És responsabilitat del directiu i la comunicació és vital. S'ha de donar informació clara i no enganyar, perquè sinó es genera incertesa i es creen rumors. El millor que pot fer un directiu és aportar solucions i predicar amb l'exemple, i el treballador ha de ser responsable i allunyar la seva actitud de pensaments negatius que generen pessimisme i ansietat. Si un se centra en coses que no controla, com ara els rumors, no té capacitat de reacció perquè no en té el control.

És un error. Tenir feina és un dret, no un premi. Naixem, juguem, ens formem i busquem una feina per tenir una vida digna. No haig d'estar agraït per tenir això, sinó que m'he preparat per tenir-ho. És molt humiliant que algú et digui que has d'estar agraït pel fet de tenir una feina.

La falta de comunicació i una mala direcció. Hi ha directius que pensen que les persones no volen treballar ni assumir responsabilitats. És un error. Si com a empresa es motiva l'empleat el més normal és trobar gent que gaudeix a la feina i que és més professional.

Qualsevol emoció negativa és perjudicial per avançar, i el pitjor és la por i el bloqueig. Si el treballador pensa constantment que l'acomiadaran i els directius se senten còmodes pressionant des de dalt, la cosa no funcionarà.

No sé d'on ve aquesta escala de valors en què s'assumeix que s'ha de ser autoritari perquè les coses funcionin. Pot ser cert que quan un és agressiu les coses funcionen, però ho fan perquè la gent t'agafa por. No és la millor manera d'actuar. Un líder ha de tenir seguidors, no subordinats.

El treball en equip. A les empreses es prioritzen els interessos personals per sobre dels del grup, perquè és el que et donarà l'ascens. Als jugadors els ensenyen a prioritzar l'objectiu de grup des de nens. Aprens a ser suplent, a no ser titular perquè un altre faci el gol. En canvi, a l'empresa es valora l'ambiciós, fins i tot el canalla, perquè és l'arribista i el que negociarà bé.

El valor de l'ambició i de la competitivitat sanes, sí. L'esportista té una vida professional molt curta i en molt poc temps ha de fer bé moltes coses. Busca contínuament superar-se. Això el món de l'empresa també ho pot aprendre, perquè moltes vegades quan ja estàs col·locat fa mandra fins i tot la formació. Als treballadors se'ls ha d'ensenyar a ser competitius, no amb el del costat, sinó amb un mateix. Perquè si tothom és més competitiu, l'empresa també ho serà. Els empresaris han de generar una espècie de patriotisme dins la companyia, però per això han de donar alguna cosa a canvi. No puc demanar que se suï la samarreta per l'empresa si no ho compenso amb altres mesures, com ara oferir més conciliació i flexibilitat.

L'empresari ha de retenir el talent. Encara que retalli ha de ser conscient que la gent que és vàlida acceptarà les noves condicions de manera momentània i que en el moment que trobin una empresa que els ofereixi un treball emocional millor se n'aniran. Per salari emocional entenem els avantatges que et pot oferir una companyia de flexibilitat horària, conciliació familiar... No es pot treure sense donar res a canvi, i hi ha empresaris que no ho entenen.

Europeu no, però japonès sí. Les polítiques de recursos humans al Japó són el camí a seguir, perquè s'orienten al treballador, al qual es té molt en compte. Fins ara al Japó per ser director general d'una empresa s'havia d'haver estat director de recursos humans, no director financer. Els cercles de qualitat de treballadors vénen del Japó. Els empleats es reunien per treballar en equip i presentar idees de millora per a l'empresa. El que és bo per a l'empresa és bo per a ells, perquè se'ls recompensa si hi ha beneficis. Aquí una empresa pot créixer però el treballador segueix cobrant el mateix.