La unitat empresarial seria beneficiosa per a les empreses, per a la defensa dels seus interessos i per al teixit productiu català en general, però també hi podrien sortir guanyant el govern i fins i tot els sindicats. I és que el fet que hi hagi dues veus empresarials en les meses de negociació i que no sempre estiguin totes dues patronals presents, a vegades crea pactes que part de l'empresariat no veu de bon ull i pot no acceptar i, amb la darrera reforma laboral, no aplicar, cosa que fa incrementar la conflictivitat laboral.

Un exemple: en la revisió de les taules salarials del conveni del metall de l'any passat, la Unió Patronal Metal·lúrgica –adherida a Foment– va acceptar una alça de la base salarial del 5% pactada abans de la crisi i que no va poder renegociar. Pimec, que no va participar en l'acord, va criticar-lo i va fer una crida pública –i privada, amb assemblees amb les seves empreses sòcies– a desvincular-se d'aquestes alces. Amb la reforma laboral aprovada pel govern socialista era possible, però generava conflictivitat. Un cas més recent, el novembre passat: Foment, CCOO i la UGT van firmar l'Acord Interprofessional de Catalunya (AIC) 2011-2014 –un acord marc per als convenis que potenciava la flexibilitat interna–, però Pimec no va voler ser-hi tot i que el seu president, Josep González, va ser convidat a la firma institucional i va sortir a la foto al costat de la resta d'agents socials i del president Artur Mas. “Això podria dificultar l'aplicació de les mesures”, creu Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya.

La negociació col·lectiva ha patit la divisió empresarial i la concertació social en les meses de negociació del govern en què hi tenen veu i vot els agents socials, també. I in crescendo. El problema d'arrel, segons expliquen els sindicats i el director general de Relacions Laborals de la Generalitat, Ramon Bonastre, és que no es mesura la representativitat de les patronals –com sí que fan els sindicats, amb les eleccions sindicals–. Per això, la representativitat de Foment i Pimec és la que ells mateixos han pactat, del 75% i el 25% respectivament, i que els seus interlocutors han acceptat.

En els darrers mesos aquest equilibri s'està començant a esquerdar. Fepime va demanar ser reconegut com a interlocutor social i, després que l'administració no es pronunciés, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va pronunciar l'any passat a favor de Fepime, decisió que van recórrer Pimec i el govern, que posteriorment va retirar el recurs. En virtut d'aquesta sentència, Fepime està demanant al govern entrar en els diferents àmbits de concertació social, però com que no es coneix la seva representativitat, és un risc acceptar-la a les meses de negociació si no ho fan la resta d'agents socials. “Si entra al consell del SOC, algú demana que no hi participi i al cap d'un o dos anys un jutge li dóna la raó, què passa amb els acords presos?”, argumenta Bonastre. Tota una patata calenta per al govern, que desapareixeria amb una fusió de Pimec i Fepime. “És una situació difícil de resoldre si no hi ha unitat”, afegeix Bonastre. Però també pot ser un problema per a Foment, que ha d'acceptar Fepime a les meses de negociació, però, si acaba entrant, pot ser que hagi de cedir representativitat.