El conflicte pot ser molt creatiu en el sentit que ens pot forçar a establir solucions. En qualsevol rànquing de les empreses més importants de l'any, les primeres solen desaparèixer del rànquing a l'any següent. Això, ho anomeno morir d'èxit. Estan conformes com estan, i quan un es conforma amb el que ha aconseguit deixa de millorar, deixar de créixer. Per tant, el conflicte és enormement creatiu, ara bé, depèn de com es gestioni.

De petits, creixem amb el conflicte: quan no tenim el confort necessari cridem i plorem fins que ve algú i ho soluciona. Al llarg de la vida, convivim de tu a tu amb el conflicte i el resolem relativament bé. El problema és quan el conflicte ens supera, i no perquè sigui impossible de gestionar sinó perquè no tenim la capacitat de gestionar-lo.

A Occident, estem molt mal preparats per al conflicte.

Les religions monoteistes –el judaisme, l'islamisme i el cristianisme– ens prepara molt malament per al conflicte, perquè hem estat educats en la certesa que la veritat és única, quan la veritat depèn de cadascú. Per tant, és normal que se'ns faci difícil entendre les persones que opinen de manera diferent. A Orient, es concentren molt en la compassió però aquí ens recreem en l'antagonisme, en la lluita.

La solució ha de començar per un mateix, hem de canviar d'actitud, simplement perquè és l'única possibilitat a l'abast: canviar nosaltres mateixos.

En qualsevol tipus de conflicte és possible que dues persones s'acabin barallant pel 3% que els separa, en comptes de cenyir-se al noranta i tant per cent que els uneix, que és el que els pot fer feliços. Hem d'aprendre a quedar-nos amb el que ens uneix i no pas amb el que ens separa.

Certament, però, és una missió impossible.

Les persones poden canviar i molt. Jo personalment he canviat moltíssim, però ho he fet quan i perquè jo he volgut, però no es pot canviar per pressió aliena, això no funciona mai. S'han d'acceptar les persones com són, aquesta és la primera conclusió.

És clar. Recentment, he participat com a amigable componedor, com a home bo, en un conflicte entre un col·lectiu i els seus empleats. En més de mig any no he aconseguit que ni una part ni l'altra canviïn de postura i acceptin que negociar és cedir allò que no t'importa tant per aconseguir allò que importa molt més. El fracàs ha estat absolut i s'ha saldat amb la dimissió de la junta directiva i una vaga.

Això és el que el mediador ajuda a superar: l'orgull de cadascú que l'impedeix cedir davant l'altre. El problema es que no sempre funciona.

Sí, i en aquest cas la paraula tòxiques no és cap metàfora sinó que realment acaben generant toxines que intoxiquen el cos humà. Hi ha companys de feina que no s'aguanten i dediquen la vida a amargar-se l'existència l'un a l'altre.

Pot arribar a ser una manera de resoldre el conflicte, Però com a consultor vaig aprendre que quan l'un es carrega l'altre, el següent cap que cau és el del botxí.

La parla ens permet dissimular els nostres pensament, però el llenguatge corporal ens delata perquè no sap mentir. Si no es gestiona correctament contribueix al conflicte, l'accelera, l'incrementa.