Consells incondicionals
Les Empreses d'Assessorament Financer Independent (EAFI) es comencen a fer un espai entre l'inversor i estalviador mitjà que, per la crisi, necessita un assessorament financer realment independent per tal de navegar amb prudència
“La caiguda de Lehman Brothers, fons immobiliaris que no podien reemborsar els diners, pèrdues en productes estructurats, minusvàlues per cobertures de tipus d'interès, etc... La crisi ha deixat al descobert situacions que demanaven augmentar les garanties dels inversors”, explica Joan Manuel Casanovas, soci fundador amb Albert Grau d'Argenta Patrimonios, una de les Empreses d'Assessorament Financer Independent (EAFI) que han sorgit en els últims anys justament perquè l'inversor faci judicis realment independents sobre quines són les possibilitats que ara com ara ofereixen els mercats financers.
Les EAFI, una figura de l'assessorament financer prou arrelada, ha hagut d'esperar les fortes sotragades a què la crisi ha sotmès el sector financer perquè mereixi una regulació ad hoc. Va ser el 2009 quan la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) es va decidir a donar cos regulador a aquestes entitats que donen recomanacions a particulars sobre productes i estratègies d'inversió. De mica en mica ha anat creixent el patrimoni assessorat per les EAFI, i l'any passat va créixer un 42% respecte de l'anterior, fins a prop de 17.000 milions d'euros, segons les estadístiques de la mateixa CNMV. Així mateix, el cens de les EAFI ja arriba a 82 firmes, dotze de les quals són a Catalunya. Amb les expectatives amb què treballen al sector, aquest 2012 es podria cloure amb un centenar d'empreses, amb la qual cosa la quota de mercat podria créixer des del 3% actual fins a un 15%.
UNA REALITAT A EUROPA.
Com diu Albert Grau, “a la majoria d'estats del nostre entorn europeu ja és un fet quotidià que la gent no utilitza el banc com a canal per fer la seva inversió financera, sinó que van a les EAFI, talment com si fossin un assessor fiscal”.
La bancarització pronunciada del mercat financer espanyol, que s'ha mantingut fins ara, ha esdevingut un fre a l'emergència de les EAFI, com explica Casanovas: “les EAFI no havien arribat aquí perquè bancs i caixes ocupaven tot el mercat, només cal veure el nombre exagerat d'oficines que hi ha.”
Però hi ha hagut altres entrebancs, que tenen a veure amb les peculiaritats de la nostra cultura de l'estalvi. “Aquí s'ha vist sempre la inversió en immobiliari com el mecanisme d'estalvi principal. En la renda mitjana dels estalviadors, et trobes amb un 10% en líquid i un 90% en immobiliari. És la nostra mentalitat, que revela més aviat poca cultura financera”, com comenta Casanovas.
En el cas del nostre entorn financer, paga la pena insistir que la necessitat de l'aparició de l'assessor independent, no sotmès a criteris comercials, ha estat impulsada precisament perquè bancs i caixes, durant tots els anys en què es va covar la bombolla financera, no van assumir la responsabilitat d'oferir als seus clients consells cabals d'inversió. Com diu Albert Grau, “els bancs van tant a la cerca de marge, que no procuren que el client estigui content, de fet, no l'acaben de conèixer mai”. Casanovas rebla el clau per afirmar sense embuts que “el banc no assessora, només col·loca producte, el propi, i com més aviat millor”. La reestructuració del sector financer espanyol farà reduir l'oferta a no gaire més de deu bancs. Els assessors d'Argenta Patrimonios temen que encara accentuï la “industrialització” de l'assessorament financer dels bancs, així com també la despersonalització en el tracte amb el client.
Es podria afirmar que entre les EAFI i els seus clients sí que hi ha una relació veritable i individualitzada, en què l'inversor és el subjecte de l'acció de col·locar el patrimoni on més convé. Com diu Grau, “el client se sent més còmode amb entitats com la nostra, ens coneix i el coneixem, no ha de tornar mai a explicar què vol realment”. Hi afegeix que “aprecia que l'assessorament sigui realment individual, un vestit a mida en què li referenciem productes de totes les entitats. A més, sap que som molt més accessibles que un banc, perquè el nombre de clients d'una EAFI és limitat”. És important anotar que el compromís entre totes dues parts és a través d'un contracte, i que no hi ha elements de distorsió com la comissió per vendre un producte determinat i que, en cas que s'esdevingui, l'EAFI té l'obligació d'informar-ne al client.
La relació de l'estalviador-inversor amb la seva EAFI sol ser sòlida, i es fa cada vegada més intensa en el temps, com diu Grau: “es comença amb petites inversions i, de mica en mica, es va creixent”.
L'inversor tipus que acut a una EAFI per tal de rebre'n els consells pot ser, segons l'experiència d'Argenta Patrimonios, un home d'una cinquantena d'anys, directiu o empresari, que gaudeix d'una fortuna mitjana, entre 300.000 i 400.000 euros. Joan Manuel Casanovas, però, ha pogut fer el perfil d'un altre tipus, que és una dona, també propera a la cinquantena d'anys, sense cap experiència financera. Com explica, en molts casos, el client no cerca tant assessors com una conselleria financera: “hi ha el client que du ell mateix el tema financer, es veu capaç de prendre la decisió final, però que vol que li doni una segona opinió, algú que li confirmi que fa bé d'acceptar, per exemple, aquell fons o aquell deute subordinat, etc...” La persistència de la crisi fa, com diu Casanovas, que en aquests dies el tarannà conservador s'hagi imposat en l'inversor mitjà, que vol un fons d'inversió de capital garantit o un dipòsit estructurat.
Un dels valors que ofereix l'assessorament de les EAFI és que ha de demostrar que coneix fil per randa el producte que ofereix al seu client; i també ho perquè sap quin és el risc que hi ha. En aquest sentit, com destaca Casanovas: “Si no entenem un producte, ja no l'oferim. Abans de fer una proposta demanem tota la informació a les gestores i, si cal estar mesos i mesos regirant les entranyes d'un producte estructurat, doncs es fa.”
Plantejar escenaris en temps incerts
Si potser fa uns anys l'activitat d'EAFI era més aviat cercar un producte del mercat que s'adiu a les condicions que planteja un inversor determinat, ara com ara l'assessor ha de fer una mica de macroeconomista, com diu Casanovas: “cal plantejar molts escenaris, des del bo fins al dolent, passant pels grisos. Pot arribar a ser una tasca una mica contraproduent, perquè li pots generar pors que abans no es tenien.” Així doncs, en el panorama actual, es tracta que el client triï l'escenari que s'estima més, i a partir d'aquí, l'assessor haurà de dissenyar l'estratègia d'inversió. A banda de demanar escenaris, el client actual de les EAFI amplia els horitzons: “el client vol diversificar, veure què hi ha als mercats emergents, i per això et pot demanar un ETF per entrar al mercat financer del Brasil o l'Índia.”