El rescat podria suposar un pas ferm per a la Unió Bancària, peça clau d'una Unió Europea i Monetària (UEM) veritable, amb la seva divisa, l'euro, enfortida. Pel professor Joan Tugores, és clar que una zona euro com cal “ha de tenir quatre potes: una moneda única, eurobons, ingressos fiscals centralitzats i unió bancària. Ara per ara només tenim la primera, i ferida”. A parer seu, cal “avançar en la integració, i es podria començar fent un Fons de Garantia de Dipòsits. El Fons de Rescat s'hi assembla, però té l'inconvenient que es vol vehicular a través dels estats”. Tugores tampoc no oblida un obstacle que ara per ara sembla insalvable, el rebuig frontal de la Gran Bretanya, de la city de Londres, a una solució d'aquesta mena.

El macroeconomista Edward Hugh vol creure que sí que “estem fent els primers passos per a uns Estats Units d'Europa, indispensables si no volem anar en orris”. Una UE refundada en què “el Banc Central Europeu (BCE) ha d'exercir d'autèntic regulador, per damunt d'organismes polititzats, com ha estat el cas durant tot aquest temps de crisi el Banc d'Espanya”. Amb tot, creu que l'assaig d'una unió bancària hauria estat més reeixit “si el rescat s'hagués fet directament als bancs sense passar pel FROB”. Un dels trets característics d'una unió bancària, la unió d'entitats de mercats diferents, també fóra important: “si el Santander va adquirir entitats a la Gran Bretanya, per què no ho pot fer aquí el Deutsche Bank?”

Jaume Puig, director general de GVC Gaesco, també vol veure-hi un “primer pas”, en entendre que “de fet, és el BCE el que està tutelant el rescat, tot assumint funcions que fins ara no tenia. “És un abans i un després, la Comissió té més protagonisme i volem enfortir la zona euro.”

En l'esborrany de directiva que Michel Barnier, comissari del Mercat Interior de la UE, va presentar fa pocs dies, es parla d'un fons de garantia de dipòsits comú, un fons de resolució dels problemes bancaris, que aportarien els mateixos bancs, i la doctrina que cal promoure fusions transfrontereres. El fons de resolució crea certs dubtes, ja que alguns analistes veuen que, com que és un fons de cobertura de riscos, pot induir a la imprudència ja que si es cau en la insolvència, altres entitats acudeixen al rescat. Per tant, aquest fons només pot ser útil, segons la crítica, si és complement d'un fons de garantia únic, en què participin tots els bancs –no només els grans–, i si el fons s'associat a una autoritat bancària europea que no sigui només un mitjancer, amb ple poder per imposar disciplina, canviar gestions de l'entitat i estimular fusions i absorcions. També es discuteix si el cost dels rescats bancaris recau també recaigui sobre els tenidors de bons, a més dels accionistes de l'entitat.

Amb tot, no són pocs els experts autoritzats que afirmen que Alemanya pot pair millor aquest model d'unió financera que no pas els eurobons, que ja no li permetrien finançar-se a cost negatiu.

Josep Soler, director general de l'IEF, a propòsit del rescat pensa que “ha estat un simulacre de supervisió bancària, però el cert és que encara estem lluny d'una unió regida per un mecanisme de supervisió única, amb un Fons de Garantia de Dipòsits”. S'interroga sobre el fet de si al principi de l'euro “potser ens vam equivocar en no arribar a l'harmonització fiscal, però el cert és que costa molt que els estats cedeixin sobirania”. En aquest sentit, Albert Puig, d'Argenta Patrimonios, pensa que “a una unió bancària hi anirem si hi ha una harmonització fiscal”.

Des del Centre Metal·lúrgic, Eliseu Santandreu entén que “per arribar a una unió en què la banca es pugui rescatar a si mateixa, és fonamental deslligar el sistema financer de la influència de la política”. També pensa que va de bracet de l'eurobo, que “pot posar fi als especuladors”, i de la taxa Tobin a les transaccions financeres, que “pot ser una font de finançament brutal per al sistema financer”.

El professor de Finances d'Esade, Jesús Palau, qualsevol projecció d'una unió bancària futura ha de passar, “a banda de la supervisió, per facultar el BCE a ser com la Fed dels EUA o el Banc d'Anglaterra, capaç de fer el rescat que s'escaigui de manera directa”. Com diu, “tota àrea econòmica comuna ha de tenir la moneda, la integració de transferències fiscals, la lliure circulació de persones perquè puguin treballar arreu i un prestador d'últim recurs”.