Una enquesta recent sobre satisfacció i compromís a la feina, feta a 90.000 persones (Tower's Perrin Global Workforce), mostra uns resultats, com a mínim, preocupants. Només un 21 per cent dels enquestats (una cinquena part) manifesta que estan compromesos amb la seva feina. Un 38 per cent, en canvi, diu que el seu grau d'implicació és petit o inexistent. La resta, un 41 per cent, es troba en una zona neutral i no es decanta per cap resposta contundent en cap sentit. Si fem una lectura general, veiem que la majoria de persones no són gaire felices, a la feina. A tot estirar, el seu treball de cada dia els deixa indiferents.

Però si preguntem en la nostra empresa ens trobarem, probablement, les mateixes respostes. Molta gent ens dirà que treballa perquè s'ha de guanyar la vida i que si ho pogués evitar, ho faria. Per què cal aguantar burocràcies asfixiants, caps insuportables i horaris estrictes? Per quina raó hem de sentir-nos feliços en ambients posttaylorians que maten les iniciatives i que ens predisposen a actuar els uns contra els altres? Potser Pepe Rubianes tenia raó quan criticava despietadament el món laboral...

Ja sento el comentari dels lectors més realistes: les empreses no existeixen per fer feliç la gent, sinó per guanyar diners... Personalment, doncs, a més de no estar d'acord amb aquesta idea, resulta que moltes de les empreses innovadores es caracteritzen per tenir gent satisfeta, compromesa i feliç. És el cas, per exemple, de W.L. Gore, de Virgin, de Whole Foods... A la marca navarresa Kukuxumusu afirmen que només han tingut només un parell de baixes laborals durant la seva història perquè procuren crear un ambient familiar, divertit i estimulant en què tothom s'hi trobi bé. I sembla que ho aconsegueixen.

Més enllà dels negocis especulatius, una empresa necessita tenir ànima. I l'ànima, fins que no es demostri el contrari, la hi posem les persones. No n'hi ha prou amb un bon “clima laboral” (expressió desafortunada del món decadent dels mal anomenats “recursos humans”). Cal construir entorns d'extrema motivació i de passió. La innovació no neix de la rutina ni de l'avorriment. Neix de la curiositat, de la fascinació, de l'assaig i l'error, de la conversa i la discussió respectuosa. Són elements difícil de trobar en entorns que només pensen en el control i en la productivitat, gran engany col·lectiu que ens hem cregut tots plegats. Qui és capaç de produir, quan fa quelcom que no li agrada o en unes condicions poc agradables? És que encara ens creiem allò del “xarop de bastó”?

Si volem ser un país realment innovador hem de desafiar, com explica tan bé Gary Hamel, els convencionalismes en les direccions d'empreses que donem per suposades. Podem crear una empresa amb menys (o sense) jerarquia? Podem situar realment el client en el centre del negoci i no només dir-ho? Podem fer que la gent treballi de manera cooperativa i no segar-se l'herba sota els peus els uns als altres? Podrem aconseguir mai que la majoria de la gent s'ho passi bé a la feina i que també pugui ser feliç treballant?