Amb aquest títol, Frederick Herzberg va publicar un article l'any 1968 a la Harvard Business Review que ja ha aconseguit la categoria de best-seller (un milió de còpies). Herzberg insistia en les tesis del seu estudi documentat, editat nou anys abans, en què feia paleses les habilitats limitades dels mànagers en la direcció dels recursos humans de les seves empreses.

La frase, tants cops repetida, “les persones són l'actiu més important de l'empresa”, esdevé una retòrica simple en contrast amb la realitat. Encara hi ha molts responsables de l'àrea de personal que són gestors eficients de nòmines... i poca cosa més. Desgraciadament, les noves generacions de psicòlegs titulats la formació acadèmica dels quals permetia somniar un canvi de sentit, ha vingut plena de proves psicotècniques i qüestionaris que es mouen entre la obvietat i frases fetes, del tipus: “Quina va ser la seva principal aportació a l'empresa anterior?” o “Què faria, vostè, en una situació límit?”.

Herzberg, amb la col·laboració de Bernard Mausner i Barbara Bloch Snyderman, va arribar a una conclusió fonamental en l'estudi del comportament humà a l'organització: la motivació en el treball ve de l'interior de l'individu i no dels estímuls que l'empresa pugui utilitzar per despertar-la.

Amb la seva dilatada i profunda investigació de prop d'un conjunt de treballadors de nivell entre mitjà i alt, va provar de distingir analíticament els factors que causen infelicitat en el treball dels que proporcionen satisfacció. I això els va permetre comprovar empíricament que els primers (que ells van catalogar com a “factors d'higiene”) cobrien les necessitats bàsiques laborals, però que no eren els realment gratificants.

Les condicions laborals, el nivell de supervisió, el salari i la seguretat en el treball són “factors d'higiene”, és a dir, si no es compleixen, la insatisfacció augmenta. Són un prerequisit; necessaris, però no suficients. Els autènticament “motivacionals” són l'assoliment, el desenvolupament personal i el reconeixement. Herzberg critica el binomi grapejat pressió-recompensa.

Ara que tot es fonamenta a “ser competitiu” (el domini dels codis), la internalització de la pressió pels resultats pot portar a assolir victòries pírriques en el curt termini, però això no té cap relació amb la “necessitat de l'assoliment”, que cobreix tot el procés, des de la fixació d'objectius fins al desenvolupament i a l'execució del pla d'acció i a l'obtenció de les fites perseguides.

Seria bo que els nostres mànagers es llegissin Herzberg i també ho seria que recordessin que els principis de Skinner (estímul–recompensa) serveixen per a certs mamífers, però que no es poden fer extensius a la resta de les espècies.