La ineficiència de recentralitzar
En nom de controlar la despesa i complir l'objectiu de dèficit, el govern estatal ha emprès un seguit de mesures que en alguns casos envaeixen les competències de les comunitats autònomes. Experts economistes asseguren que en el rerefons d'aquesta estratègia hi ha més una voluntat política que motius econòmics
El pensador i historiador francès del segle XIX Alexis de Tocqueville deia que per al món és més fàcil acceptar una mentida simple que una veritat complexa. Això és el que està passant amb la concepció del model autonòmic espanyol i la música que arriba des de Madrid sobre que les autonomies tenen la culpa dels problemes d'Espanya amb el dèficit. La idea pren a Europa i l'executiu de Mariano Rajoy s'ha disposat a collar les comunitats autònomes fixant-los un objectiu de dèficit gairebé inassolible de l'1,5% enguany sota amenaça d'intervenció. Catalunya es queixa que amb un sistema de finançament just seria molt més fàcil posar en ordre els comptes, i critica que sense la clau de la caixa al govern només li queda arremangar-se i reduir el dèficit a cop de destral. L'executiu català va pel seu tercer pla d'ajust en només un any i mig i en els propers dos anys retallarà més de 2.700 milions d'euros per complir amb Brussel·les. Xifres draconianes que es tradueixen en esforços dolorosos: rebaixa addicional del sou dels funcionaris, reducció de plantilles en empreses públiques, reprogramació d'inversions en marxa i una asfíxia pressupostària a dos dels puntals de l'estat del benestar: sanitat i educació. Sota un pretext econòmic, el govern del PP ha iniciat un procés de recentralització que envaeix en molts casos el marc competencial de les autonomies i genera malestar en els territoris amb més desig d'autogovern. Un exemple són els dos decrets llei d'ajust que ha aprovat el govern estatal en matèria sanitària i educativa -en mans de les autonomies- i que obliguen les administracions competents a assumir noves retallades, sense tenir en compte que aquests serveis bàsics ja havien estat retallats en alguns territoris, com és el cas de Catalunya. De la mateixa manera, altres decrets polèmics com la reforma laboral s'immisceixen també en competències autonòmiques en alguns dels seus articles, com ara en la formació. Fins i tot decisions menys vistoses també tracen un rumb recentralitzador cap a Madrid, com l'enterrament per part del PP de la possibilitat d'una gestió descentralitzada de l'aeroport del Prat o l'assumpció per part de l'Estat de les competències en la gestió de les conques hidrogràfiques. Malgrat que aquesta última decisió no afecta directament Catalunya, la vicepresidenta del govern estatal, Soraya Sáenz de Santamaría, va dir a principis de mes que el reial decret en matèria de rius “és un dels exemples de per on treballarà” l'executiu de Rajoy per, en un futur, “evitar duplicitats i simplificar procediments i normatives en garantia de la unitat del mercat i establint amb claredat en cada cas l'administració competent”.
ECONOMIA O POLÍTICA.
“És cinisme polític argumentar que l'ofensiva recentralitzadora és una qüestió econòmica”, hi afegeix Ferran Requejo, pel qual el problema de la ineficiència econòmica de l'Estat és que, des dels seus inicis, el model autonòmic “es va plantejar malament i es va aplicar encara pitjor”, confonent “la solució de la descentralització amb la solució de la plurinacionalització”. Una opinió que avala el catedràtic d'economia de la UB Germà Bel, que considera que “les solucions iguals per a voluntats diferents no ha funcionat”. I, a la pregunta de si més centralització seria més viable econòmicament, respon: “Els estat més ineficients del món eren els comunistes, i eren els més unitaris.” Bel, defensor del pacte fiscal per a Catalunya com a solució a la situació econòmica que viu el país, considera que la ineficiència de l'estat autonòmic parteix de la descentralització de la despesa envers les comunitats autònomes, que no ha anat acompanyada d'una descentralització dels ingressos. “Amb un finançament autonòmic més just compliríem més fàcilment el sostre del dèficit”, hi afegeix el catedràtic d'hisenda pública de la UB Joaquim Solé Vilanova.
En vista de l'ofensiva recentralitzadora de Madrid, algunes veus fora d'Espanya defensen justament el contrari. La setmana passada un articulista del Financial Times argumentava que el model de les autonomies ha permès “un gran impuls a la prosperitat” a escala estatal, i que “l'autogovern en la seva millor expressió pot veure's com a part de la solució” dels problemes d'Espanya. El rotatiu britànic advocava pel model basc i el concert econòmic que reclama el govern català com a sortides viables a la crisi.
Sigui com sigui, a partir d'ara i en virtut de la llei d'estabilitat financera, l'Estat controlarà mensualment els plans d'ajust de les autonomies. L'objectiu final és complaure Europa i apaivagar els mercats i, en cas d'incompliment, l'acció de Madrid és difícil de predir. Si la resposta es tradueix a tornar competències a l'Estat, per la majoria dels analistes consultats seria la pitjor solució. “Però ja ho deia Kant que una cosa és el ser i l'altra l'haver de ser”, conclou Germà Bel.
