Marx ja va anticipar que la lògica del sistema capitalista portava a la concentració d'empreses i que aquest n'era el punt feble. Després va venir el “fordisme”, les economies d'escala i el consum de masses. El simplisme més elemental va portar a la conclusió que “com més gran, millor”.

Molt més tard, el pensament estratègic en direcció empresarial va qüestionar el tema de la dimensió. Es justificava en activitats en què el volum era un factor clau, la qual cosa proporcionava un “lideratge en costos”. Però hi havia altres opcions que no anaven lligades a les dimensions i que procedien de l'especialització, tant en productes com en mercats. El superàvit comercial alemany no es basa únicament en les grans empreses, sinó en les mitjanes i petites molt especialitzades que s'han obert al món, explotant un avantatge diferencial.

Ara estem vivint una conjuntura en què hi ha moltes fusions i adquisicions, amb el beneplàcit dels bancs d'inversió, que actuen com a agents d'aquest tipus d'operacions, cobrant els seus bons honoraris. Al final tindrem un petit grup de macro-empreses que controlaran els mercats i pervertiran el concepte de “lliure competència”, com ja està passant en els sectors dominats per oligopolis privats.

No obstant això, l'evidència empírica demostra que l'autèntica innovació es produeix més sovint en empreses mitjanes i petites, en què domina el treball en equip i es desenvolupa l'esperit emprenedor, que tant contribueix al progrés social. L'empresa gran, llevat d'algunes excepcions, es fossilitza i acaba fracassant d'alguna manera. En aquest sentit és curiós observar que les tan criticades empreses de “capital de risc”, que si ho fan bé consoliden financerament un projecte i el reformen en termes de direcció empresarial, acaben trossejant-ho i venent-ho per parts. És a dir, buscant la maximització de les plusvàlues, i no per altra raó, contribueixen a la liquidació dels grans “transatlàntics”.

Charles Handy, un dels grans teòrics anglosaxons de direcció empresarial, el 2001 (amb 69 anys) va publicar un llibre interessant amb el títol El elefante y la pulga, en què contrastava els diversos tipus d'empreses en funció de les dimensions. Handy coneixia molt bé l'estil dels elefants, ja que s'havia passat mitja part de la seva vida a Shell on, com ell explica amb ironia, li feien fins i tot la declaració de la renda. Després va passar a treballar de manera independent i es va moure entre la docència i la consultoria, amb èxit innegable.

Handy, un home lúcid i afectuós, ens ofereix un conjunt de reflexions que haurien de fer-nos pensar críticament sobre les dimensions d'una empresa, per no caure en el model dominant. Assenyala Handy:

-Sempre ens parlen de grans empreses, quan el noranta per cent de totes les empreses del món tenen menys de cinc treballadors.

-Quan treballes en una organització vens el teu temps (la teva força de treball) per un salari pactat. Quan treballes de manera independent, vens les teves prestacions (idees, serveis, competències).

-Si no aconsegueixes estar en el “nucli dur” d'una organització, espavila't en una altre part. Sempre trobaràs un lloc en què puguis estar en el “nucli dur”, encara que estiguis sol.

· Quan ets independent t'adones que el que tu no fas que succeeixi, no succeeix.

· La societat és cada cop més local i més global. Les posicions intermèdies perden poder. L'estat-nació ha d'assumir que la sobirania és cosa del passat. El més probable és que acabi desapareixent.

· Hem donat massa importància a la planificació i al control, en detriment de l'empenta i la iniciativa. Però si no hi ha acció, no hi ha rés a controlar.

· Els elefants son poderosos, però els falta flexibilitat i velocitat de resposta. Només l'esperonada de milers de puces (les petites empreses) els fa despertar.

· Cada cop hi ha més gent que es dóna de baixa de les organitzacions i comença una vida independent. Per comptes de tenir un lloc de treball, tindran treballs.

· Moltes grans organitzacions tenen dificultats perquè estan acostumades a treballar en entorns estables i els entorns estables ja no existeixen.

Les grans empreses (i em refereixo només a la grandària) s'assemblen a les grans civilitzacions que tan bé va estudiar Arnold Toynbee. I ja sabem que la decadència d'aquestes últimes va ser deguda, fonamentalment, a la concentració de la propietat i a la inflexibilitat en relació amb unes condicions canviants.