PERE BRACHFIELD
COAUTOR DEL LLIBRE ‘INSTRUMENTOS PARA GESTIONAR Y COBRAR IMPAGADOS'
“El 2012 serà el pitjor any en l'epidèmia de la morositat”
Estic convençut que una part important és cultural. Però l'hem de separar de la morositat sobrevinguda a partir del 2008 amb la crisi, quan moltes empreses han vist que no poden pagar, i no pas intencionadament sinó perquè no tenen liquiditat. Cal pensar que molts negocis han perdut una part molt important de la seva facturació i han de continuar reintegrant l'endeutament bancari contret. La conseqüència lògica és que algú s'ha de quedar sense cobrar i el primer que rep és el proveïdor més prescindible. És la primera fitxa del dòmino que cau.
Sí, el teixit empresarial sempre ha estat poc capitalitzat i això l'ha fet molt dependent del crèdit bancari a curt termini. En definitiva, hi ha un seguit de circumstàncies que han convergit i han causat aquesta epidèmia de morositat que no fa sinó augmentar: el 2011 ha augmentat considerablement i el 2012 tot indica que encara pujarà més.
El 2012 està sent un any molt dolent en tots els fronts. Un indicador molt interessant és el dels impagats en la banca, que és de prop del 8%. I això que els bancs tenen molt ben lligades les operacions que fan, amb contractes fets davant de notari, blindats per l'assessoria jurídica, i tot perfectament documentat. De quina morositat no serà objecte, un empresari que està servint material amb un pacte verbal i sense contracte?
Jo no sóc partidari d'aquestes quitacions indiscriminades. El que reivindico des de fa molts anys que s'ha de fer és una llei de sobreendeutament familiar. L'Estat espanyol és un dels pocs estats de la UE i de la OCDE que no té cap regulació que estableixi cap procediment per quan una família es troba en situació de suspensió de pagaments. Quan es va fer la reforma de la llei concursal, fa uns mesos, aquest és un punt que va quedar pendent. Però ningú no ha gosat posar-s'hi perquè hi ha uns interessos creats als quals aquest tipus de legislació no interessa. Al contrari, el que s'ha fet és un codi ètic per als bancs per afrontar els desnonaments. Això és un pegat.
El problema és que el gros dels crèdits dubtosos amb morositat que té la banca no és dels particulars, sinó del sector de la construcció i immobiliaries. Les famílies és una petita part. Fer taula rasa amb això no seria suportable per a la banca.
És una llarga reivindicació de les patronals, concretament de la Pimec i la Plataforma contra la Morositat.
Hi ha un procediment desenvolupat per afrontar el problema amb més garanties d'èxit. El llibre no deixa de ser una eina com la pot tenir un taller mecànic. Intento oferir a l'empresa mitjans que poden semblar elementals, com una carta al deutor, però que quan es necessita, costa de fer. Una simple carta ben redactada i ben utilitzada pot evitar molts maldecaps.