancat de coherència i que destil·la jacobinisme per tots els seus porus.

Als directius els acusa de pensar que eren bancs i aprofitar les successives reformes legals per trair l'essència social de les caixes, abandonant els taxis per les limusines amb xofer. Però són les crítiques als treballadors i els seus representants les que sorprenen més pel seu to especialment dur. Serra Ramoneda s'indigna pel silenci amb què estan afrontant la transformació en bancs de les caixes i l'atribueix a un cert sentiment de culpa: “Sembla com si volguessin passar de puntetes sobre el fet que, des del 1978, els empleats han participat, encara que sigui de manera minoritària en el govern de les caixes.”

El fet és que les caixes van oblidar que ho eren i van obrir oficines sense parar, primer al seu territori natural, després a la resta de l'Estat, erosionant la quota dels bancs. En aquest sentit, Serra Ramoneda pensa que excepte honroses excepcions, les caixes van fer de comparses de La Caixa, sense tenir ni el pes ni la capacitat. També ho van fer quan es va començar a gestar la bombolla immobiliària. Enmig de la bogeria es van oblidar coeficients de solvència.

La reestructuració no ha revertit el procés anant cap a l'essència i el territori, sinó que consolida definitivament un model de bancarització i de major dimensió, que Serra Ramoneda qüestiona.

Manifest curt i amb to irat a l'estil de l'Indingeu-vos! de Stephane Hessel en què l'economista alemany Max Otte reflexiona sobre l'euro, en un moment de gran debilitat de la moneda única. Otte qüestiona les suposades virtuts de la divisa, de la qual diu que, lluny d'unir els estats europeus, els ha separat cada cop més. Alemanya no ha exportat més gràcies a l'euro, però és que Espanya, Grècia, Irlanda i Portugal han hagut de sofrir unes condicions de tipus d'interès baixos que han contribuït a la bombolla immobiliària. L'economista alemany critica la forma com s'està resolent la crisi del deute a costa dels ciutadans per satisfer “oligarquies financeres”.

Jeremy Rifkin és un pensador disruptiu que es mou molt bé fora del pensament general i que té una gran capacitat de comunicació; potser per aquest motiu sol ser molt apreciat com a assessor polític. Ho ha estat de presidents dels Estats Units i de José Luis Rodríguez Zapatero. Els seus llibres es compten per best sellers. L'energia és un dels seus temes preferits i en el seu anterior llibre vaticinava una economia basada en l'hidrogen i la seva capacitat d'emmagatzemar energia. En La tercera revolución industrial, Rifkin llança un missatge positiu sobre el futur del planeta gràcies a internet i a les energies renovables.

Raghuram G. Rajan, un dels economistes que van advertir que s'estava gestant una crisi, ha aprofitat la credibilitat i la popularitat que li ha proporcionat la seva participació en el documental Inside Job per plasmar les seves reflexions en el llibre Grietas del sistema. Rajan explica que no s'ha atacat les arrels del problema. La teoria del catedràtic de finances de la Universitat de Chicago és que la bombolla creditícia va estar originada en l'increment de les desigualtats socials entre pobres i rics als Estats Units. El gap es va voler salvar amb la democratització dels crèdits per la compra de pisos, amb interessos baixos i criteris de concessió massa laxos. La desregulació dels mercats va fer la resta.